Archivo de la categoría: Medi natural

Incivisme periurbà

(Publicat al Diari de Sabadell, dimarts 4 d'abril de 2017)

L’espai periurbà el constitueix el conjunt d’ecosistemes naturals que envolten les ciutats. Allò que no ha quedat urbanitzat però que viu sota la influència dels grans conglomerats urbans. A vegades, també esdevé l’habitació dels mals endreços d’aquest teixits metropolitans. A redós d’aquesta expressió, sovint també es parla d’agricultura periurbana. Una activitat agrària de proximitat que aporta benestar a les ciutats que l’envolten, sigui pel valor ambiental o bé social que significa l’existència dels espais agraris. Això també ha comportat l’impuls de polítiques públiques en defensa d’aquests espais productius i, per tant, el seu reconeixement.

Agricultura periurbana (El Vallès)
Ara bé, aquests espais en cap cas s’han de percebre com un parc urbà o un equipament de lleure. Sovint la causa d’aquesta confusió és deguda a l’existència de certa literatura tècnica d’àmbit local i administrativa que pretén catalogar els espais naturals com “espais oberts” o “espais lliures”. Aquesta visió urbana que és encertada per definir, per exemple, el Parc Catalunya, no ho és per catalogar els plans de Mas Canals. Aquesta doctrina en bona part s’empara en la visió urbanocèntrica del territori i el desconeixement dels valors intrínsecs dels espais naturals, siguin agrícoles, forestals o fluvials.

Fa algunes setmanes, el sindicat majoritari del camp català, la Unió de Pagesos, publicava en el seu perfil de Facebook un incident del tot desconcertant. Un vehicle ocupat per tres persones es va dedicar a fer tot tipus de piruetes en un sembrat. Per sort o per desgràcia, el pagès va enxampar “in fraganti” el cotxe i els seus ocupants. Tot seguit, l’agricultor els va denunciar amb l’esperança de trobar consol als centenars de metres de roderes que havien aixafat i arrencat parcialment el sembrat. Després de celebrar-se un judici ràpid es va resoldre amb l’absolució dels ocupants del cotxe “trepitjasembrats”. La sentència deia que "la parcel·la del denunciant no està tancada ni delimitada” i afegia que “no pot descartar-se la possibilitat que una persona sense coneixements agraris pugui ignorar que es tracta d'un camp sembrat".

A partir dels fets podem concloure que l’opció de tancar les finques, tot i ser un argument atiat per la judicatura, no és cap solució. Ni pel cost que implica, ni pel que significa convertir els camps en un eixam de filats que ningú desitja i que tampoc no permet l’actual marc jurídic. D’altra banda, apel·lar al possible desconeixement de què és un sembrat esborrona. I més amb una persona que ha superat les proves per obtenir un carnet per conduir i que se li suposa certa capacitat intel·lectual. Més que una manca d’educació o formació és un acte incívic en tota regla. Malauradament aquest no és un acte aïllat en els espais agraris.

Cada dia són més les persones que busquen en aquests espais periurbans aquella natura que no es troba dins de la ciutat. I en aquest sentit és positiu que la ciutadania es faci seu el medi natural que els envolta, sigui de titularitat pública o privada. Ara bé, és cert que s’hauria d’exercir un ús responsable, cívic i respectuós d’aquests espais. I especialment amb les persones que tenen en l’agricultura la seva activitat professional. Manllevar fruits o hortalisses dels horts, convertir un sembrat en un camp d’exercici pels gossos, circular després de les pluges amb 4x4 emulant els ral·lis d’ultramar, no respectar els senyals, abocar deixalles i runes, o bé transformar els camins en pistes d’atletisme o circuits de bicicletes, s’ha d’aturar. Conviure en aquest espai implica civisme i respecte a les normes que s’han convingut. Que la ciutat no s’espolsi al rodal, un espai fràgil i delicat del qual s’ha de tenir cura.

Sabadell, 2 d’abril de 2017

Puedes leer y comentar el artículo completo en: Manel Cunill i Llenas.

