SNU, oberts i lliures

(Publicat al Diari de Sabadell, dimarts 11 d’octubre de 2016)

Sessió del Simposi SNU (Figueres, octubre 2016)

Aquests dies se celebra a tres capitals gironines (Figueres, Olot i Girona) el simposi sobre el sòl no urbanitzable organitzat per la demarcació del Col·legi Oficial d’Arquitectes de Catalunya en aquestes contrades. Aquest acte s’emmarca en el Congrés d’arquitectura que organitza aquesta institució al llarg d’aquests mesos. Val a dir que aquesta mena d’actes sempre són un encert, i més quan el què es pretén és debatre i reflexionar sobre la professió.

Un dels temes d’aquest debat iniciat pels arquitectes és el que defineix l’acrònim i els mots que encapçalen aquestes notes d’avui. Segurament pels no experts de l’ordenació del territori és fàcil preguntar-se què significa SNU. Vol dir, sòl no urbanitzable. Els adjectius oberts i lliures, precedits pel mot «espais», venen a definir tot allò que no és urbà. Ras i curt, els espais naturals que envolten els artefactes urbans que hem construït els humans al llarg dels segles. Es tracta d’un argot derivat de la llei vigent, però gens encertat per definir els centenars d’hàbitats que s’apleguen als boscos, camps i rius que envolten les ciutats i viles del país. Aquesta visió simplista i sectorial no ajuda en absolut a reconèixer, i protegir si escau, el valor dels ecosistemes que ens permeten la vida en aquest planeta.

Definir la natura en negatiu, com allò que no és urbanitzable, no deixa de ser una visió massa urbanocèntrica del territori on vivim. Fins i tot la visió dels espais naturals com un paisatge, també fa palès una percepció antropocèntrica dels ecosistemes on viuen milers i milers d’espècies diferents de la nostra i que ens garanteixen la vida. Per sort, molts dels professionals assistents al simposi reconeixien, obertament, que això d’emprar el concepte jurídic de SNU per definir el medi esdevé un anacronisme que caldria resoldre. La complexitat de la matriu biofísica que ens sustenta requereix una definició com cal.

D’altra banda, els conceptes com espai obert o espai lliure aplicats al territori no urbà, i a una escala territorial, significa reduir i simplificar també el concepte d’espai natural i la biodiversitat que acullen. En aquest context la terrassa del bar, el balcó de casa, el Passeig de la plaça Major, l’aparcament del complex comercial de Sant Pau de Riu Sec també són espais oberts? Sí, però són espais naturals? No. D’altra banda, quan es parla d’espais lliures, què es vol dir? Lliures d’edificacions? Lliure d’arbres? I si volguéssim parlar de l’oposat a lliure, diríem que les ciutats són espais ocupats? Sembla que aquests pitafis ens conviden a reconduir l’actual marc polític i legal que decideix i regula els espais naturals en l’ordenació del territori. Una visió multidisciplinària per concertar el territori que volem gaudir civilitzadament i en consideració amb la resta de formes de vides amb les quals convivim.

És cert que a vegades associem la paraula espai natural només a aquelles àrees que gaudeixen d’una protecció legal concreta com poden ser els parcs naturals, els espais del PEIN (Pla d’Espais d’Interès Natural) o de Xarxa Natura 2000. Per tant, no s’ha de confondre el marc legislatiu al qual està sotmès un espai amb la seva identitat biòtica i abiòtica així com els béns i serveis que ens ofereixen.

A finals d’aquest setembre el Govern de Catalunya aprovava la memòria preliminar de l’Avantprojecte de llei de territori. Aquest projecte pretén crear un nou marc legal i fusionar en un únic text les actuals lleis sectorials d’ordenació del territori i urbanisme, gestió del litoral i paisatge. Una bona oportunitat per jubilar conceptes com SNU, espais oberts o lliures, posant un esglaó cap a la construcció d’un país més ambiental i menys ubanocèntric!

