L’informe ambiental més barat (o la teoria dels duros a tres pessetes)

(Aviso per avançat de que començaré amb una frase tópica, i de que aquest post parla de la crisi)

No hi ha dubte de que la crisi econòmica està afectan a tots els sectors i activitats. Tampoc no hi ha dubte de que tots hem de fer un gran esforç per a adaptar-nos a aquesta nova realitat, i els que ens dediquem a l’avaluació ambiental (i derivats o sectors adjacent) no en som una excepció.

Tot i així, hi ha algunes reflexions que fa dies que em volten pel cap que he trobat qu evalia la pena posar per escrit. Fa uns dies es varen publicar les conclusions de la jornada “L’avaluació ambiental estratègica: una eina per a fomentar la qualitat ambiental dels plans i programes” que va portar a terme el Departament de territori i sostenibilitat de la Genealitat. En aquestes conclusions, es manifesta l’important avanç que s’ha donat en els darrers anys en l’avaluació ambiental de plans i programes a Catalunya (situant-la en una posició de lideratge a nivell nacional), però a l’hora, el llarg camí que queda per correr.
En la meva opinió, tots aquests avenços i tots els reptes que ens queden per afrontar, correm el risc de que s’els emporti el vendaval de la crisi econòmica. Dit d’una altra manera: l’avaluació ambiental estratègica, pot acabar com l’avaluació d’impacte, com un procès totalment desvirtuat.
Per què dic això? per començar es fa evident que la crisi que es viu en el sector urbanístic i la «aturada tècnica» de l’administració en la seva vessant de promotor de plans i programes han provocat una davallada important dels plans sotmesos a avaluació ambiental, afectant directament a les empreses i professionals que en els darrers anys havien convertit l’avaluació ambiental estratègica en una de les seves línies de negoci (i que no ho oblidem, també han contribuït a la innovació i a les millores metodològiques). Moltes empreses han hagut de tancar, han acomiadat treballadors o estan a punt de fer-ho. I les que queden, han de sobreviure en un ambient de «campi qui pugui» en el qual la qualitat a passat a un segon o tercer terme, i allò que més importa és «quí em fa l’informe més barat».
La qüestió és: si l’únic que importa és el cost (i en cap cas el resultat), quin sentit té l’avaluació ambiental? no l’estem convertint aleshores en un pur tràmit? i per tant, en una despesa inecessària que l’únic que fa es fer-nos perdre eficiència? Evidentment estic exagerant (o no tant), però aquesta reflexió és válida tant per a l’avaluació ambiental, com per als estudis d’avaluació de la mobilitat generada com per als estudis d’impacte i integració paisatgístia.
Als professionals del sector no ens queda altra que adaptar-nos a les noves regles del joc (cada un amb la seva moral i els seus principis) i, als que volem seguir creient en la utilitat de la nostra feina, treballar per a poder ser més productius, ajustar costos, i ser més competitius sense sacrificar (massa) la qualitat del servei que oferim.
Als promotors, quan són privats, imagino que també dependrà dels principis de cada un alhora de decidir contractar un servei o un altre en funció d’uns criteris concrets. Però quan es tracta de salvar la teva empresa i els llocs de treball que en depenen no se si s’els pot culpar de res.
I quant a l’administració pública, tant en la seva vessant de promotor com de «subvencionador»… aquí sí que crec que s’els podria exigir més, doncs no oblidem que l’avaluació ambiental és un requeriment derivat d’una Llei aprovada per l’administració. Si no hi creiem i la considerem únicament una despesa a minimitzar, aleshores per que no la suprimim? 
Podem dir que una administración està compromesa i creu en l’avaluació ambiental estratégica com a instrument que s’ha «constatat que comporta beneficis a tots els actors que hi intervenen, així com una millora de la qualitat i l’operativitat dels plans i programes» quan a l’hora de contractar un ISA preliminar (per començar, el tràmit es contracta per parts) per al POUM d’un municipi de 15.000 habitants, mitjançant un concurs negociat on el preu de partida són 3.000 € i l’únic element de decisió és qui pot fer el preu més baix? Tenint en compte que amb els temps que corren si no es fa una baixa del 20% no s’és competitiu, qualsevol empresa que volgués fer aquesta feina l’hauria de fer, com a màxim, per 2.400€. Qualsevol que sàpiga el que costa fer un informe d’aquest tipus amb una mica de cara i ulls i mantenint la qualitat que hem intentat portar a terme fins ara, entendrà el que implica això… reduïr temps per a l’anàlisi dels aspectes ambientalment rellevants, per a realitzar treball de camp, suprimir treball conjunt amb els redactors del pla, etc… i si això és així, aleshores, ja em direu com lliga això amb les conclusions de les Jornades del Departament de territori i sostenibilitat que esmentavem abans.
En fí, possiblement aquesta només és la «pataleta» d’algú a qui li fa ràbia que d’altres més espavilats li treguin la feina o d’algú que es va creurer que la seva feina realment podia posar algun d’aquests granets de sorra que diuen que acaben esdevenint una platja i fer del món un lloc una mica millor (o meys dolent). Però en el que segur que tinc raó, és en el que ja deia la meva avia: «No hi ha duros a tres pessetes«