Sant Julià, parc natural!

(Publicat al Diari de Sabadell, dimarts 27 de desembre de 2017)

Nord enllà de l’epicentre de la Plaça de Sant Roc, i a les portes d’abandonar el municipi-frontera, és on es visualitza el potencial de l’espai amb més futur de la ciutat. La reivindicació d’un Parc del Nord digne i sense passius ambientals o bé el projecte de la Plataforma Sant Julià ho posen de manifest. Val a dir que l’existència d’una comunitat que reivindica els seus parcs urbans i els seus espais naturals és sinònim de vigor i de visió ambiental per gaudir de més benestar. I és que una ciutat sense natura a prop per gaudir dels seus serveis i respectar-la té un futur magre.

Malauradament al llarg de les darreres dècades s’ha fiat tot als beneficis que prometien els deixebles de les ordres del formigó. Fins i tot, s’ha arribat al punt d’instaurar la cultura d’un dèficit innat d’infraestructures. No fa gaires anys, els apòstols de la cultura del no a la natura varen inocular a la societat que qualsevol projecte era necessari i irrenunciable. Per aquest motiu, calia endeutar-se indiscutiblement per les properes dècades. Quina herència!

La caiguda de les radials de Madrid o el fracàs dels peatges a l’obra del Conseller Nadal són la punta de l’iceberg d’una política pública dissenyada per fomentar l’activitat constructora i financera. Una aliança que ha llegat una amarga hipoteca que caldrà saldar en aquest trànsit cap a una societat post-industrial. En aquest context, segurament ara es valorarà més l’existència d’una societat amb esperit crític i amb vocació de servei públic capaç de temperar o evitar els instints testosterònics per devorar la natura.

La ronda oest de Sabadell és un clar exemple d’aquesta aposta de l’era del formigó. Un rellamp d’autovia amb l’excusa de construir una ronda urbana. Per sort, s’ha aturat davant de la carretera a Matadepera. La resta de Scalextric d’autopistes previstes, de moment, fan la becaina a la seu del Departament del Conseller Rull. Evitar que s’ensivelli la ronda oest amb el projecte del quart cinturó i convertir la carretera de Matadepera en autovia és una prioritat de ciutat i un objectiu de país per no malmetre el futur ambiental de les ciutats. No fos cas que d’aquí unes dècades haguéssim d’enderrocar aquestes muralles d’asfalt per deixar entrar la natura a les nostres viles. Avui el primer objectiu seria aturar els propòsits de certs sectors residuals, però poderosos, de dibuixar i construir el quart cinturó. Un segon propòsit hauria d’implicar reconstruir la ronda oest a una escala més cívica i apostar per la proposta de la Plataforma Sant Julià de convertir l’actual carretera a Matadepera en una via cívica per a persones i bicicletes. Aquesta darrera iniciativa comportaria reconduir el pas dels cotxes per una nova via en paral·lel a la del ferrocarril i enllaçar amb Matadepera des de ponent del camp de golf de Torrebonica.

Ara bé, també cal anar més lluny en aquest anhel de reconèixer el patrimoni natural dels espais naturals de Sabadell. I, per fer-ho, una bona opció seria incloure els espais naturals  situats al nord de la C-58 i A-7 al Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac. No es tracta de comparar els valors d’un indret o un altre del parc, sinó de reconèixer la seva funció ambiental i social. El fet que el bosc de Can Deu sigui forest protectora, l’existència d’una àrea de lleure a Sant Julià i l’activitat agrària són exemples d’aquesta diversitat de valors i usos que cal preservar. La incorporació de Sabadell al parc de Sant Llorenç i llurs espais naturals de terra baixa, característics de la plana del Vallès, li donaria més coherència i sentit a les polítiques de conservació de la natura. Ara que són dies de fer balanç i nous propòsits, potser que hi afegim que el parc natural entri a casa nostra,

Sabadell, 26 de desembre de 2016


Puedes leer y comentar el artículo completo en: Manel Cunill i Llenas.

