Vies secundàries
(Publicat al Diari de Sabadell, dimarts 7 de març de 2017)
Aquesta setmana una delegació de la patronal terrassenca CECOT, ha visitat les obres del túnel de la B-40 en el seu tram entre Abrera i Viladecavalls. Acompanyats pels tècnics i els responsables polítics del Ministerio de Fomento, la delegació empresarial manifestava cert cofoisme de com avançava la perforació i s’insistia en la necessitat de garantir les aportacions milionàries del Ministerio per al 2017 i endavant. Les incerteses pressupostàries són notables i a ningú no se li escapa que destinar més milions d’euros en aquest projecte d’autovia estigui garantit.
En una societat i una regió com el Vallès, els recursos econòmics invertits pel sector públic provinents de les tributacions de l’Estat i la Generalitat són limitats. Segurament no formem part dels territoris prioritaris o d’altres capitalitats que reben un tracte més generós. Ara bé, el debat no va de gastar més sinó de fer-ho bé i austerament al servei de la ciutadania. Gastar més diners no vol dir gaudir de més benestar.
Les desenes de milions d’euros enterrats a la riera de Gaià per construir la B-40 és una de les inversions més desafortunades de les darreres dècades. És fàcil comprovar-ho si ho comparem, per exemple, amb la connexió de l’A-7 amb l’autovia A-2 a Castellbisbal. Mentre la connexió de les dues autovies existents, de pressupost modest, es demora any rere any, l’altra sembla que sigui la solució omnipotent a tots els problemes de mobilitat del Vallès. L’aposta per la B-40 al Vallès i l’anhel de certs sectors econòmics per fer-la arribar fins a Granollers és del tot inexplicable. Una inversió d’elevadíssim cost i de baix retorn socioeconòmic. Una peculiar visió de com malgastar i hipotecar el benestar ambiental i social del nostre territori.
Si parem atenció a les vies per a vehicles que comuniquen d’est a oest el Vallès, serà fàcil adonar-se que hi ha diferents opcions. Per una banda, existeix una autovia d’alta capacitat, l’A-7, que uneix la C-58 amb la C-17 i, fora comarca, l’AP-7 ens condueix al Penedès pel sud i a la Selva pel nord amb tot el que això comporta. D’altra banda, també disposem de dos corredors més. Un d’ells configurat per les vies secundàries que relliguen les viles de Rubí, Sant Quirze, Sabadell, Polinyà, Santa Perpètua, Palau-solità, Parets, Lliçà de Vall i Granollers. L’altre corredor, situat més al nord de l’anterior, connecta Terrassa, Matadepera, Castellar del Vallès, Sentmenat, Caldes de Montbui, Lliça d’Amunt, Canovelles, Les Franqueses i Granollers. A partir d’aquí, ambdós corredors es fusionen per seguir plegats fins a Cardedeu, Llinars i Sant Celoni. A part d’aquestes vies també en disposem de moltes més de nord a sud i d’altres que milloren els intercanvis en diagonal.
Precisament, és en aquesta xarxa viària històrica on caldria actuar de forma prioritària. De fet, és la xarxa capil·lar que drena el sistema viari del Vallès i permet arribar a lloc. Una autovia sense xarxa secundària i permeabilitat no pot donar servei al territori i esdevé poc útil, tal com succeïa amb l’AP-7 quan era de peatge. Això és el que passaria amb la B-40. Les inversions s’han de dirigir, prioritàriament, a modernitzar aquestes vies secundàries. Des de millorar el seu traçat, ferm i amplada fins a dotar-les de carrils-bici i de vianants. Són xarxes que ja donen servei a una realitat urbana i es tracta d’afegir-hi nous mitjans de transport, així com de facilitar el servei dels autobusos interurbans.
Sabadell, 5 de març de 2017
Aquesta setmana una delegació de la patronal terrassenca CECOT, ha visitat les obres del túnel de la B-40 en el seu tram entre Abrera i Viladecavalls. Acompanyats pels tècnics i els responsables polítics del Ministerio de Fomento, la delegació empresarial manifestava cert cofoisme de com avançava la perforació i s’insistia en la necessitat de garantir les aportacions milionàries del Ministerio per al 2017 i endavant. Les incerteses pressupostàries són notables i a ningú no se li escapa que destinar més milions d’euros en aquest projecte d’autovia estigui garantit.
En una societat i una regió com el Vallès, els recursos econòmics invertits pel sector públic provinents de les tributacions de l’Estat i la Generalitat són limitats. Segurament no formem part dels territoris prioritaris o d’altres capitalitats que reben un tracte més generós. Ara bé, el debat no va de gastar més sinó de fer-ho bé i austerament al servei de la ciutadania. Gastar més diners no vol dir gaudir de més benestar.
Les desenes de milions d’euros enterrats a la riera de Gaià per construir la B-40 és una de les inversions més desafortunades de les darreres dècades. És fàcil comprovar-ho si ho comparem, per exemple, amb la connexió de l’A-7 amb l’autovia A-2 a Castellbisbal. Mentre la connexió de les dues autovies existents, de pressupost modest, es demora any rere any, l’altra sembla que sigui la solució omnipotent a tots els problemes de mobilitat del Vallès. L’aposta per la B-40 al Vallès i l’anhel de certs sectors econòmics per fer-la arribar fins a Granollers és del tot inexplicable. Una inversió d’elevadíssim cost i de baix retorn socioeconòmic. Una peculiar visió de com malgastar i hipotecar el benestar ambiental i social del nostre territori.