Leer más

L’informe ambiental més barat (o la teoria dels duros a tres pessetes)

(Aviso per avançat de que començaré amb una frase tópica, i de que aquest post parla de la crisi)

No hi ha dubte de que la crisi econòmica està afectan a tots els sectors i activitats. Tampoc no hi ha dubte de que tots hem de fer un gran esforç per a adaptar-nos a aquesta nova realitat, i els que ens dediquem a l’avaluació ambiental (i derivats o sectors adjacent) no en som una excepció.

Tot i així, hi ha algunes reflexions que fa dies que em volten pel cap que he trobat qu evalia la pena posar per escrit. Fa uns dies es varen publicar les conclusions de la jornada “L’avaluació ambiental estratègica: una eina per a fomentar la qualitat ambiental dels plans i programes” que va portar a terme el Departament de territori i sostenibilitat de la Genealitat. En aquestes conclusions, es manifesta l’important avanç que s’ha donat en els darrers anys en l’avaluació ambiental de plans i programes a Catalunya (situant-la en una posició de lideratge a nivell nacional), però a l’hora, el llarg camí que queda per correr.
En la meva opinió, tots aquests avenços i tots els reptes que ens queden per afrontar, correm el risc de que s’els emporti el vendaval de la crisi econòmica. Dit d’una altra manera: l’avaluació ambiental estratègica, pot acabar com l’avaluació d’impacte, com un procès totalment desvirtuat.
Per què dic això? per començar es fa evident que la crisi que es viu en el sector urbanístic i la «aturada tècnica» de l’administració en la seva vessant de promotor de plans i programes han provocat una davallada important dels plans sotmesos a avaluació ambiental, afectant directament a les empreses i professionals que en els darrers anys havien convertit l’avaluació ambiental estratègica en una de les seves línies de negoci (i que no ho oblidem, també han contribuït a la innovació i a les millores metodològiques). Moltes empreses han hagut de tancar, han acomiadat treballadors o estan a punt de fer-ho. I les que queden, han de sobreviure en un ambient de «campi qui pugui» en el qual la qualitat a passat a un segon o tercer terme, i allò que més importa és «quí em fa l’informe més barat».
La qüestió és: si l’únic que importa és el cost (i en cap cas el resultat), quin sentit té l’avaluació ambiental? no l’estem convertint aleshores en un pur tràmit? i per tant, en una despesa inecessària que l’únic que fa es fer-nos perdre eficiència? Evidentment estic exagerant (o no tant), però aquesta reflexió és válida tant per a l’avaluació ambiental, com per als estudis d’avaluació de la mobilitat generada com per als estudis d’impacte i integració paisatgístia.
Als professionals del sector no ens queda altra que adaptar-nos a les noves regles del joc (cada un amb la seva moral i els seus principis) i, als que volem seguir creient en la utilitat de la nostra feina, treballar per a poder ser més productius, ajustar costos, i ser més competitius sense sacrificar (massa) la qualitat del servei que oferim.
Als promotors, quan són privats, imagino que també dependrà dels principis de cada un alhora de decidir contractar un servei o un altre en funció d’uns criteris concrets. Però quan es tracta de salvar la teva empresa i els llocs de treball que en depenen no se si s’els pot culpar de res.
I quant a l’administració pública, tant en la seva vessant de promotor com de «subvencionador»… aquí sí que crec que s’els podria exigir més, doncs no oblidem que l’avaluació ambiental és un requeriment derivat d’una Llei aprovada per l’administració. Si no hi creiem i la considerem únicament una despesa a minimitzar, aleshores per que no la suprimim? 
Podem dir que una administración està compromesa i creu en l’avaluació ambiental estratégica com a instrument que s’ha «constatat que comporta beneficis a tots els actors que hi intervenen, així com una millora de la qualitat i l’operativitat dels plans i programes» quan a l’hora de contractar un ISA preliminar (per començar, el tràmit es contracta per parts) per al POUM d’un municipi de 15.000 habitants, mitjançant un concurs negociat on el preu de partida són 3.000 € i l’únic element de decisió és qui pot fer el preu més baix? Tenint en compte que amb els temps que corren si no es fa una baixa del 20% no s’és competitiu, qualsevol empresa que volgués fer aquesta feina l’hauria de fer, com a màxim, per 2.400€. Qualsevol que sàpiga el que costa fer un informe d’aquest tipus amb una mica de cara i ulls i mantenint la qualitat que hem intentat portar a terme fins ara, entendrà el que implica això… reduïr temps per a l’anàlisi dels aspectes ambientalment rellevants, per a realitzar treball de camp, suprimir treball conjunt amb els redactors del pla, etc… i si això és així, aleshores, ja em direu com lliga això amb les conclusions de les Jornades del Departament de territori i sostenibilitat que esmentavem abans.
En fí, possiblement aquesta només és la «pataleta» d’algú a qui li fa ràbia que d’altres més espavilats li treguin la feina o d’algú que es va creurer que la seva feina realment podia posar algun d’aquests granets de sorra que diuen que acaben esdevenint una platja i fer del món un lloc una mica millor (o meys dolent). Però en el que segur que tinc raó, és en el que ja deia la meva avia: «No hi ha duros a tres pessetes«