Sabadell, 9 d’octubre de 2016

Leer más

Sense terra per llaurar

(Article publicat al Diari de Sabadell, dimarts 10 de juny de 2016)

Collita d’ordi 2015-16, plana del Vallès

Aquest dilluns va fer 31 anys que el Parlament de Catalunya va aprovar la llei d’espais naturals. Una norma necessària i oportuna en el context de la restauració de les institucions catalanes, i amb l’objectiu d’afrontar el repte de la conservació i protecció del patrimoni natural. La lectura del preàmbul és una glossa de l’estat de la qüestió en aquella època de construcció d’una nova administració al servei dels catalans. Malauradament des de fa anys que s’espera una actualització d’aquesta llei mitjançant el projecte de llei de la Biodiversitat i el patrimoni natural, però que mai arriba. Un termòmetre precís del poc interès dels diferents Governs i Parlamentaris per a la conservació i protecció del patrimoni natural. Sense abandonar la llei vigent d’espais naturals, recuperaria de l’exposició de motius dues idees: la pressió especulativa sobre dels espais naturals metropolitans i la pèrdua de sòls agrícoles de primera qualitat. Per aquesta darrera idea cal recordar la necessitat de tramitar i aprovar la llei d’espais agraris. Eines modernes per transitar a una societat més austera amb el seu entorn i més frugal amb els ciutadans.

Ambdues idees mantenen una relació intrínseca, ja que molts dels espais naturals metropolitans també són espais agrícoles. La seva conservació forma part d’una necessitat estratègica per a la biodiversitat i també per l’abastament d’aliments. Disposar als entorns metropolitans d’espais agrícoles i d’activitat agrària és un factor tan important com ho ha estat fins ara l’activitat industrial. Pensar que la urbanització del territori és una activitat econòmica que genera benestar a la comunitat és un error de dimensions polítiques i socials històric. I aquest és alhora el parany on volen fer caure a la ciutadania els membres de l’establishment.

Malgrat que el Govern de Catalunya va aprovar el PTMB (Pla Territorial Metropolità de Barcelona) es constata, en aquest document, la manca de coneixement i capacitat d’interpretar el fenomen metropolità més enllà dels espais urbanitzats o per urbanitzar. Avui el país encara no ha assumit el repte de gaudir i disposar l’accés als espais naturals agrícoles com a graner del benestar social.

Des de l’òptica de la regió metropolitana de Barcelona (RMB), on es troba el Vallès, es pot constatar la pèrdua d’espais naturals agrícoles d’una forma alarmant al llarg dels darrers anys. L’any 1979 a les set comarques que configuren l’actual RMB hi havia 97.000 hectàrees (ha) d’espais agrícoles. Després de 37 anys s’ha perdut el 42% d’aquesta superfície. Bona part ha estat engolida pels artefactes urbans i similars que han aparegut al llarg d’aquestes dècades. Només en el cas del Vallès unes 4.000 ha han esdevingut improductives per l’ocupació d’equipaments esportius com ara els camps de golf, o per aparcaments, espais recreatius, etc. I això sense comptar els edificis i habitatges! També és cert que la intensitat i l’impacte no ha estat a tot arreu igual, però el balanç no és gens positiu. Les fèrtils planes fluvials han estat les més castigades en aquest procés de regressió. El Barcelonès i el Garraf han estat les més afectades amb una minva entre el 70% i 90% dels espais agrícoles existents el 1979. En l’altre extrem hi trobem l’Alt Penedès amb la reducció del 16% de la superfície agrària. Aquesta és una comarca que es podria considerar una autèntica agroregió per a la seva activitat i extensió. Pel que fa al Vallès, Baix Llobregat i Maresme se situaria entre un 40% i 55% la rebaixa d’hectàrees d’espais agraris.

El primer que toca és aturar aquesta tendència de perdre quarteres de terra a tort i dret, però per fer-ho s’ha d’esperonar a la tramitació urgent de la llei d’espais agraris. I a la vegada consolidar, fomentar i diversificar l’activitat agrària. Una finestra d’oportunitats per una nova pagesia i consumidors responsables.