Si parem atenció a les vies per a vehicles que comuniquen d’est a oest el Vallès, serà fàcil adonar-se que hi ha diferents opcions. Per una banda, existeix una autovia d’alta capacitat, l’A-7, que uneix la C-58 amb la C-17 i, fora comarca, l’AP-7 ens condueix al Penedès pel sud i a la Selva pel nord amb tot el que això comporta. D’altra banda, també disposem de dos corredors més. Un d’ells configurat per les vies secundàries que relliguen les viles de Rubí, Sant Quirze, Sabadell, Polinyà, Santa Perpètua, Palau-solità, Parets, Lliçà de Vall i Granollers. L’altre corredor, situat més al nord de l’anterior, connecta Terrassa, Matadepera, Castellar del Vallès, Sentmenat, Caldes de Montbui, Lliça d’Amunt, Canovelles, Les Franqueses i Granollers. A partir d’aquí, ambdós corredors es fusionen per seguir plegats fins a Cardedeu, Llinars i Sant Celoni. A part d’aquestes vies també en disposem de moltes més de nord a sud i d’altres que milloren els intercanvis en diagonal.
Precisament, és en aquesta xarxa viària històrica on caldria actuar de forma prioritària. De fet, és la xarxa capil·lar que drena el sistema viari del Vallès i permet arribar a lloc. Una autovia sense xarxa secundària i permeabilitat no pot donar servei al territori i esdevé poc útil, tal com succeïa amb l’AP-7 quan era de peatge. Això és el que passaria amb la B-40. Les inversions s’han de dirigir, prioritàriament, a modernitzar aquestes vies secundàries. Des de millorar el seu traçat, ferm i amplada fins a dotar-les de carrils-bici i de vianants. Són xarxes que ja donen servei a una realitat urbana i es tracta d’afegir-hi nous mitjans de transport, així com de facilitar el servei dels autobusos interurbans.
Sabadell, 5 de març de 2017
Més bicis pel clima
(Article publicat al Diari de Sabadell, dimarts 20 de desembre de 2016)
Aquests dies es confirmava la proposta del nomenament de Scott Pruitt com a cap de l'Agència per a la Protecció del Medi Ambient dels EUA. Aquest fiscal de l'estat d'Oklahoma és un apòstol i activista de les teories negacionistes del canvi climàtic. Especialment ha destacat per pledejar als tribunals totes les mesures emanades de l'administració d'Obama en la lluita contra el canvi climàtic. Més concretament contra la Llei d'aire net (Clean Air Act). En aquest context polític, tampoc té pèrdua la famosa piulada d'en Donald Trump on deia que el concepte d'escalfament global va ser creat pels xinesos amb l'objectiu que els productes de fabricació americana no fossin competitius. Déu n'hi do pel què donen les teories conspiradores! Per sort, una de les virtuts dels EUA és l'existència d'una elevada diversitat de personatges i organitzacions que conviuen en l'esfera pública i política. En aquest estol sociopolític és on cal apel·lar per evitar l'actual onada que condueix, de nou, als dogmes del creixement il·limitat de l'era del petroli.
Més enllà dels EUA, a escala local, caldria liderar amb decisió les polítiques públiques i privades encaminades a reduir la nostra dependència del carbó. Un dels àmbits on cal treballar, sense cap mena de dubte, és la mobilitat amb els vehicles de motor. No només pel que fa a la reducció les emissions de CO2 sinó també de les partícules en suspensió i els òxids de nitrogen, molt perjudicials per a la salut de les persones. I, per fer-ho, s'ha de facilitar una mobilitat responsable dins de les ciutats i també entre les ciutats. En aquest darrer cas, s'hauria d'apostar per les xarxes cíviques de connexió entre municipis. S’entenen per xarxes cíviques, el conjunt de vies segregades de les carreteres que permeten desplaçar-se d'un municipi a un altre amb bicicleta o a peu. Aquestes haurien de ser degudament senyalitzades, il·luminades i pavimentades per facilitar un ús confortable i segur.
Precisament la bicicleta pot ser un vehicle idoni en aquesta connexió a escala entre municipis. Paga la pena, qui ho desitgi, recuperar les notes d'Ivan Illich en el text "Energia i Equitat" que el filòsof Jordi Pigem seleccionava pel Llibre "Ivan Illich. Textos Escollits" publicat per l'editorial valenciana 3i4. Malgrat que fa dècades que es va escriure el text és del tot suggeridor. Per exemple, desgrana els costos del cotxe en contraposició a la bicicleta i explica que un ciutadà nord-americà dedica una mitjana de 1.600 hores al seu automòbil. En concret, bona part d'aquestes hores es dediquen a treballar per pagar la compra del cotxe, el combustible diari, l'assegurança, les reparacions, les multes o els impostos.
Avui la bicicleta elèctrica (e-bike) ja truca a la porta. L'Agència Europea del Medi Ambient estima que l'any 2014 es varen vendre a la Unió Europea al voltant d'1.325.000 d'e-bike. La meitat d'aquestes noves bicicletes es varen fabricar fora de la UE. Precisament el 80% de les e-bikes procedents de fora de la UE es van manufacturar a Xina. Sembla que la fabricació de bicicletes, siguin elèctriques o convencionals, són una oportunitat per incrementar l'activitat econòmica per una societat post-petroli. El principal destí de les noves e-bikes a Europa és Alemanya seguit dels Països Baixos, Àustria, Bèlgica, Suïssa i el Regne Unit. A l'Estat espanyol l'adquisició és força baixa.
Esperem que en el marc del famós Pla de mobilitat del Vallès es prioritzin les vies cíviques i s'abandoni d'una vegada apostes petrolíferes com el quart cinturó. Tot sigui per un bon clima i un aire net!
