Archivo de la categoría: Política Ambiental

Ecología y Ecologismo


En nuestra sociedad existen estos dos conceptos usados por multitud de personas y empresas. Son dos conceptos que la gente suele confundir y que están relacionados con la naturaleza y el medioambiente, pero que no son lo mismo.
Normalmente, por lo general, cuando alguien habla de medioambiente y su necesidad de preservarlo y cuidarlo, automáticamente se dice que esta persona es "ecologista". Pero sin embargo, la cosa no es tan fácil. Como sabemos, en esta vida, no todo es blanco ni negro.

Así, a grosso modo explicado, el ecologismo es un movimiento social impulsado por personas que consideran el medioambiente un pilar clave en nuestra sociedad, y que busca conseguir la implantación de un modelo donde las personas puedan vivir en completa armonía y comunicación con la naturaleza. Es decir, son personas que defienden el medioambiente ante la alteración y los impactos que provocan nuestras actividades y desarrollo económico para satisfacer nuestras necesidades. También incluyen las necesidades espirituales y sociales dentro esa "armonía" con la naturaleza.

Normalmente, los ecologistas hacen críticas sociales bastante implícitas y proponen cambios en la legislación para hacerla más verde. También llama la atención de los ciudadanos con mensajes alarmistas para aumentar la concienciación tanto de los gobiernos como del ciudadanos, las empresas y el resto de colectivos sociales.
Por otro lado, la ecología es una ciencia. Es la ciencia que se encarga del estudio de los seres vivos, su ambiente, la distribución de las especies y la abundancia en los ecosistemas. Es una ciencia bastante compleja, aunque su nombre denote temas más fáciles. La ecología es una rama de la biología que estudia las interacciones de todos los seres vivos (incluyendo al hombre) con su medio que le rodea.


Es decir, nos encontramos con dos ramas totalmente distintas. Un movimiento social frente a una ciencia. Un ecólogo no es (o no tiene por qué) ser un ecologista. La ecología, como he mencionado antes, es una ciencia muy compleja. Analiza y estudia en profundidad todas las variables que afectan a los sistemas tanto naturales como antropizados y modificados por el hombre. También estudia diversos modelos de crecimiento de poblaciones de organismos, su evolución y su comportamiento.

Gracias a la ecología se puede predecir si las actuaciones de los seres humanos son capaces de afectar tan negativamente a las especies que puedan llevarla a su extinción. En la ecología se incluyen tantos los factores abióticos, es decir, condiciones del medioambiente como el clima, el suelo, etc. Como factores bióticos que son las derivadas de las relaciones establecidas entre los seres vivos.




Es cierto que los ecologistas necesitan una base científica y de la rama de la ecología para poder realizar las críticas sociales con un fundamento teórico. Pero no se debe de confundir el activismo de organizaciones ecologista como Greenpeace, Amigos de la Tierra, WWF, etc. Con el estudio de la interacción de los seres vivos con su medio.

Los movimientos ecologistas radicales y extremos no están demasiado aceptados socialmente ya que se interponen en la construcción de infraestructuras que generan grandes beneficios económicos. Sin embargo, estas organizaciones ecologistas previamente nombradas defienden y protegen nuestro medioambiente, algo tan necesario, que sin él no podríamos vivir ni, por supuesto, mantener el ritmo y los niveles de vida que llevamos hoy día. Es cierto que a veces los mensajes alarmistas pueden llegar a confundir a las personas o crear el espejismo de que un problema ambiental es más grave de lo que es. Pero no es más que otro slogan ecológico para captar la atención del ciudadano y poder aumentar su consciencia ecológica. Sin embargo, hay que decir, que la importancia de los problemas ambientales que nombran las asociaciones ecologistas sí son reales y son inminentes. Por lo que se deben de tomar medidas y hacer un llamamiento a las personas, gobiernos y empresas para poder actuar.


