Categoría: Medi natural

Medi natural

L’Agència que no arriba

(Publicat al Diari de Sabadell, dimarts 20 de juny de 2017)

A l’inici d’aquesta legislatura el Govern, en compareixença al Parlament de Catalunya, es proposava tirar endavant diverses iniciatives en l’àmbit de les polítiques ambientals i de territori. Un programa ambiciós, però especialment necessari en matèria de conservació de la biodiversitat així com de la protecció dels espais agraris.

L’anterior legislatura el Govern ja havia entrat al Parlament un projecte de Llei del sòl d’ús agrari. Un projecte legislatiu la meitat del qual reordenava aspectes relacionats amb els regadius que res té a veure amb la gestió dels espais agraris. Coses de les males praxis legislatives: aprofitar la tramitació d’una llei per afegir altres temes d’interès del Departament promotor. Una tècnica legal, però que el seu abús desvirtua els continguts de la llei que es tramita en el seu moment. Ara sembla que ben aviat el Departament dels afers del camp tramitarà de nou una Llei d’espais agraris amb l’ànim que arribi a bon port. Veurem si la legislatura i les aritmètiques parlamentàries ho permetran.

Ara bé, és en les polítiques de conservació i protecció de la biodiversitat on els deures estan pendents des de fa massa temps. Tot i disposar de la Llei d’espais naturals (1985) fins ara ha estat impossible renovar i actualitzar-la. Ni els governs de Pasqual Maragall i José Montilla, ni els de CiU amb Artur Mas ho han aconseguit. En aquest període dos projectes de llei fracassats. I ara, amb Carles Puigdemont i Oriol Junqueras, tampoc no han estat capaços ni de presentar el projecte. Avui ja és coneguda la renúncia explicita de l’actual Govern a tramitar la Llei de la biodiversitat i patrimoni natural. Però per què ens passa això? Tal vegada, la contraposició eterna de la natura amb el progrés ha estat letal i efectiva. Això de relacionar que la conservació del medi ambient atura el progrés, ha fet forat. Una recepta simple, efectiva i populista promoguda per certes classes dirigents i assalariades. De fet, els governs de Pujol i posteriors varen promoure una “cultura del no a la natura”. Una fórmula d'èxit per tolerar l’economia extractiva, on només devorant i explotant la natura es genera suposadament riquesa. Una economia d’elits, sovint generosament finançada pels impostos dels ciutadans.

Sentenciada, per ara, la nova llei de biodiversitat s’enfila un nou repte de país amb la creació de l’Agència de la Natura. Un organisme públic al servei de la gestió de la conservació i protecció del patrimoni natural. Una eina moderna, àgil i efectiva que permetria agrupar les polítiques de biodiversitat i gestionar-les amb el concurs de la ciutadania i la sapiència. Les polítiques de conservació i protecció són clau per guarir els ecosistemes naturals que són els únics garants del nostre benestar. També és cert que cada vegada som més les persones que gaudim dels espais naturals, siguin protegits o no. Cada any són milers les persones que visiten els Parcs naturals i altres espais protegits de Catalunya. La diversitat d’hàbitats és un reclam tant per experimentats visitants com per neòfits, d’aquí i d’altres països d’arreu del món. El turisme de natura és un fenomen d’escala planetària. I Catalunya no és una excepció. Només per ordenar i atendre aquesta majoria silenciosa que es pot comptar es fa imprescindible la creació imminent d’aquest organisme públic. Esperem que els interessos partidistes d’ERC no obstaculitzin una decisió de consens que hauria de ser imminent. La natura no té veu ni vot, però necessita una Agència de la Natura que en tingui cura.

Sabadell, 18 de juny de 2017
Medi natural

Més enllà de la Grípia-Ribatallada

(Article publicat al Diari de Sabadell, dimarts 9 de maig de 2017)

Fa poc dies l’Ajuntament de Sabadell manifestava el seu suport al projecte de crear el Parc de la Grípia-Ribatallada promogut per l’ADENC, GPENAT (grup per la protecció dels espais naturals de Terrassa) i la secció natura de la UES, amb l’objectiu de conservar aquest espai natural. L’aliança entre les entitats del tercer sector ambiental i els governs municipals és una excel·lent pràctica per garantir les iniciatives ambientals d’interès públic, com ara la conservació i protecció dels espais naturals del Vallès. L’impuls de la societat civil amb vocació de servei públic i la legitimitat democràtica dels governs electes és una fórmula sensata i reeixida per aprofitar el talent i tenacitat del ric teixit associatiu del nostre territori.

La Via Verda des de La Mola
Preservar i garantir l’activitat agrària de les prop de 20.000 hectàrees d’espais agrícoles que encara queden al Vallès és un objectiu polític de primer ordre. El benestar dels vallesans depèn, en bona part, d’aquest coixí verd de camps i boscos que uneixen i separen les ciutats i viles de la bioregió del Vallès. De fet, juntament amb els teixits urbans, configuren els dos pilars d’una comunitat on pretenen conviure diferents formes de vida biòtica i elements abiòtics amb cert equilibri.

Una de les lliçons que es pot aprendre de la natura és que no reconeix ni sap de fronteres administratives. Una cabòria molt humana i al mateix temps inútil. Per exemple, imaginar que el riu Ripoll a Sabadell o la riera de les Arenes a Terrassa són aliens allò que passi riu amunt, a Castellar del Vallès o bé a Matadepera, és no comprendre com funcionen les interrelacions a la natura. A més, la conservació d’un bé comú local i preuat com l’aigua sempre requereix una atenció especial per part de la comunitat. I, precisament, la protecció de les seves conques i evitar la contaminació o abús d’aquest bé és un deure no només de l’administració, sinó també del conjunt de la ciutadania.