Sabadell, 18 de desembre de 2016
Aquests dies es confirmava la proposta del nomenament de Scott Pruitt com a cap de l'Agència per a la Protecció del Medi Ambient dels EUA. Aquest fiscal de l'estat d'Oklahoma és un apòstol i activista de les teories negacionistes del canvi climàtic. Especialment ha destacat per pledejar als tribunals totes les mesures emanades de l'administració d'Obama en la lluita contra el canvi climàtic. Més concretament contra la Llei d'aire net (Clean Air Act). En aquest context polític, tampoc té pèrdua la famosa piulada d'en Donald Trump on deia que el concepte d'escalfament global va ser creat pels xinesos amb l'objectiu que els productes de fabricació americana no fossin competitius. Déu n'hi do pel què donen les teories conspiradores! Per sort, una de les virtuts dels EUA és l'existència d'una elevada diversitat de personatges i organitzacions que conviuen en l'esfera pública i política. En aquest estol sociopolític és on cal apel·lar per evitar l'actual onada que condueix, de nou, als dogmes del creixement il·limitat de l'era del petroli.
Més enllà dels EUA, a escala local, caldria liderar amb decisió les polítiques públiques i privades encaminades a reduir la nostra dependència del carbó. Un dels àmbits on cal treballar, sense cap mena de dubte, és la mobilitat amb els vehicles de motor. No només pel que fa a la reducció les emissions de CO2 sinó també de les partícules en suspensió i els òxids de nitrogen, molt perjudicials per a la salut de les persones. I, per fer-ho, s'ha de facilitar una mobilitat responsable dins de les ciutats i també entre les ciutats. En aquest darrer cas, s'hauria d'apostar per les xarxes cíviques de connexió entre municipis. S’entenen per xarxes cíviques, el conjunt de vies segregades de les carreteres que permeten desplaçar-se d'un municipi a un altre amb bicicleta o a peu. Aquestes haurien de ser degudament senyalitzades, il·luminades i pavimentades per facilitar un ús confortable i segur.
Precisament la bicicleta pot ser un vehicle idoni en aquesta connexió a escala entre municipis. Paga la pena, qui ho desitgi, recuperar les notes d'Ivan Illich en el text "Energia i Equitat" que el filòsof Jordi Pigem seleccionava pel Llibre "Ivan Illich. Textos Escollits" publicat per l'editorial valenciana 3i4. Malgrat que fa dècades que es va escriure el text és del tot suggeridor. Per exemple, desgrana els costos del cotxe en contraposició a la bicicleta i explica que un ciutadà nord-americà dedica una mitjana de 1.600 hores al seu automòbil. En concret, bona part d'aquestes hores es dediquen a treballar per pagar la compra del cotxe, el combustible diari, l'assegurança, les reparacions, les multes o els impostos.
Avui la bicicleta elèctrica (e-bike) ja truca a la porta. L'Agència Europea del Medi Ambient estima que l'any 2014 es varen vendre a la Unió Europea al voltant d'1.325.000 d'e-bike. La meitat d'aquestes noves bicicletes es varen fabricar fora de la UE. Precisament el 80% de les e-bikes procedents de fora de la UE es van manufacturar a Xina. Sembla que la fabricació de bicicletes, siguin elèctriques o convencionals, són una oportunitat per incrementar l'activitat econòmica per una societat post-petroli. El principal destí de les noves e-bikes a Europa és Alemanya seguit dels Països Baixos, Àustria, Bèlgica, Suïssa i el Regne Unit. A l'Estat espanyol l'adquisició és força baixa.
Esperem que en el marc del famós Pla de mobilitat del Vallès es prioritzin les vies cíviques i s'abandoni d'una vegada apostes petrolíferes com el quart cinturó. Tot sigui per un bon clima i un aire net!
Sabadell, 18 de desembre de 2016
Més bicis pel clima
(Article publicat al Diari de Sabadell, dimarts 20 de desembre de 2016)
Aquests dies es confirmava la proposta del nomenament de Scott Pruitt com a cap de l'Agència per a la Protecció del Medi Ambient dels EUA. Aquest fiscal de l'estat d'Oklahoma és un apòstol i activista de les teories negacionistes del canvi climàtic. Especialment ha destacat per pledejar als tribunals totes les mesures emanades de l'administració d'Obama en la lluita contra el canvi climàtic. Més concretament contra la Llei d'aire net (Clean Air Act). En aquest context polític, tampoc té pèrdua la famosa piulada d'en Donald Trump on deia que el concepte d'escalfament global va ser creat pels xinesos amb l'objectiu que els productes de fabricació americana no fossin competitius. Déu n'hi do pel què donen les teories conspiradores! Per sort, una de les virtuts dels EUA és l'existència d'una elevada diversitat de personatges i organitzacions que conviuen en l'esfera pública i política. En aquest estol sociopolític és on cal apel·lar per evitar l'actual onada que condueix, de nou, als dogmes del creixement il·limitat de l'era del petroli.
Més enllà dels EUA, a escala local, caldria liderar amb decisió les polítiques públiques i privades encaminades a reduir la nostra dependència del carbó. Un dels àmbits on cal treballar, sense cap mena de dubte, és la mobilitat amb els vehicles de motor. No només pel que fa a la reducció les emissions de CO2 sinó també de les partícules en suspensió i els òxids de nitrogen, molt perjudicials per a la salut de les persones. I, per fer-ho, s'ha de facilitar una mobilitat responsable dins de les ciutats i també entre les ciutats. En aquest darrer cas, s'hauria d'apostar per les xarxes cíviques de connexió entre municipis. S’entenen per xarxes cíviques, el conjunt de vies segregades de les carreteres que permeten desplaçar-se d'un municipi a un altre amb bicicleta o a peu. Aquestes haurien de ser degudament senyalitzades, il·luminades i pavimentades per facilitar un ús confortable i segur.