Por último, tenemos que destacar, que ambos términos, tanto ecología como ecologismo, nos aportan muy buenas cosas en nuestra vida. Por un lado, gracias a la ecología podemos entender mejor nuestro planeta y saber cómo actuar ante él para poder seguir disfrutándolo como lo hacemos hoy día. Y por otro lado, los ecologistas y el ecologismo hacen que muchas actuaciones del ser humano, fruto de los beneficios económicos y que dañan tanto al medioambiente, no se lleven a cabo gracias a estos movimientos sociales. Porque en este mundo no sirve de nada tener dinero sino tenemos un planeta saludable y en el que podamos vivir bien.







Puedes leer y comentar el artículo completo en: Aspectos Del Medioambiente.

Refugiats ambientals

(Publicat al Diari de Sabadell, dimarts 14 de març de 2017)

Al llarg de la història de la humanitat han estat milers les persones que han migrat a la cerca de nous horitzons. Gràcies a aquests itineraris particulars o col·lectius el món s’ha modelat, fins a arribar a l’actualitat. Avui, les comunitats que habiten la Terra són el resultat d’una barreja d’identitats que han mutat per perseguir l’objectiu de viure amb harmonia, confortabilitat i benestar. Malauradament, bona part del progrés que gaudim ha estat possible per l’explotació, desaforada, dels béns i serveis que ens proporciona la natura. I precisament aquesta relació depredadora amb el nostre entorn, accentuada amb la industrialització del planeta, ens llegarà milers d’emigrants ambientals a la cerca de nous espais on viure dignament.

Precisament va ser en Lester R. Brown, fundador del Worldwatch Institute de Washington DC, qui l’any 1976 va encunyar el terme “emigrant ambiental” per descriure els moviments de persones que empesos per motius ambientals marxen d’un territori. Aquest centre d’estudis ambientals nord-americà és mundialment conegut per l’edició de l’informe anual sobre “L’Estat del Món”. A casa nostra, gràcies al Centre Unesco de Catalunya i el suport, decidit, de la llavors fundació de la Caixa de Sabadell va ser possible gaudir durant anys de la versió en català d’aquest informe de referència.

Més tard, l’Organització Mundial de les Migracions definia el terme de migrant ambiental com “les persones que, per raons imperioses de canvis sobtats o progressius en el medi ambient que afecten negativament la vida o les condicions de vida, es veuen obligats a abandonar la llar habitual, o decideixen fer-ho, sigui de forma temporal o permanentment, i que es mouen sigui dins del seu país o cap a l'estranger”. Per exemple, un terratrèmol podria ser la causa que provoqués una migració ambiental de forma temporal. D’altra banda, l’accident nuclear de Txernòbil (1986) va comportar una migració permanent i imputable a l’acció del govern i llur corporació industrial. Precisament quan l’activitat antròpica provoca la pertorbació ambiental és més que encertat parlar de refugiats ambientals.

Ara bé, la declaració universal dels drets humans i altres convenis internacionals només consideren persona refugiada aquella que és perseguida per motius de raça, religió, nacionalitat, pertinença a un determinat grup social o per ser afí a unes idees polítiques. En l’actual escenari internacional, l’estatus de refugiat ambiental encara no gaudeix de reconeixement, tot i saber-se que a conseqüència del canvi climàtic centenars de milers de persones es veuran obligades a abandonar el seu territori. En aquests moments es parla que d’aquí a una trentena d’anys els desplaçats ambientals podrien ser de l’ordre de 90 milions de persones.

És evident que les conseqüències del canvi climàtic, la contaminació de l’aire, la pèrdua de les platges del litoral, l’escassetat d’aigua, les denses aglomeracions urbanes o les envellides centrals nuclears podrien ser la causa de futures migracions ambientals. Aquí o a qualsevol altre lloc del planeta que es donin les condicions. Ens imaginem, per exemple, que els emigrants ambientals provindran de zones remotes on han patit sequeres i dificultats per conrear la terra. Que la nostra imaginació no ens desdibuixi la nostra realitat. Nosaltres també podem ser refugiats ambientals.

Sabadell, 12 de març de 2017

Puedes leer y comentar el artículo completo en: Manel Cunill i Llenas.