Sabadell, 12 de juny de 2016

Leer más

Sense terra per llaurar

(Article publicat al Diari de Sabadell, dimarts 10 de juny de 2016)

Collita d’ordi 2015-16, plana del Vallès

Aquest dilluns va fer 31 anys que el Parlament de Catalunya va aprovar la llei d’espais naturals. Una norma necessària i oportuna en el context de la restauració de les institucions catalanes, i amb l’objectiu d’afrontar el repte de la conservació i protecció del patrimoni natural. La lectura del preàmbul és una glossa de l’estat de la qüestió en aquella època de construcció d’una nova administració al servei dels catalans. Malauradament des de fa anys que s’espera una actualització d’aquesta llei mitjançant el projecte de llei de la Biodiversitat i el patrimoni natural, però que mai arriba. Un termòmetre precís del poc interès dels diferents Governs i Parlamentaris per a la conservació i protecció del patrimoni natural. Sense abandonar la llei vigent d’espais naturals, recuperaria de l’exposició de motius dues idees: la pressió especulativa sobre dels espais naturals metropolitans i la pèrdua de sòls agrícoles de primera qualitat. Per aquesta darrera idea cal recordar la necessitat de tramitar i aprovar la llei d’espais agraris. Eines modernes per transitar a una societat més austera amb el seu entorn i més frugal amb els ciutadans.

Ambdues idees mantenen una relació intrínseca, ja que molts dels espais naturals metropolitans també són espais agrícoles. La seva conservació forma part d’una necessitat estratègica per a la biodiversitat i també per l’abastament d’aliments. Disposar als entorns metropolitans d’espais agrícoles i d’activitat agrària és un factor tan important com ho ha estat fins ara l’activitat industrial. Pensar que la urbanització del territori és una activitat econòmica que genera benestar a la comunitat és un error de dimensions polítiques i socials històric. I aquest és alhora el parany on volen fer caure a la ciutadania els membres de l’establishment.

Malgrat que el Govern de Catalunya va aprovar el PTMB (Pla Territorial Metropolità de Barcelona) es constata, en aquest document, la manca de coneixement i capacitat d’interpretar el fenomen metropolità més enllà dels espais urbanitzats o per urbanitzar. Avui el país encara no ha assumit el repte de gaudir i disposar l’accés als espais naturals agrícoles com a graner del benestar social.

Des de l’òptica de la regió metropolitana de Barcelona (RMB), on es troba el Vallès, es pot constatar la pèrdua d’espais naturals agrícoles d’una forma alarmant al llarg dels darrers anys. L’any 1979 a les set comarques que configuren l’actual RMB hi havia 97.000 hectàrees (ha) d’espais agrícoles. Després de 37 anys s’ha perdut el 42% d’aquesta superfície. Bona part ha estat engolida pels artefactes urbans i similars que han aparegut al llarg d’aquestes dècades. Només en el cas del Vallès unes 4.000 ha han esdevingut improductives per l’ocupació d’equipaments esportius com ara els camps de golf, o per aparcaments, espais recreatius, etc. I això sense comptar els edificis i habitatges! També és cert que la intensitat i l’impacte no ha estat a tot arreu igual, però el balanç no és gens positiu. Les fèrtils planes fluvials han estat les més castigades en aquest procés de regressió. El Barcelonès i el Garraf han estat les més afectades amb una minva entre el 70% i 90% dels espais agrícoles existents el 1979. En l’altre extrem hi trobem l’Alt Penedès amb la reducció del 16% de la superfície agrària. Aquesta és una comarca que es podria considerar una autèntica agroregió per a la seva activitat i extensió. Pel que fa al Vallès, Baix Llobregat i Maresme se situaria entre un 40% i 55% la rebaixa d’hectàrees d’espais agraris.