Precisament la bicicleta pot ser un vehicle idoni en aquesta connexió a escala entre municipis. Paga la pena, qui ho desitgi, recuperar les notes d'Ivan Illich en el text "Energia i Equitat" que el filòsof Jordi Pigem seleccionava pel Llibre "Ivan Illich. Textos Escollits" publicat per l'editorial valenciana 3i4. Malgrat que fa dècades que es va escriure el text és del tot suggeridor. Per exemple, desgrana els costos del cotxe en contraposició a la bicicleta i explica que un ciutadà nord-americà dedica una mitjana de 1.600 hores al seu automòbil. En concret, bona part d'aquestes hores es dediquen a treballar per pagar la compra del cotxe, el combustible diari, l'assegurança, les reparacions, les multes o els impostos.
Avui la bicicleta elèctrica (e-bike) ja truca a la porta. L'Agència Europea del Medi Ambient estima que l'any 2014 es varen vendre a la Unió Europea al voltant d'1.325.000 d'e-bike. La meitat d'aquestes noves bicicletes es varen fabricar fora de la UE. Precisament el 80% de les e-bikes procedents de fora de la UE es van manufacturar a Xina. Sembla que la fabricació de bicicletes, siguin elèctriques o convencionals, són una oportunitat per incrementar l'activitat econòmica per una societat post-petroli. El principal destí de les noves e-bikes a Europa és Alemanya seguit dels Països Baixos, Àustria, Bèlgica, Suïssa i el Regne Unit. A l'Estat espanyol l'adquisició és força baixa.
Esperem que en el marc del famós Pla de mobilitat del Vallès es prioritzin les vies cíviques i s'abandoni d'una vegada apostes petrolíferes com el quart cinturó. Tot sigui per un bon clima i un aire net!
Sabadell, 18 de desembre de 2016
Aquests dies es confirmava la proposta del nomenament de Scott Pruitt com a cap de l'Agència per a la Protecció del Medi Ambient dels EUA. Aquest fiscal de l'estat d'Oklahoma és un apòstol i activista de les teories negacionistes del canvi climàtic. Especialment ha destacat per pledejar als tribunals totes les mesures emanades de l'administració d'Obama en la lluita contra el canvi climàtic. Més concretament contra la Llei d'aire net (Clean Air Act). En aquest context polític, tampoc té pèrdua la famosa piulada d'en Donald Trump on deia que el concepte d'escalfament global va ser creat pels xinesos amb l'objectiu que els productes de fabricació americana no fossin competitius. Déu n'hi do pel què donen les teories conspiradores! Per sort, una de les virtuts dels EUA és l'existència d'una elevada diversitat de personatges i organitzacions que conviuen en l'esfera pública i política. En aquest estol sociopolític és on cal apel·lar per evitar l'actual onada que condueix, de nou, als dogmes del creixement il·limitat de l'era del petroli.
Més enllà dels EUA, a escala local, caldria liderar amb decisió les polítiques públiques i privades encaminades a reduir la nostra dependència del carbó. Un dels àmbits on cal treballar, sense cap mena de dubte, és la mobilitat amb els vehicles de motor. No només pel que fa a la reducció les emissions de CO2 sinó també de les partícules en suspensió i els òxids de nitrogen, molt perjudicials per a la salut de les persones. I, per fer-ho, s'ha de facilitar una mobilitat responsable dins de les ciutats i també entre les ciutats. En aquest darrer cas, s'hauria d'apostar per les xarxes cíviques de connexió entre municipis. S’entenen per xarxes cíviques, el conjunt de vies segregades de les carreteres que permeten desplaçar-se d'un municipi a un altre amb bicicleta o a peu. Aquestes haurien de ser degudament senyalitzades, il·luminades i pavimentades per facilitar un ús confortable i segur.
Precisament la bicicleta pot ser un vehicle idoni en aquesta connexió a escala entre municipis. Paga la pena, qui ho desitgi, recuperar les notes d'Ivan Illich en el text "Energia i Equitat" que el filòsof Jordi Pigem seleccionava pel Llibre "Ivan Illich. Textos Escollits" publicat per l'editorial valenciana 3i4. Malgrat que fa dècades que es va escriure el text és del tot suggeridor. Per exemple, desgrana els costos del cotxe en contraposició a la bicicleta i explica que un ciutadà nord-americà dedica una mitjana de 1.600 hores al seu automòbil. En concret, bona part d'aquestes hores es dediquen a treballar per pagar la compra del cotxe, el combustible diari, l'assegurança, les reparacions, les multes o els impostos.
Avui la bicicleta elèctrica (e-bike) ja truca a la porta. L'Agència Europea del Medi Ambient estima que l'any 2014 es varen vendre a la Unió Europea al voltant d'1.325.000 d'e-bike. La meitat d'aquestes noves bicicletes es varen fabricar fora de la UE. Precisament el 80% de les e-bikes procedents de fora de la UE es van manufacturar a Xina. Sembla que la fabricació de bicicletes, siguin elèctriques o convencionals, són una oportunitat per incrementar l'activitat econòmica per una societat post-petroli. El principal destí de les noves e-bikes a Europa és Alemanya seguit dels Països Baixos, Àustria, Bèlgica, Suïssa i el Regne Unit. A l'Estat espanyol l'adquisició és força baixa.