L’aigua del nord

(Publicat al Diari de Sabadell, dimarts 20 de setembre de 2016)

Des de la dècada dels seixanta el riu Ter contribueix generosament a subministrar aigua a una bona part de les comarques barcelonines. I el Vallès no és una excepció. Una aportació no sempre prou agraïda per la metròpoli que l'ha considerat una tributació obligatòria dels ecosistemes gironins. Segurament aquesta donació hídrica no esdevindria polèmica si al riu Ter hi baixés prou aigua al llarg de tot l'any.

El riu Ter al seu pas per Girona (setembre, 2016)
Des de fa anys es denuncia, amb bon criteri, que al Ter no hi baixa la suficient aigua per garantir el cabal ecològic. És a dir, aquella quantitat d'aigua mínima necessària per permetre la funcionalitat dels ecosistemes fluvials, també anomenats "cabals de manteniment", especialment en el seu tram des de l'embassament de Susqueda fins a la gola del Ter a Torroella de Montgrí. Vulnerar reiteradament el compliment d'aquest cabal ecològic mínim del riu és un afer dràstic. Si a aquest fet hi afegim l'opinió estesa entre determinats responsables públics i privats que pensen que l'aigua d'un riu quan arriba al mar es "llença", que no serveix per a res, la situació és greu. Per exemple, un adequat cabal del riu permet l'efecte barrera que impedeix la intrusió de l'aigua salada riu amunt. La salinització dels deltes i els aqüífers situats al tram final del riu implica la pèrdua d'un bé bàsic pel seu consum o per l'agricultura que ens aporta aliments. Un altre exemple de la importància que hi hagi suficient aigua al riu és que permet la recàrrega dels aqüífers al llarg de tot el seu recorregut. En tots dos casos, funcions naturals dels rius que difícilment es poden resoldre amb els pressupostos públics.

Aquests cabals mínims per als rius no són un caprici dels ecologistes o una dèria dels científics sinó que la mateixa administració ho contempla i ho reconeix en l'actual marc jurídic vigent. En concret, el 4 de juliol del 2006 el Govern de Catalunya va aprovar el Pla sectorial de cabals de manteniment de les conques internes de Catalunya. Aquest Pla sempre ha estat un reguitzell de bones intencions que mai s'han implementat en la seva plenitud. Malgrat tot, qui realment pateix restriccions importants, des de fa anys, són bona part dels rius i rieres de les conques internes de Catalunya, però especialment el riu Ter. La pressió sociopolítica per subministrar aigua a la metròpoli barcelonina és la patent que s'exhibeix per incomplir els criteris ambientals pel riu gironí. Cada vegada que s'obri una aixeta cal pensar que alguna d'aquelles gotes no hauria d'entrar a la vostra llar i hauria de tornar al riu.

Per tant, qualsevol política de gestió de l'aigua hauria d'aconseguir que els rius mantinguessin els cabals ecològics i la seva funcionalitat. Això vol dir que s'haurien d'ordenar o revisar els usos antròpics de l'aigua (reg, consum, serveis, indústria) dels sistemes fluvials per tal de garantir un cabal de manteniment o ecològic, fins i tot en temps de sequera. Per a aquesta tasca es requereix el compromís dels actuals usuaris d'aquesta aigua a les zones urbanes metropolitanes i els seus representants públics. L'objectiu hauria de ser la reducció de l'aigua del transvasament del Ter a Barcelona i recuperar els cabals ecològics del riu. Reduir la petjada hídrica dels milers de ciutadans metropolitans hauria de ser una prioritat.

La propagació i afiliació a una nova cultura de l'aigua requereix exercir uns valors i unes actituds determinades per tal d'introduir canvis a la política de la gestió d'aquest bé natural. La solidaritat i corresponsabilitat entre conques fluvials requereix aquest compromís a l'hora de garantir el cicle de l'aigua.

Sabadell, 18 de setembre de 2016.

Puedes leer y comentar el artículo completo en: Manel Cunill i Llenas.