El primer que toca és aturar aquesta tendència de perdre quarteres de terra a tort i dret, però per fer-ho s’ha d’esperonar a la tramitació urgent de la llei d’espais agraris. I a la vegada consolidar, fomentar i diversificar l’activitat agrària. Una finestra d’oportunitats per una nova pagesia i consumidors responsables.

Sabadell, 12 de juny de 2016

Leer más

Guarir l’eixida

(Publicat al Diari de Sabadell, dimarts 24 de maig de 2016)

Pensant amb l’autosuficiència d’una casa a ningú li passa desapercebut la utilitat de l’eixida i el rebost. Dues estances bàsiques per gaudir de benestar i proveir-se de les coses més bàsiques i necessàries com és la manduca. Allò que en l’àmbit particular esdevé essencial també ho és a escala de comunitat o ciutat. Durant molts anys s’ha cregut que la garantia de l’aprovisionament dels aliments ens vindrà de terres enllà i que tot plegat es tracta de resoldre la logística i emprar les modernes tècniques de conservació per fer-ho possible. Una cultura de ciutat fabril que ha empès a prescindir de les millors terres agrícoles i valorar amb excés les virtuts d’encimentar els espais naturals que configuren les eixides de les ciutats i viles del Vallès.

Fa pocs dies l’ADENC i el Gpenat (Grup per a la Protecció dels Espais Naturals a Terrassa) publicitaven el seu projecte del Parc Gripia Ribatallada. La iniciativa pretén difondre i reconèixer aquest espai natural situat a l’est de Terrassa, a l’oest de Sabadell, al sud de Matadepera i Castellar del Vallès, i al nord de Sant Quirze del Vallès. Una zona sotmesa a una pressió antròpica notable des de fa dècades i agredida contundentment, a finals de segle XXI, amb l’ocupació de 200 hectàrees a Torrebonica pel camp de golf procedent del delta del Llobregat. Una operació política de primer ordre amb el suport decidit de «l’establishment» financer que valdria la pena no oblidar. La proposta dels ambientalistes es concreta amb la promoció de l’activitat agrària, consolidar una xarxa de camins, refer la integració dels espais urbanitzats, promoure la custòdia veïnal dels espais naturals concrets, garantir la permeabilitat de les infraestructures, la gestió integral dels sistemes fluvials, fomentar el lleure i la cultura. I, fins i tot, es proposen declarar el parc com a espai natural protegit a la plana del Vallès. Una proposta prou ambiciosa que també hauria de contemplar la desurbanització de determinades zones urbanes, com ara el camp de golf de Torrebonica.

Aquesta i altres propostes que es reclamen a diferents indrets del Vallès pretenen guarir els espais naturals de la plana del Vallès. Per una banda, evitar la pèrdua o transformació urbana de més espais naturals i, per l’altra, rehabitar espais que han patit processos d’ocupació urbana i que cal recuperar. Tot plegat per aconseguir un entorn més saludable al servei de les persones que viuen i treballen en aquest territori. En aquest context, la preservació dels espais agrícoles són la clau per aconseguir-ho. Però, per què els espais agrícoles? Bàsicament per tres motius: bona part d’ells es troben a la plana, estan localitzats molt pròxims o bé envolten les ciutats i ens aporten aliments a les persones. L’accés als béns i serveis ambientals dels espais agrícoles esdevindrà un element estratègic per a les noves ciutats dels entorns metropolitans. Una ciutat sense la frugalitat dels espais agrícoles s’abocarà al suburbi.

Per tot plegat, ha estat una bona notícia la recent moció aprovada al Parlament de Catalunya a primers de maig. La resolució, amb un total de 120 vots favorables, estableix el compromís que en un termini màxim de 6 mesos es presentaria al Parlament el projecte de Llei del sòl d’ús agrari per a la seva tramitació i debat. La reactivació d’aquest projecte de Llei hauria de complir l’objectiu de delimitar els espais agrícoles que s’han de conservar així com els mecanismes de gestió públics i privats que garanteixi l’activitat agrària. Tot el país hauria d’entendre que els espais naturals agrícoles com un puntal bàsic de l’estat del benestar i de la sobirania alimentària. Els camps no són espais per urbanitzar sinó per preservar.