Esperem que en el marc del famós Pla de mobilitat del Vallès es prioritzin les vies cíviques i s'abandoni d'una vegada apostes petrolíferes com el quart cinturó. Tot sigui per un bon clima i un aire net!
Sabadell, 18 de desembre de 2016
Fum, fum i fum!
(Publicat al Diari de Sabadell, dimarts 13 de desembre de 2016)
Això és el que esbufegaven els trens de vapor per recórrer centenars i centenars de quilòmetres per portar les persones i les mercaderies d'un lloc a un altre del país fa pocs segles. Bona part del fum era vapor d'aigua i també una pila de partícules i elements químics resultants de la combustió. Per cert, no gaire saludables. Ara bé, també la paraula fum s'utilitza per fermar l'expressió "vendre fum". Una eloqüent dita que significa que res d'allò que s'enuncia és sòlid o existent. Potser això és el que està passant des de fa anys amb el projecte de perllongament del soterrament del tren fins a Can Feu.
Fa pocs dies la Plataforma Soterrament FGC Ara! manifestava, a través dels mitjans de comunicació, la manca de claredat i resposta de les autoritats. I més concretament del Conseller d'Economia, Oriol Junqueras i l'actual alcalde de Sabadell, Juli Fernàndez. Malgrat l'accent de la plataforma en aquests dos polítics, potser seria més encertat fer-ho al conjunt dels dos governs, tant a la Generalitat com a l'Ajuntament. La decisió de no executar el perllongament del soterrament del FGC fins a Can Feu durant les actuals obres ja està presa fa mesos per part d'ambdues institucions, però el que ara toca és marejar la perdiu. I això és el que està passant.
Si es reconstrueix el relat dels esdeveniments serà fàcil entendre què està passant. Per una banda, se sap que en el projecte de pressupostos del Govern de Catalunya pel 2017 no existeix cap partida destinada al perllongament del soterrament dels FGC fins a Can Feu. El diputat socialista sabadellenc, Pol Gibert, explicava als mitjans de comunicació que als pressupostos de la Generalitat es contempla una partida de 28,1 milions d'euros destinada a continuar les actuals obres de perllongament del FGC només cap al nord. Aquesta decisió de la Generalitat de no incloure una partida destinada al soterrament fins Can Feu és del tot lògica des de la perspectiva administrativa. I per què? Doncs perquè si no hi ha l'expedient del projecte constructiu aprovat, la llei no permet incloure una partida pressupostària per fer l'obra. Arribats aquí, l'actuació de la Generalitat és impecable i ajustada a dret.
Segurament caldria preguntar-se per quina raó no està aprovat el projecte constructiu. El mes de març el Secretari d'Infraestructures i Mobilitat de la Generalitat de Catalunya, Ricard Font, publicava en aquest diari un article d'opinió on deia que "Hem pretès buscar la millor solució pel soterrament de Can Feu. I ha estat amb l'Ajuntament que hem decidit aquest mes de febrer quina solució finalment dibuixaven del projecte constructiu." Tot i aquest esperat consens, i l'encàrrec de la Generalitat aprovat el 02/11/2015 per un termini de 5 mesos a la consultora responsable de redactar el projecte constructiu, aquest encara no s'ha aprovat. L'estratègia de dilació de l'expedient del projecte constructiu per part dels responsables del Departament de Territori i Sostenibilitat ha assolit el seu objectiu: evitar que al pressupost del 2017 fos possible incloure una partida pel soterrament fins a Can Feu. La Generalitat sap que executar aquesta obra després de finalitzar la construcció del perllongament fins a Ca n'Oriac la fa pràcticament inviable. I aquesta és la seva fita que inesperadament compta amb la passivitat de l'equip de govern de l'Ajuntament de Sabadell.
El perllongament del soterrament dels FGC fins a Can Feu és un projecte de ciutat que indiscutiblement contribuiria a millorar la qualitat de vida dels seus ciutadans. Malauradament, la Generalitat no ho veu així i es mostra insensible a reparar l'impacte històric que la ciutat ha sofert amb aquesta infraestructura. Sense una resposta municipal contundent no hi ha res a fer.
Sabadell, 11 de desembre de 2016
 |
| Sabadell-Estació (octubre, 2016) |
Fa pocs dies la Plataforma Soterrament FGC Ara! manifestava, a través dels mitjans de comunicació, la manca de claredat i resposta de les autoritats. I més concretament del Conseller d'Economia, Oriol Junqueras i l'actual alcalde de Sabadell, Juli Fernàndez. Malgrat l'accent de la plataforma en aquests dos polítics, potser seria més encertat fer-ho al conjunt dels dos governs, tant a la Generalitat com a l'Ajuntament. La decisió de no executar el perllongament del soterrament del FGC fins a Can Feu durant les actuals obres ja està presa fa mesos per part d'ambdues institucions, però el que ara toca és marejar la perdiu. I això és el que està passant.
Si es reconstrueix el relat dels esdeveniments serà fàcil entendre què està passant. Per una banda, se sap que en el projecte de pressupostos del Govern de Catalunya pel 2017 no existeix cap partida destinada al perllongament del soterrament dels FGC fins a Can Feu. El diputat socialista sabadellenc, Pol Gibert, explicava als mitjans de comunicació que als pressupostos de la Generalitat es contempla una partida de 28,1 milions d'euros destinada a continuar les actuals obres de perllongament del FGC només cap al nord. Aquesta decisió de la Generalitat de no incloure una partida destinada al soterrament fins Can Feu és del tot lògica des de la perspectiva administrativa. I per què? Doncs perquè si no hi ha l'expedient del projecte constructiu aprovat, la llei no permet incloure una partida pressupostària per fer l'obra. Arribats aquí, l'actuació de la Generalitat és impecable i ajustada a dret.