Reforestació i municipalització

(Publicat al Diari de Sabadell, dimarts 29 de novembre de 2016)

Aquesta és la proclama que més de 3.000 persones han rubricat per aconseguir la recuperació del bosc de Can Deu. La pertorbació natural del desembre del 2014 va afligir una ferida física notable al patrimoni natural de Can Deu. Un patrimoni, d’altra banda també emocional per a moltes persones. Als ciutadans agrupats en la Plataforma del bosc de Can Deu no els manca raó en la seva reivindicació tenaç. Dos anys després de la ventada les coses no rutllen prou bé. Segurament part del problema rau en l'absència d'un lideratge municipal clar i decidit, la poca virtuositat del projecte tècnic i el paper erràtic de la propietat. Si acordem que aquests són els factors clau de l'actual atzucac, potser podrem trobar el desllorigador. Anem a pams.

El rol de l'equip de govern de l'Ajuntament no passa per rebutjar la moció del darrer Ple. Més aviat per interpretar quin és el clam popular i evitar que la recuperació del bosc de Can Deu esdevingui matèria de politiqueig. El que cal és dirimir entre les millors opcions.

Bosc de Can Deu (ICC, 2014)
Una opció podria ser la compra o municipalització de la finca de Can Deu per a què l’Ajuntament exerceixi de propietari responsable i engrescat en el projecte de recuperar aquest espai ambiental, i irrevocablement social, del Rodal. Aquesta decisió dependria de tres factors. El primer, seria la voluntat de la Fundació “Antiga Caixa Sabadell 1895” de vendre a l'Ajuntament el bosc de Can Deu. El segon conèixer el preu que se'n podria demanar. I el tercer, avaluar si l'adquisició garantiria la seva recuperació. En relació a la voluntat de la propietat de traspassar la finca, no n'hi ha constància públicament. Per tant, cal pensar que vol continuar el compromís de 1964 de conservar el bosc quan les promocions urbanístiques de Vimusa (empresa municipal) s'abraonaven sobre els arbres i camps de Can Deu. Però, quin preu s'hauria de pagar per la finca de Can Deu? Per respondre amb rigor caldria encarregar una valoració o taxació als pèrits acreditats i avesats a fer aquesta feina. Ara bé, i per fer-se una idea, el preu mitjà ponderat d'una hectàrea de terra de conreu de secà a la província de Barcelona l'any 2015 era de 13.792 euros segons el Departament d'agricultura. En el cas de les zones forestals el preu és inferior. A partir d'aquí, i pel cas de Can Deu, podríem estimar, no pas afirmar, que el valor econòmic se situaria entre 2,5 i 3 milions d'euros, inclosa la masia. Un xifra que pica. Tot i així, la propietat municipal tampoc és garantia que les coses es facin adequadament. I d'exemples d'acció dels diferents governs municipals al llarg de la història recent en tenim més que suficients.

Arreu del món hi ha centenars d'exemples de gestió dels espais naturals on la participació de la societat civil, l'administració i la propietat acorden fórmules de cogestió i responsabilitat compartida. Tothom en una mateixa taula decidint el què s'ha de fer i què aporta cada part en igualtat de condicions i a partir de contribucions diverses. A casa nostra els acords de custòdia del territori en són un exemple. Precisament l'Ajuntament de Sabadell és membre de la Xarxa de Custòdia del Territori, entitat que promou aquesta mena d'acords. Sense una gestió pactada i una coresponsabilitat reconeguda serà difícil aconseguir la recuperació del bosc de Can Deu. L'acord podria articular-se en format de pla especial, protocol o conveni, per citar algunes de les eines disponibles en el marc jurídic. I perquè s'ha de fer així? Senzillament perquè el bosc de Can Deu va més enllà d'un títol de propietat o un acord del Ple municipal. És un espai que forma part del patrimoni emocional i ambiental de milers de ciutadans que des de 1964 se l'han fet seu.