L’aigua del nord

(Publicat al Diari de Sabadell, dimarts 20 de setembre de 2016)

Des de la dècada dels seixanta el riu Ter contribueix generosament a subministrar aigua a una bona part de les comarques barcelonines. I el Vallès no és una excepció. Una aportació no sempre prou agraïda per la metròpoli que l'ha considerat una tributació obligatòria dels ecosistemes gironins. Segurament aquesta donació hídrica no esdevindria polèmica si al riu Ter hi baixés prou aigua al llarg de tot l'any.

El riu Ter al seu pas per Girona (setembre, 2016)
Des de fa anys es denuncia, amb bon criteri, que al Ter no hi baixa la suficient aigua per garantir el cabal ecològic. És a dir, aquella quantitat d'aigua mínima necessària per permetre la funcionalitat dels ecosistemes fluvials, també anomenats "cabals de manteniment", especialment en el seu tram des de l'embassament de Susqueda fins a la gola del Ter a Torroella de Montgrí. Vulnerar reiteradament el compliment d'aquest cabal ecològic mínim del riu és un afer dràstic. Si a aquest fet hi afegim l'opinió estesa entre determinats responsables públics i privats que pensen que l'aigua d'un riu quan arriba al mar es "llença", que no serveix per a res, la situació és greu. Per exemple, un adequat cabal del riu permet l'efecte barrera que impedeix la intrusió de l'aigua salada riu amunt. La salinització dels deltes i els aqüífers situats al tram final del riu implica la pèrdua d'un bé bàsic pel seu consum o per l'agricultura que ens aporta aliments. Un altre exemple de la importància que hi hagi suficient aigua al riu és que permet la recàrrega dels aqüífers al llarg de tot el seu recorregut. En tots dos casos, funcions naturals dels rius que difícilment es poden resoldre amb els pressupostos públics.

Aquests cabals mínims per als rius no són un caprici dels ecologistes o una dèria dels científics sinó que la mateixa administració ho contempla i ho reconeix en l'actual marc jurídic vigent. En concret, el 4 de juliol del 2006 el Govern de Catalunya va aprovar el Pla sectorial de cabals de manteniment de les conques internes de Catalunya. Aquest Pla sempre ha estat un reguitzell de bones intencions que mai s'han implementat en la seva plenitud. Malgrat tot, qui realment pateix restriccions importants, des de fa anys, són bona part dels rius i rieres de les conques internes de Catalunya, però especialment el riu Ter. La pressió sociopolítica per subministrar aigua a la metròpoli barcelonina és la patent que s'exhibeix per incomplir els criteris ambientals pel riu gironí. Cada vegada que s'obri una aixeta cal pensar que alguna d'aquelles gotes no hauria d'entrar a la vostra llar i hauria de tornar al riu.

Per tant, qualsevol política de gestió de l'aigua hauria d'aconseguir que els rius mantinguessin els cabals ecològics i la seva funcionalitat. Això vol dir que s'haurien d'ordenar o revisar els usos antròpics de l'aigua (reg, consum, serveis, indústria) dels sistemes fluvials per tal de garantir un cabal de manteniment o ecològic, fins i tot en temps de sequera. Per a aquesta tasca es requereix el compromís dels actuals usuaris d'aquesta aigua a les zones urbanes metropolitanes i els seus representants públics. L'objectiu hauria de ser la reducció de l'aigua del transvasament del Ter a Barcelona i recuperar els cabals ecològics del riu. Reduir la petjada hídrica dels milers de ciutadans metropolitans hauria de ser una prioritat.

La propagació i afiliació a una nova cultura de l'aigua requereix exercir uns valors i unes actituds determinades per tal d'introduir canvis a la política de la gestió d'aquest bé natural. La solidaritat i corresponsabilitat entre conques fluvials requereix aquest compromís a l'hora de garantir el cicle de l'aigua.

Sabadell, 18 de setembre de 2016.

Puedes leer y comentar el artículo completo en: Manel Cunill i Llenas.