Segurament caldria preguntar-se per quina raó no està aprovat el projecte constructiu. El mes de març el Secretari d'Infraestructures i Mobilitat de la Generalitat de Catalunya, Ricard Font, publicava en aquest diari un article d'opinió on deia que "Hem pretès buscar la millor solució pel soterrament de Can Feu. I ha estat amb l'Ajuntament que hem decidit aquest mes de febrer quina solució finalment dibuixaven del projecte constructiu." Tot i aquest esperat consens, i l'encàrrec de la Generalitat aprovat el 02/11/2015 per un termini de 5 mesos a la consultora responsable de redactar el projecte constructiu, aquest encara no s'ha aprovat. L'estratègia de dilació de l'expedient del projecte constructiu per part dels responsables del Departament de Territori i Sostenibilitat ha assolit el seu objectiu: evitar que al pressupost del 2017 fos possible incloure una partida pel soterrament fins a Can Feu. La Generalitat sap que executar aquesta obra després de finalitzar la construcció del perllongament fins a Ca n'Oriac la fa pràcticament inviable. I aquesta és la seva fita que inesperadament compta amb la passivitat de l'equip de govern de l'Ajuntament de Sabadell.
El perllongament del soterrament dels FGC fins a Can Feu és un projecte de ciutat que indiscutiblement contribuiria a millorar la qualitat de vida dels seus ciutadans. Malauradament, la Generalitat no ho veu així i es mostra insensible a reparar l'impacte històric que la ciutat ha sofert amb aquesta infraestructura. Sense una resposta municipal contundent no hi ha res a fer.
Sabadell, 11 de desembre de 2016
Fum, fum i fum!
(Publicat al Diari de Sabadell, dimarts 13 de desembre de 2016)
Això és el que esbufegaven els trens de vapor per recórrer centenars i centenars de quilòmetres per portar les persones i les mercaderies d'un lloc a un altre del país fa pocs segles. Bona part del fum era vapor d'aigua i també una pila de partícules i elements químics resultants de la combustió. Per cert, no gaire saludables. Ara bé, també la paraula fum s'utilitza per fermar l'expressió "vendre fum". Una eloqüent dita que significa que res d'allò que s'enuncia és sòlid o existent. Potser això és el que està passant des de fa anys amb el projecte de perllongament del soterrament del tren fins a Can Feu.
Fa pocs dies la Plataforma Soterrament FGC Ara! manifestava, a través dels mitjans de comunicació, la manca de claredat i resposta de les autoritats. I més concretament del Conseller d'Economia, Oriol Junqueras i l'actual alcalde de Sabadell, Juli Fernàndez. Malgrat l'accent de la plataforma en aquests dos polítics, potser seria més encertat fer-ho al conjunt dels dos governs, tant a la Generalitat com a l'Ajuntament. La decisió de no executar el perllongament del soterrament del FGC fins a Can Feu durant les actuals obres ja està presa fa mesos per part d'ambdues institucions, però el que ara toca és marejar la perdiu. I això és el que està passant.
Si es reconstrueix el relat dels esdeveniments serà fàcil entendre què està passant. Per una banda, se sap que en el projecte de pressupostos del Govern de Catalunya pel 2017 no existeix cap partida destinada al perllongament del soterrament dels FGC fins a Can Feu. El diputat socialista sabadellenc, Pol Gibert, explicava als mitjans de comunicació que als pressupostos de la Generalitat es contempla una partida de 28,1 milions d'euros destinada a continuar les actuals obres de perllongament del FGC només cap al nord. Aquesta decisió de la Generalitat de no incloure una partida destinada al soterrament fins Can Feu és del tot lògica des de la perspectiva administrativa. I per què? Doncs perquè si no hi ha l'expedient del projecte constructiu aprovat, la llei no permet incloure una partida pressupostària per fer l'obra. Arribats aquí, l'actuació de la Generalitat és impecable i ajustada a dret.
Segurament caldria preguntar-se per quina raó no està aprovat el projecte constructiu. El mes de març el Secretari d'Infraestructures i Mobilitat de la Generalitat de Catalunya, Ricard Font, publicava en aquest diari un article d'opinió on deia que "Hem pretès buscar la millor solució pel soterrament de Can Feu. I ha estat amb l'Ajuntament que hem decidit aquest mes de febrer quina solució finalment dibuixaven del projecte constructiu." Tot i aquest esperat consens, i l'encàrrec de la Generalitat aprovat el 02/11/2015 per un termini de 5 mesos a la consultora responsable de redactar el projecte constructiu, aquest encara no s'ha aprovat. L'estratègia de dilació de l'expedient del projecte constructiu per part dels responsables del Departament de Territori i Sostenibilitat ha assolit el seu objectiu: evitar que al pressupost del 2017 fos possible incloure una partida pel soterrament fins a Can Feu. La Generalitat sap que executar aquesta obra després de finalitzar la construcció del perllongament fins a Ca n'Oriac la fa pràcticament inviable. I aquesta és la seva fita que inesperadament compta amb la passivitat de l'equip de govern de l'Ajuntament de Sabadell.
El perllongament del soterrament dels FGC fins a Can Feu és un projecte de ciutat que indiscutiblement contribuiria a millorar la qualitat de vida dels seus ciutadans. Malauradament, la Generalitat no ho veu així i es mostra insensible a reparar l'impacte històric que la ciutat ha sofert amb aquesta infraestructura. Sense una resposta municipal contundent no hi ha res a fer.