Sabadell, 27 de novembre de 2016

Puedes leer y comentar el artículo completo en: Manel Cunill i Llenas.

Reforestació i municipalització

(Publicat al Diari de Sabadell, dimarts 29 de novembre de 2016)

Aquesta és la proclama que més de 3.000 persones han rubricat per aconseguir la recuperació del bosc de Can Deu. La pertorbació natural del desembre del 2014 va afligir una ferida física notable al patrimoni natural de Can Deu. Un patrimoni, d’altra banda també emocional per a moltes persones. Als ciutadans agrupats en la Plataforma del bosc de Can Deu no els manca raó en la seva reivindicació tenaç. Dos anys després de la ventada les coses no rutllen prou bé. Segurament part del problema rau en l'absència d'un lideratge municipal clar i decidit, la poca virtuositat del projecte tècnic i el paper erràtic de la propietat. Si acordem que aquests són els factors clau de l'actual atzucac, potser podrem trobar el desllorigador. Anem a pams.

El rol de l'equip de govern de l'Ajuntament no passa per rebutjar la moció del darrer Ple. Més aviat per interpretar quin és el clam popular i evitar que la recuperació del bosc de Can Deu esdevingui matèria de politiqueig. El que cal és dirimir entre les millors opcions.

Bosc de Can Deu (ICC, 2014)
Una opció podria ser la compra o municipalització de la finca de Can Deu per a què l’Ajuntament exerceixi de propietari responsable i engrescat en el projecte de recuperar aquest espai ambiental, i irrevocablement social, del Rodal. Aquesta decisió dependria de tres factors. El primer, seria la voluntat de la Fundació “Antiga Caixa Sabadell 1895” de vendre a l'Ajuntament el bosc de Can Deu. El segon conèixer el preu que se'n podria demanar. I el tercer, avaluar si l'adquisició garantiria la seva recuperació. En relació a la voluntat de la propietat de traspassar la finca, no n'hi ha constància públicament. Per tant, cal pensar que vol continuar el compromís de 1964 de conservar el bosc quan les promocions urbanístiques de Vimusa (empresa municipal) s'abraonaven sobre els arbres i camps de Can Deu. Però, quin preu s'hauria de pagar per la finca de Can Deu? Per respondre amb rigor caldria encarregar una valoració o taxació als pèrits acreditats i avesats a fer aquesta feina. Ara bé, i per fer-se una idea, el preu mitjà ponderat d'una hectàrea de terra de conreu de secà a la província de Barcelona l'any 2015 era de 13.792 euros segons el Departament d'agricultura. En el cas de les zones forestals el preu és inferior. A partir d'aquí, i pel cas de Can Deu, podríem estimar, no pas afirmar, que el valor econòmic se situaria entre 2,5 i 3 milions d'euros, inclosa la masia. Un xifra que pica. Tot i així, la propietat municipal tampoc és garantia que les coses es facin adequadament. I d'exemples d'acció dels diferents governs municipals al llarg de la història recent en tenim més que suficients.

Arreu del món hi ha centenars d'exemples de gestió dels espais naturals on la participació de la societat civil, l'administració i la propietat acorden fórmules de cogestió i responsabilitat compartida. Tothom en una mateixa taula decidint el què s'ha de fer i què aporta cada part en igualtat de condicions i a partir de contribucions diverses. A casa nostra els acords de custòdia del territori en són un exemple. Precisament l'Ajuntament de Sabadell és membre de la Xarxa de Custòdia del Territori, entitat que promou aquesta mena d'acords. Sense una gestió pactada i una coresponsabilitat reconeguda serà difícil aconseguir la recuperació del bosc de Can Deu. L'acord podria articular-se en format de pla especial, protocol o conveni, per citar algunes de les eines disponibles en el marc jurídic. I perquè s'ha de fer així? Senzillament perquè el bosc de Can Deu va més enllà d'un títol de propietat o un acord del Ple municipal. És un espai que forma part del patrimoni emocional i ambiental de milers de ciutadans que des de 1964 se l'han fet seu.