L’actual proposta ambientalista recull, en part, el projecte de Via Verda de Sant Llorenç-Collserola promogut el 1996 pel Fòrum terrassenc per a la protecció i ordenació del medi natural i del paisatge. Un projecte que definia aquesta via verda en quatre àmbits que de nord a sud eren: Parc natural de Sant Llorenç, Mancomunitat paisatgística, Serra de Galliners, Corredors Cerdanyola-Sant Cugat i Parc Metropolità de Collserola. En aquell context es proposava que fos una reserva, reconeguda jurídicament, d’espais naturals i agrícoles de la plana del Vallès. Aquest àmbit també permetria la connectivitat ecològica entre els dos parcs naturals de les serralades. La iniciativa insistia que aquest territori actués com a mur de natura de possibles creixements urbanístics. Un any més tard, l’associació Cerdanyola Via Verda s’afegia a aquesta demanda de preservar diversos espais amenaçats per actuacions previstes a Cerdanyola.

El projecte del parc Grípia-Ribatallada només és una part d’un pla més ambiciós que neix a la conca alta del riu Ripoll i de la Riera de les Arenes al Parc Natural de Sant Llorenç i arriba a Collserola a través de centenars d’hectàrees que cal protegir, conservar i rehabitar-ne els seus ecosistemes. Avui, recuperar la proposta de la Via Verda de Sant Llorenç-Collserola, com també el projecte de l’Espai Agroforestal de Llevant dibuixat a finals dels noranta, seria un full de ruta digne per resoldre els deures pendents. I també una oportunitat per exercir la nova política de la cooperació intermunicipal que esborri la decadent visió del municipi-frontera.

Sabadell, 8 de maig de 2017
Medi natural

Incivisme periurbà

(Publicat al Diari de Sabadell, dimarts 4 d'abril de 2017)

L’espai periurbà el constitueix el conjunt d’ecosistemes naturals que envolten les ciutats. Allò que no ha quedat urbanitzat però que viu sota la influència dels grans conglomerats urbans. A vegades, també esdevé l’habitació dels mals endreços d’aquest teixits metropolitans. A redós d’aquesta expressió, sovint també es parla d’agricultura periurbana. Una activitat agrària de proximitat que aporta benestar a les ciutats que l’envolten, sigui pel valor ambiental o bé social que significa l’existència dels espais agraris. Això també ha comportat l’impuls de polítiques públiques en defensa d’aquests espais productius i, per tant, el seu reconeixement.

Agricultura periurbana (El Vallès)
Ara bé, aquests espais en cap cas s’han de percebre com un parc urbà o un equipament de lleure. Sovint la causa d’aquesta confusió és deguda a l’existència de certa literatura tècnica d’àmbit local i administrativa que pretén catalogar els espais naturals com “espais oberts” o “espais lliures”. Aquesta visió urbana que és encertada per definir, per exemple, el Parc Catalunya, no ho és per catalogar els plans de Mas Canals. Aquesta doctrina en bona part s’empara en la visió urbanocèntrica del territori i el desconeixement dels valors intrínsecs dels espais naturals, siguin agrícoles, forestals o fluvials.

Fa algunes setmanes, el sindicat majoritari del camp català, la Unió de Pagesos, publicava en el seu perfil de Facebook un incident del tot desconcertant. Un vehicle ocupat per tres persones es va dedicar a fer tot tipus de piruetes en un sembrat. Per sort o per desgràcia, el pagès va enxampar “in fraganti” el cotxe i els seus ocupants. Tot seguit, l’agricultor els va denunciar amb l’esperança de trobar consol als centenars de metres de roderes que havien aixafat i arrencat parcialment el sembrat. Després de celebrar-se un judici ràpid es va resoldre amb l’absolució dels ocupants del cotxe “trepitjasembrats”. La sentència deia que "la parcel·la del denunciant no està tancada ni delimitada” i afegia que “no pot descartar-se la possibilitat que una persona sense coneixements agraris pugui ignorar que es tracta d'un camp sembrat".

A partir dels fets podem concloure que l’opció de tancar les finques, tot i ser un argument atiat per la judicatura, no és cap solució. Ni pel cost que implica, ni pel que significa convertir els camps en un eixam de filats que ningú desitja i que tampoc no permet l’actual marc jurídic. D’altra banda, apel·lar al possible desconeixement de què és un sembrat esborrona. I més amb una persona que ha superat les proves per obtenir un carnet per conduir i que se li suposa certa capacitat intel·lectual. Més que una manca d’educació o formació és un acte incívic en tota regla. Malauradament aquest no és un acte aïllat en els espais agraris.

Cada dia són més les persones que busquen en aquests espais periurbans aquella natura que no es troba dins de la ciutat. I en aquest sentit és positiu que la ciutadania es faci seu el medi natural que els envolta, sigui de titularitat pública o privada. Ara bé, és cert que s’hauria d’exercir un ús responsable, cívic i respectuós d’aquests espais. I especialment amb les persones que tenen en l’agricultura la seva activitat professional. Manllevar fruits o hortalisses dels horts, convertir un sembrat en un camp d’exercici pels gossos, circular després de les pluges amb 4x4 emulant els ral·lis d’ultramar, no respectar els senyals, abocar deixalles i runes, o bé transformar els camins en pistes d’atletisme o circuits de bicicletes, s’ha d’aturar. Conviure en aquest espai implica civisme i respecte a les normes que s’han convingut. Que la ciutat no s’espolsi al rodal, un espai fràgil i delicat del qual s’ha de tenir cura.

Sabadell, 2 d’abril de 2017