Sabadell, 11 de desembre de 2016
|
| Sabadell-Estació (octubre, 2016) |
Fa pocs dies la Plataforma Soterrament FGC Ara! manifestava, a través dels mitjans de comunicació, la manca de claredat i resposta de les autoritats. I més concretament del Conseller d'Economia, Oriol Junqueras i l'actual alcalde de Sabadell, Juli Fernàndez. Malgrat l'accent de la plataforma en aquests dos polítics, potser seria més encertat fer-ho al conjunt dels dos governs, tant a la Generalitat com a l'Ajuntament. La decisió de no executar el perllongament del soterrament del FGC fins a Can Feu durant les actuals obres ja està presa fa mesos per part d'ambdues institucions, però el que ara toca és marejar la perdiu. I això és el que està passant.
Si es reconstrueix el relat dels esdeveniments serà fàcil entendre què està passant. Per una banda, se sap que en el projecte de pressupostos del Govern de Catalunya pel 2017 no existeix cap partida destinada al perllongament del soterrament dels FGC fins a Can Feu. El diputat socialista sabadellenc, Pol Gibert, explicava als mitjans de comunicació que als pressupostos de la Generalitat es contempla una partida de 28,1 milions d'euros destinada a continuar les actuals obres de perllongament del FGC només cap al nord. Aquesta decisió de la Generalitat de no incloure una partida destinada al soterrament fins Can Feu és del tot lògica des de la perspectiva administrativa. I per què? Doncs perquè si no hi ha l'expedient del projecte constructiu aprovat, la llei no permet incloure una partida pressupostària per fer l'obra. Arribats aquí, l'actuació de la Generalitat és impecable i ajustada a dret.
Segurament caldria preguntar-se per quina raó no està aprovat el projecte constructiu. El mes de març el Secretari d'Infraestructures i Mobilitat de la Generalitat de Catalunya, Ricard Font, publicava en aquest diari un article d'opinió on deia que "Hem pretès buscar la millor solució pel soterrament de Can Feu. I ha estat amb l'Ajuntament que hem decidit aquest mes de febrer quina solució finalment dibuixaven del projecte constructiu." Tot i aquest esperat consens, i l'encàrrec de la Generalitat aprovat el 02/11/2015 per un termini de 5 mesos a la consultora responsable de redactar el projecte constructiu, aquest encara no s'ha aprovat. L'estratègia de dilació de l'expedient del projecte constructiu per part dels responsables del Departament de Territori i Sostenibilitat ha assolit el seu objectiu: evitar que al pressupost del 2017 fos possible incloure una partida pel soterrament fins a Can Feu. La Generalitat sap que executar aquesta obra després de finalitzar la construcció del perllongament fins a Ca n'Oriac la fa pràcticament inviable. I aquesta és la seva fita que inesperadament compta amb la passivitat de l'equip de govern de l'Ajuntament de Sabadell.
El perllongament del soterrament dels FGC fins a Can Feu és un projecte de ciutat que indiscutiblement contribuiria a millorar la qualitat de vida dels seus ciutadans. Malauradament, la Generalitat no ho veu així i es mostra insensible a reparar l'impacte històric que la ciutat ha sofert amb aquesta infraestructura. Sense una resposta municipal contundent no hi ha res a fer.
Sabadell, 11 de desembre de 2016
Carrers entre ciutats
(Publicat al Diari de Sabadell, dimarts 15 de novembre de 2016)
El nostre és un país massa procliu a venerar les infraestructures, especialment les viàries. En termes generals s'espera que el Govern de torn ens ompli de rondes i carreteres on passar hores circulant o bé aturats. Sovint en la nostra condició de ciutadans-contribuents, tot i els elevats pressupostos que es mouen, som poc crítics amb les actuacions que es proposen o que, finalment, s'executen. A més, els projectes de carretera o variants són una pila de pàgines, plànols i documentació envoltada d'un argot tècnic i dades només apte per als entesos en la matèria. A voltes aquesta barrera tècnica dificulta la participació i valoració de moltes de les obres que es fan i desfan en el nostre territori.
Connecta amb els Reis macos from Envidiarte on Vimeo.
Avui molts dels trams de les carreteres del segle passat formen part de l'espai urbà de la ciutat. En poques paraules, han passat de carreteres a carrers. Tot i aquesta realitat s'han continuat tractant com a carreteres. Els principals titulars d'aquestes vies són la Generalitat de Catalunya i la Diputació. La titularitat de la via dificulta enormement la gestió d'aquests trams de carreteres com a "carrer". Per què? La Generalitat no actua en aquests trams de carreteres urbanes al nivell de detall que es requereix, ja que considera que no és de la seva competència. Per exemple, la C-1413a no té voreres per a vianants ni carril bici entre Sabadell i Sant Quirze. La Generalitat, tot i ser la titular de la via no considera prioritària ni competencial aquesta mena d'actuacions urbanes. Això comporta que l'Ajuntament no pugui actuar perquè no és competent sobre aquesta via. Un joc de competències que l'única solució seria traspassar aquests trams urbans als Ajuntaments i dotar-los d'un fons per a la seva millora i funcionalitat urbana.
Són només 5 minuts... from Envidiarte on Vimeo.