Sabadell, 27 de novembre de 2016

Puedes leer y comentar el artículo completo en: Manel Cunill i Llenas.

Paisatges particulars

(Publicat al Diari de Sabadell, dimarts 25 d'octubre de 2016)

Bosc de Can Deu (Sabadell)
A la primera dècada d'aquest segle, el Govern català va encarregar un catàleg dels paisatges de Catalunya. L'objectiu era identificar els diferents paisatges que es podien trobar al país i establir un marc jurídic i tècnic per tenir en consideració a l'hora d'endegar noves obres públiques o processos d'urbanització. En concret es van determinar 135 unitats, des del Delta de l'Ebre fins a Cap de Creus o des de Montgarri al Delta del Llobregat. Una obra notable finançada, en molt bona part, pel Departament de Política Territorial i Obres Públiques encapçalat en aquell moment per l'incombustible i temperamental Joaquim Nadal, bregat a la batllia de Girona.

L'apologia del paisatge per part d'aquell Govern no perseguia cap altra fita que relegar les polítiques de conservació i valoració del patrimoni natural i la biodiversitat a un segon nivell o, senzillament, obviar-les. Els apòstols de la cultura del no a la natura consideraven prioritari evitar que les polítiques ambientals condicionessin les actuacions urbanitzadores i d'infraestructures promogudes pel sector públic o privat. Per molts, la natura era l'obstacle a vèncer per aplanar el bon camí d'una economia esperitada que pocs anys després ens va llegar una significativa i dolorosa crisi estructural i social. Milions d'euros invertits en formigó que no aportava cap benefici més enllà de la derivada de la mateixa activitat econòmica d'ocupar el territori.

A banda dels interessos polítics d'una època determinada, el paisatge és la percepció que tenim les persones d'allò que veiem; ja siguin muntanyes, llacs, camps, pobles o arbredes. Aquests paisatges ens poden agradar més o menys, però sempre serà una apreciació subjectiva i personal. L'actual llei del paisatge vigent "entén per paisatge qualsevol part del territori, tal com la col·lectivitat la percep, el caràcter de la qual resulta de l'acció de factors naturals o humans i de llurs interrelacions". En poques paraules, percepció per no dir opinió. Tot plegat una visió antropocèntrica individual o fins i tot col·lectiva d'observar el resultat temporal de la relació de milers d'espècies que actuen i conviuen en un mateix territori.

Els paisatges particulars els immortalitzem des de fa segles a través de l'art de la pintura o avui amb els dispositius mòbils. Infinitats d'eines i instantànies que capten els paisatges que configuren la natura i els elements que hi contenen. Entre ells la petjada humana. Si ens capbussem per exemple en un paisatge vallesà dominat per camps, boscos, rieres i muntanyes hi trobarem centenars d'espècies, molta vida i un munt d'interrelacions que el fan possible. Per aquest motiu, els paisatges són canviants, i no sempre per l'acció depredadora de les societats fabrils.

La ventada del desembre del 2014 va desfigurar la imatge que es tenia del bosc de Can Deu, però no va desaparèixer la vida en aquell espai ni la seva resiliència. Els ciutadans vàrem perdre temporalment molts dels béns i serveis ambientals que ens oferia generosament el bosc. Veure centenars d'arbres abatuts també ens va afligir i provocar un cert trasbals emocional. Per això s'ha actuat per afavorir la recuperació del bosc i els fruits de la seva generositat, però també per rescabalar un paisatge de la nostra identitat comuna.

Quan la cobdícia de la cultura de la societat industrial ens condueix a extingir la natura i malmetre-la irreversiblament en nom del progrés, de què serveix recorre a un catàleg de paisatges per reviure el nostre record? Només apaivagar l'enyorança d'aquella cosa viscuda? La clau és conviure respectuosament amb la natura que ens proporciona tot el que és bàsic per a la vida i dibuixa els paisatges d'ahir, avui i demà.