Sabadell, 22 de maig de 201

Leer más

Guarir l’eixida

lectura

(Publicat al Diari de Sabadell, dimarts 24 de maig de 2016)

Pensant amb l’autosuficiència d’una casa a ningú li passa desapercebut la utilitat de l’eixida i el rebost. Dues estances bàsiques per gaudir de benestar i proveir-se de les coses més bàsiques i necessàries com és la manduca. Allò que en l’àmbit particular esdevé essencial també ho és a escala de comunitat o ciutat. Durant molts anys s’ha cregut que la garantia de l’aprovisionament dels aliments ens vindrà de terres enllà i que tot plegat es tracta de resoldre la logística i emprar les modernes tècniques de conservació per fer-ho possible. Una cultura de ciutat fabril que ha empès a prescindir de les millors terres agrícoles i valorar amb excés les virtuts d’encimentar els espais naturals que configuren les eixides de les ciutats i viles del Vallès.

Fa pocs dies l’ADENC i el Gpenat (Grup per a la Protecció dels Espais Naturals a Terrassa) publicitaven el seu projecte del Parc Gripia Ribatallada. La iniciativa pretén difondre i reconèixer aquest espai natural situat a l’est de Terrassa, a l’oest de Sabadell, al sud de Matadepera i Castellar del Vallès, i al nord de Sant Quirze del Vallès. Una zona sotmesa a una pressió antròpica notable des de fa dècades i agredida contundentment, a finals de segle XXI, amb l’ocupació de 200 hectàrees a Torrebonica pel camp de golf procedent del delta del Llobregat. Una operació política de primer ordre amb el suport decidit de «l’establishment» financer que valdria la pena no oblidar. La proposta dels ambientalistes es concreta amb la promoció de l’activitat agrària, consolidar una xarxa de camins, refer la integració dels espais urbanitzats, promoure la custòdia veïnal dels espais naturals concrets, garantir la permeabilitat de les infraestructures, la gestió integral dels sistemes fluvials, fomentar el lleure i la cultura. I, fins i tot, es proposen declarar el parc com a espai natural protegit a la plana del Vallès. Una proposta prou ambiciosa que també hauria de contemplar la desurbanització de determinades zones urbanes, com ara el camp de golf de Torrebonica.

Aquesta i altres propostes que es reclamen a diferents indrets del Vallès pretenen guarir els espais naturals de la plana del Vallès. Per una banda, evitar la pèrdua o transformació urbana de més espais naturals i, per l’altra, rehabitar espais que han patit processos d’ocupació urbana i que cal recuperar. Tot plegat per aconseguir un entorn més saludable al servei de les persones que viuen i treballen en aquest territori. En aquest context, la preservació dels espais agrícoles són la clau per aconseguir-ho. Però, per què els espais agrícoles? Bàsicament per tres motius: bona part d’ells es troben a la plana, estan localitzats molt pròxims o bé envolten les ciutats i ens aporten aliments a les persones. L’accés als béns i serveis ambientals dels espais agrícoles esdevindrà un element estratègic per a les noves ciutats dels entorns metropolitans. Una ciutat sense la frugalitat dels espais agrícoles s’abocarà al suburbi.

Per tot plegat, ha estat una bona notícia la recent moció aprovada al Parlament de Catalunya a primers de maig. La resolució, amb un total de 120 vots favorables, estableix el compromís que en un termini màxim de 6 mesos es presentaria al Parlament el projecte de Llei del sòl d’ús agrari per a la seva tramitació i debat. La reactivació d’aquest projecte de Llei hauria de complir l’objectiu de delimitar els espais agrícoles que s’han de conservar així com els mecanismes de gestió públics i privats que garanteixi l’activitat agrària. Tot el país hauria d’entendre que els espais naturals agrícoles com un puntal bàsic de l’estat del benestar i de la sobirania alimentària. Els camps no són espais per urbanitzar sinó per preservar.