Uns dels reptes de les ciutats i viles del Vallès és garantir la seva connexió amb vies cíviques. Aquestes haurien de facilitar l'arribada amb bicicleta i a peu entre viles a través de vorals prou amples, pavimentats, arbrats i prudentment il·luminats. Avui és inexplicable la manca d'una connexió digna i segura entre les ciutats de Sabadell i Sant Quirze del Vallès, tant per la C-1413a com per la Ronda d'Arraona i l'Avinguda d'Arraona de Sabadell. El mur de la C-58 i els seus accessos ha condicionat la resta de vies que connecten Sabadell i Sant Quirze. S'ha prioritzat la infraestructura pel cotxe en contra del ciutadà que vol accedir a peu o en bicicleta. Dues maneres de moure's que esdevindran bàsiques per a les ciutats saludables i benestants que es requereixen per avui i demà. En aquest àmbit, esdevindria honorable que en el projecte d'ampliació de la C-58 que s'ha anunciat aquests dies s'hi inclogués una partida pressupostària per resoldre, entre d'altres, aquests dos accessos cívics entre Sabadell i Sant Quirze. Ambdues viles han pagat amb escreix el tribut de suportar la C-58 i veure condicionada la seva relació.
Les accions no s'acaben en aquesta via de Molins de Rei a Sentmenat (C-1413a), sinó que hi ha una llista d'altres carreteres que també s'hi haurien d'incloure. Per exemple, la N-150 entre Terrassa i les portes de Barcelona, la B-140 fins a Mollet, la B-124 fins a Castellar del Vallès o la BV-1248 fins a Matadepera. Aquestes i altres s'haurien d'integrar en un projecte liderat pel Govern català i els Ajuntaments amb l'objectiu de facilitar aquesta relació a peu o amb bicicleta entre ciutats i viles en unes condicions dignes i segures.
El Govern podria aprofitar en el marc del famós estudi de mobilitat del Vallès per estudiar aquesta xarxa de vorals cívics com una opció saludable i ambiental de moure's al Vallès. Al cap i a la fi, sobren cotxes i de petroli millor no cremar-ne gaire.
Sabadell, 13 de novembre de 2016
El nostre és un país massa procliu a venerar les infraestructures, especialment les viàries. En termes generals s'espera que el Govern de torn ens ompli de rondes i carreteres on passar hores circulant o bé aturats. Sovint en la nostra condició de ciutadans-contribuents, tot i els elevats pressupostos que es mouen, som poc crítics amb les actuacions que es proposen o que, finalment, s'executen. A més, els projectes de carretera o variants són una pila de pàgines, plànols i documentació envoltada d'un argot tècnic i dades només apte per als entesos en la matèria. A voltes aquesta barrera tècnica dificulta la participació i valoració de moltes de les obres que es fan i desfan en el nostre territori.
Connecta amb els Reis macos from Envidiarte on Vimeo.
Avui molts dels trams de les carreteres del segle passat formen part de l'espai urbà de la ciutat. En poques paraules, han passat de carreteres a carrers. Tot i aquesta realitat s'han continuat tractant com a carreteres. Els principals titulars d'aquestes vies són la Generalitat de Catalunya i la Diputació. La titularitat de la via dificulta enormement la gestió d'aquests trams de carreteres com a "carrer". Per què? La Generalitat no actua en aquests trams de carreteres urbanes al nivell de detall que es requereix, ja que considera que no és de la seva competència. Per exemple, la C-1413a no té voreres per a vianants ni carril bici entre Sabadell i Sant Quirze. La Generalitat, tot i ser la titular de la via no considera prioritària ni competencial aquesta mena d'actuacions urbanes. Això comporta que l'Ajuntament no pugui actuar perquè no és competent sobre aquesta via. Un joc de competències que l'única solució seria traspassar aquests trams urbans als Ajuntaments i dotar-los d'un fons per a la seva millora i funcionalitat urbana.
Són només 5 minuts... from Envidiarte on Vimeo.
Uns dels reptes de les ciutats i viles del Vallès és garantir la seva connexió amb vies cíviques. Aquestes haurien de facilitar l'arribada amb bicicleta i a peu entre viles a través de vorals prou amples, pavimentats, arbrats i prudentment il·luminats. Avui és inexplicable la manca d'una connexió digna i segura entre les ciutats de Sabadell i Sant Quirze del Vallès, tant per la C-1413a com per la Ronda d'Arraona i l'Avinguda d'Arraona de Sabadell. El mur de la C-58 i els seus accessos ha condicionat la resta de vies que connecten Sabadell i Sant Quirze. S'ha prioritzat la infraestructura pel cotxe en contra del ciutadà que vol accedir a peu o en bicicleta. Dues maneres de moure's que esdevindran bàsiques per a les ciutats saludables i benestants que es requereixen per avui i demà. En aquest àmbit, esdevindria honorable que en el projecte d'ampliació de la C-58 que s'ha anunciat aquests dies s'hi inclogués una partida pressupostària per resoldre, entre d'altres, aquests dos accessos cívics entre Sabadell i Sant Quirze. Ambdues viles han pagat amb escreix el tribut de suportar la C-58 i veure condicionada la seva relació.
Les accions no s'acaben en aquesta via de Molins de Rei a Sentmenat (C-1413a), sinó que hi ha una llista d'altres carreteres que també s'hi haurien d'incloure. Per exemple, la N-150 entre Terrassa i les portes de Barcelona, la B-140 fins a Mollet, la B-124 fins a Castellar del Vallès o la BV-1248 fins a Matadepera. Aquestes i altres s'haurien d'integrar en un projecte liderat pel Govern català i els Ajuntaments amb l'objectiu de facilitar aquesta relació a peu o amb bicicleta entre ciutats i viles en unes condicions dignes i segures.
El Govern podria aprofitar en el marc del famós estudi de mobilitat del Vallès per estudiar aquesta xarxa de vorals cívics com una opció saludable i ambiental de moure's al Vallès. Al cap i a la fi, sobren cotxes i de petroli millor no cremar-ne gaire.
Sabadell, 13 de novembre de 2016
Cursos recomendados