Sabadell, 23 d'octubre de 2016

Puedes leer y comentar el artículo completo en: Manel Cunill i Llenas.

Paisatges particulars

(Publicat al Diari de Sabadell, dimarts 25 d'octubre de 2016)

Bosc de Can Deu (Sabadell)
A la primera dècada d'aquest segle, el Govern català va encarregar un catàleg dels paisatges de Catalunya. L'objectiu era identificar els diferents paisatges que es podien trobar al país i establir un marc jurídic i tècnic per tenir en consideració a l'hora d'endegar noves obres públiques o processos d'urbanització. En concret es van determinar 135 unitats, des del Delta de l'Ebre fins a Cap de Creus o des de Montgarri al Delta del Llobregat. Una obra notable finançada, en molt bona part, pel Departament de Política Territorial i Obres Públiques encapçalat en aquell moment per l'incombustible i temperamental Joaquim Nadal, bregat a la batllia de Girona.

L'apologia del paisatge per part d'aquell Govern no perseguia cap altra fita que relegar les polítiques de conservació i valoració del patrimoni natural i la biodiversitat a un segon nivell o, senzillament, obviar-les. Els apòstols de la cultura del no a la natura consideraven prioritari evitar que les polítiques ambientals condicionessin les actuacions urbanitzadores i d'infraestructures promogudes pel sector públic o privat. Per molts, la natura era l'obstacle a vèncer per aplanar el bon camí d'una economia esperitada que pocs anys després ens va llegar una significativa i dolorosa crisi estructural i social. Milions d'euros invertits en formigó que no aportava cap benefici més enllà de la derivada de la mateixa activitat econòmica d'ocupar el territori.

A banda dels interessos polítics d'una època determinada, el paisatge és la percepció que tenim les persones d'allò que veiem; ja siguin muntanyes, llacs, camps, pobles o arbredes. Aquests paisatges ens poden agradar més o menys, però sempre serà una apreciació subjectiva i personal. L'actual llei del paisatge vigent "entén per paisatge qualsevol part del territori, tal com la col·lectivitat la percep, el caràcter de la qual resulta de l'acció de factors naturals o humans i de llurs interrelacions". En poques paraules, percepció per no dir opinió. Tot plegat una visió antropocèntrica individual o fins i tot col·lectiva d'observar el resultat temporal de la relació de milers d'espècies que actuen i conviuen en un mateix territori.

Els paisatges particulars els immortalitzem des de fa segles a través de l'art de la pintura o avui amb els dispositius mòbils. Infinitats d'eines i instantànies que capten els paisatges que configuren la natura i els elements que hi contenen. Entre ells la petjada humana. Si ens capbussem per exemple en un paisatge vallesà dominat per camps, boscos, rieres i muntanyes hi trobarem centenars d'espècies, molta vida i un munt d'interrelacions que el fan possible. Per aquest motiu, els paisatges són canviants, i no sempre per l'acció depredadora de les societats fabrils.

La ventada del desembre del 2014 va desfigurar la imatge que es tenia del bosc de Can Deu, però no va desaparèixer la vida en aquell espai ni la seva resiliència. Els ciutadans vàrem perdre temporalment molts dels béns i serveis ambientals que ens oferia generosament el bosc. Veure centenars d'arbres abatuts també ens va afligir i provocar un cert trasbals emocional. Per això s'ha actuat per afavorir la recuperació del bosc i els fruits de la seva generositat, però també per rescabalar un paisatge de la nostra identitat comuna.

Quan la cobdícia de la cultura de la societat industrial ens condueix a extingir la natura i malmetre-la irreversiblament en nom del progrés, de què serveix recorre a un catàleg de paisatges per reviure el nostre record? Només apaivagar l'enyorança d'aquella cosa viscuda? La clau és conviure respectuosament amb la natura que ens proporciona tot el que és bàsic per a la vida i dibuixa els paisatges d'ahir, avui i demà.

Sabadell, 23 d'octubre de 2016

Puedes leer y comentar el artículo completo en: Manel Cunill i Llenas.