Sabadell, 22 de maig de 201

Leer más

Allò que hem perdut

(Publicat al Diari de Sabadell, dimarts 26 d’abril de 2016)

Plana del Vallès, abril 2016

Les paraules i les imatges antigues sempre ens poden evocar allò que a vegades hem perdut de forma temporal o definitiva. Una imatge del passat agrari o els versos del poeta esperonen a retrobar, imaginar i projectar aquells paisatges que ens han auspiciat al llarg de la vida. Quan en Joan Oliver va escriure de camí a l’exili «En ma terra del Vallès / tres turons fan una serra, / quatre pins un bosc espès, / cinc quarteres massa terra. / Com el Vallès no hi ha res», de fet va glossar amb quatre paraules la identitat del Vallès.

El territori vallesà, d’ençà del vers d’en Pere Quart, ha vist transformar molts d’aquests elements que configuren els seus espais naturals. Llogarrets que s’han convertit en ciutats, camps ocupats per centenars d’habitatges i edificis, boscos que han acabat en parcs urbans o han desaparegut trinxats per carreteres i autopistes. Malgrat tot, encara avui al Vallès podem reconèixer i gaudir de centenars d’indrets on la natura hi és més que present.

Els espais agrícoles han estat els que han pagat el preu més elevat en el procés de l’ocupació urbana del Vallès. La seva localització i el pendent suau han estat determinats per ser les víctimes de l’asfalt i el ciment. Més enllà de l’impacte dels creixements dels anys cinquanta i seixanta, és cert que el darrer terç del segle XX ha estat contundent. A partir de les dades i estudis del Ministeri d’Agricultura espanyol, podem constatar que els darrers 35 anys al Vallès s’ha transformat més del 46% de la superfície dels espais agrícoles que existien el 1979. Traduït amb hectàrees se n’han perdut prop de 17.000. Aquesta disminució del sòl agrícola, bàsicament, ha estat a causa de l’expansió de l’espai urbà i les infraestructures. On hi havia bledes, enciams i tomàquets avui hi ha habitatges i naus industrials i, pels camps de blat, ordi i vinya, ara hi circulen milers de cotxes al dia. És cert que aquesta transformació no ha estat igual a tot arreu, però en termes generals es pot afirmar que a l’actual Vallès Occidental la pèrdua de sòl agrícola ha estat del 54’73% mentre que a l’Oriental ha arribat al 41’21%.

En relació amb la superfície forestal, a l’àmbit del Vallès s’ha incrementat en un 6% aproximadament al llarg d’aquests 35 anys. Aquest augment de l’àrea forestal en bona part es deu a la regeneració d’algunes artigues en zones de les serralades o bé a l’abandonament de camps de pendent pronunciat o de difícil accés.

Els artefactes urbans i les infraestructures associades han estat els precursors de la gran esquitxada urbana al Vallès dels darrers anys. En concret s’ha incrementat la superfície urbana i de carreteres en un 32’93%. En aquest cas el Vallès Oriental lidera aquesta tacada urbana amb un 36’93% d’increment i el Vallès Occidental amb un 29,77%. Des de 1979 l’increment ha estat en termes absoluts per al Vallès de més de 10.000 hectàrees. Tot sempre molt acotat a la plana vallesana on els espais agrícoles competeixen per sobreviure amb l’avidesa de les plusvàlues urbanes i de la doctrina del creixement il·limitat.

A la segona meitat dels anys noranta les entitats ambientalistes i excursionistes de la ciutat en les seves accions en defensa dels espais naturals del Vallès es preguntaven: en quedarà res del Vallès? Això en bona part dependrà de la ciutadania, de la reforma de les trames urbanes i de l’acció sociopolítica. Sense les noves ciutats rehabitades el futur de part del Vallès és d’incerta glòria.

Sabadell, 24 d’abril de 2016

Leer más