El Ripoll és vida

(Publicat al Diari de Sabadell, dimarts 30 d'agost de 2016)

http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/telenoticies-comarques/el-riu-ripoll-contaminat-per-labocament-duna-empresa/video/5613928/A les acaballes del mes de juliol, i a les portes de la sequera informativa, va arribar un aiguat en forma de notícies científiques. En concret, es tracta de la publicació a la revista Ecotoxicology and Environmental Safety d'un article de l'equip de l'ecòleg de la Universitat de Barcelona (UB), Narcís Prat, sobre l'impacte ecològic i la recuperació del Ripoll després de rebre l'efluent d'una indústria tèxtil de tints. El contingut de la publicació posa en evidència l'impacte de l'activitat industrial al riu Ripoll al seu pas per Castellar del Vallès. La sobreexplotació dels recursos hídrics i l'abocament d'aigües tractades per la indústria no permeten recuperar els cabals mínims necessaris i millorar la qualitat de l'aigua. Aquestes són, segurament, les dues conclusions més destacades i, alhora, l'assignatura que fa anys que el Ripoll no supera amb èxit. És evident que els passius ambientals generats per l'activitat industrial al llarg de dècades a la conca del riu encara perduren.

Als anys vuitanta el Govern de Catalunya va iniciar un ambiciós pla d'inversions adreçat a sanejar els rius i depurar les aigües residuals que generaven les viles, ciutats i activitats industrials d'arreu del país. L'aparició del cànon de sanejament i la construcció de desenes de depuradores han estat probablement les dues icones més conegudes del Pla de Sanejament de Catalunya. Precisament, a mitjans de juliol, el President de la Generalitat inaugurava la depuradora número 500.

Tanmateix, l'existència del Pla no ha estat suficient per evitar al llarg d'aquests anys episodis de contaminació i abocaments incontrolats a la llera de la conca del Ripoll. Durant les dècades dels vuitanta i noranta els incidents van ser diversos i arreu. Abocaments d'hidrocarburs i metalls pesants d'indústries de zincats, manca de connexió dels col·lectors d'aigües residuals urbanes a les depuradores, indústries sense sistemes de depuració adequats, extraccions il·legals d'aigües freàtiques i tantes altres incidències. Totes elles en espais com el Ripoll, Torrent de Colobrers, Can Bages, Mas Pinetó o bé el Rieral, per citar-ne alguns. En aquella època l'acció de la fiscalia i jutjats, els estudis de la universitat, la normativa de l'administració pública i les actuacions de les entitats socioambientals van incidir substancialment en un canvi de rumb davant dels desgavells que es produïen al Ripoll. Malgrat que hi ha hagut millores importants en l'àmbit públic i privat, aquesta actuació pretèrita, tot i notable, no ha permès resoldre els dos reptes que els científics de la UB destaquen i que s’esmenten al primer paràgraf d’aquest article. Segurament s'haurien de revisar, a l'alça, els estàndards de qualitat exigibles a les aigües depurades que s'aboquen a la llera.

D'altra banda, la sobreexplotació dels recursos hídrics locals és un afer a resoldre de manera enèrgica. I això vol dir limitar-ne l'extracció, incrementar l'estalvi de consum d'aigua, garantir el cicle de l'aigua i evitar-ne tant la contaminació com l'ús banal. Tot plegat amb l'objectiu de conservar aquest patrimoni local, com és l'aigua, per a usos socials i ambientals. Per aquesta finalitat, es requereix inventariar-lo i garantir la funcionalitat de séquies, mines, fonts i altres surgències, i evitar la contaminació d'aquest bé natural.

Els sistemes urbans també tenen el repte d'afavorir la permeabilitat de l'aigua de la pluja. L'artificialització de l'espai urbà afavoreix l'escorrentia, a través de les xarxes d'evacuació, i no pas la percolació i la consegüent acumulació als aqüífers. En el seu dia l'arquitecta Isabel Vega explicava en aquest mateix diari que a Sabadell l'àrea total d'impermeabilització era del 48%. Aquestes dades apunten i recomanarien establir un sistema de drenatge urbà sostenible amb l'objectiu d'una major frugalitat hídrica.

Sabadell, 26 d'agost de 2016

Puedes leer y comentar el artículo completo en: Manel Cunill i Llenas.

El Ripoll és vida

(Publicat al Diari de Sabadell, dimarts 30 d'agost de 2016)

http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/telenoticies-comarques/el-riu-ripoll-contaminat-per-labocament-duna-empresa/video/5613928/A les acaballes del mes de juliol, i a les portes de la sequera informativa, va arribar un aiguat en forma de notícies científiques. En concret, es tracta de la publicació a la revista Ecotoxicology and Environmental Safety d'un article de l'equip de l'ecòleg de la Universitat de Barcelona (UB), Narcís Prat, sobre l'impacte ecològic i la recuperació del Ripoll després de rebre l'efluent d'una indústria tèxtil de tints. El contingut de la publicació posa en evidència l'impacte de l'activitat industrial al riu Ripoll al seu pas per Castellar del Vallès. La sobreexplotació dels recursos hídrics i l'abocament d'aigües tractades per la indústria no permeten recuperar els cabals mínims necessaris i millorar la qualitat de l'aigua. Aquestes són, segurament, les dues conclusions més destacades i, alhora, l'assignatura que fa anys que el Ripoll no supera amb èxit. És evident que els passius ambientals generats per l'activitat industrial al llarg de dècades a la conca del riu encara perduren.

Als anys vuitanta el Govern de Catalunya va iniciar un ambiciós pla d'inversions adreçat a sanejar els rius i depurar les aigües residuals que generaven les viles, ciutats i activitats industrials d'arreu del país. L'aparició del cànon de sanejament i la construcció de desenes de depuradores han estat probablement les dues icones més conegudes del Pla de Sanejament de Catalunya. Precisament, a mitjans de juliol, el President de la Generalitat inaugurava la depuradora número 500.

Tanmateix, l'existència del Pla no ha estat suficient per evitar al llarg d'aquests anys episodis de contaminació i abocaments incontrolats a la llera de la conca del Ripoll. Durant les dècades dels vuitanta i noranta els incidents van ser diversos i arreu. Abocaments d'hidrocarburs i metalls pesants d'indústries de zincats, manca de connexió dels col·lectors d'aigües residuals urbanes a les depuradores, indústries sense sistemes de depuració adequats, extraccions il·legals d'aigües freàtiques i tantes altres incidències. Totes elles en espais com el Ripoll, Torrent de Colobrers, Can Bages, Mas Pinetó o bé el Rieral, per citar-ne alguns. En aquella època l'acció de la fiscalia i jutjats, els estudis de la universitat, la normativa de l'administració pública i les actuacions de les entitats socioambientals van incidir substancialment en un canvi de rumb davant dels desgavells que es produïen al Ripoll. Malgrat que hi ha hagut millores importants en l'àmbit públic i privat, aquesta actuació pretèrita, tot i notable, no ha permès resoldre els dos reptes que els científics de la UB destaquen i que s’esmenten al primer paràgraf d’aquest article. Segurament s'haurien de revisar, a l'alça, els estàndards de qualitat exigibles a les aigües depurades que s'aboquen a la llera.

D'altra banda, la sobreexplotació dels recursos hídrics locals és un afer a resoldre de manera enèrgica. I això vol dir limitar-ne l'extracció, incrementar l'estalvi de consum d'aigua, garantir el cicle de l'aigua i evitar-ne tant la contaminació com l'ús banal. Tot plegat amb l'objectiu de conservar aquest patrimoni local, com és l'aigua, per a usos socials i ambientals. Per aquesta finalitat, es requereix inventariar-lo i garantir la funcionalitat de séquies, mines, fonts i altres surgències, i evitar la contaminació d'aquest bé natural.

Els sistemes urbans també tenen el repte d'afavorir la permeabilitat de l'aigua de la pluja. L'artificialització de l'espai urbà afavoreix l'escorrentia, a través de les xarxes d'evacuació, i no pas la percolació i la consegüent acumulació als aqüífers. En el seu dia l'arquitecta Isabel Vega explicava en aquest mateix diari que a Sabadell l'àrea total d'impermeabilització era del 48%. Aquestes dades apunten i recomanarien establir un sistema de drenatge urbà sostenible amb l'objectiu d'una major frugalitat hídrica.

Sabadell, 26 d'agost de 2016

Puedes leer y comentar el artículo completo en: Manel Cunill i Llenas.