Leer más

De la teoria a la pràctica: les Cycle Superhighways

Ja fa un temps ens varem fer ressò en aquest bloc del projecte per a construïr les Cicle Superhighways de Londres. Val a dir que pel que llegim en el bloc This Big City el projecte ha passat a ser ja una realitat (cosa que no es poc amb el temps que corren).

Ara bé, segons la mateixa sèrie d’articles, un també dedueix que de la teoria (o del projecte) a la pràctica hi va un pas important i que, fins i tot a l’avançada Gran Bretanya es comenten errades a l’hora de portar a terme el projecte. En qualsevol cas, encara que sigui com a complement del post que varem publicar ja fa un temps he trobat interessant reflectir-ho aquí.

Però sembla ser que això de les «cicling superhighways» començar a ser una nova tendència en el camp de la mobilitat, ja que gairebé en la mateoxa setmana, la web Ecourbano a través del seu twitter recollia la noticia publicada per Treehugger sobre un nou projecte a Suècia per a unir amb una ciclovia de quatre carrils les ciutats de Malmö i Lund.

Trafikverket

També ho seguirem!

Leer más

De la teoria a la pràctica: les Cycle Superhighways

Ja fa un temps ens varem fer ressò en aquest bloc del projecte per a construïr les Cicle Superhighways de Londres. Val a dir que pel que llegim en el bloc This Big City el projecte ha passat a ser ja una realitat (cosa que no es poc amb el temps que corren).

Ara bé, segons la mateixa sèrie d’articles, un també dedueix que de la teoria (o del projecte) a la pràctica hi va un pas important i que, fins i tot a l’avançada Gran Bretanya es comenten errades a l’hora de portar a terme el projecte. En qualsevol cas, encara que sigui com a complement del post que varem publicar ja fa un temps he trobat interessant reflectir-ho aquí.

Però sembla ser que això de les «cicling superhighways» començar a ser una nova tendència en el camp de la mobilitat, ja que gairebé en la mateoxa setmana, la web Ecourbano a través del seu twitter recollia la noticia publicada per Treehugger sobre un nou projecte a Suècia per a unir amb una ciclovia de quatre carrils les ciutats de Malmö i Lund.

Trafikverket

També ho seguirem!

Leer más

El barri més verd del món?

Així és com titula el seu article a la revista The Atlantic el cofundador del sistema de certificació LEED Kaid Benfield. Potser un pot pensar que en general s’acostuma a exagerar amb afirmacions tant contundents com aquesta, però pel que explica en el seu article, el nou barri Dockside Green de Victoria (Colúmbia Britànica, Canada) s’apropa molt a allò que a molts ens agradaria que fos un desenvolupament urbanístic.
Un pot estar més o menys d’acord amb els sistemes de certificació de construcció sostenible, però alguna cosa voldrà dir quan el projecte urbanístic va assolir el nivell platínum pel LEED for Neighborhood Development i una de les dues fases d’edificis residencials del projecte ha obtingut la classificació platinum en el programa LEED-NB, establint en un cas un nou rècord mundial amb la puntuació més alta mai assolida per un edifici LEED.

Un altre dels fets destacables del projecte és que Dockside Green acull una planta de gasificació de biomassa que, juntament amb els sistemes d’energies renovables instal·lats en els edificis tals com molins de vent i panells solars, permeten que el projecte sigui neutral en emissions de carboni.

Per altra banda, m’ha agradat també que elprojecte no hagi descuidat també l’apartat de comunicació i educació, incorrporant, per exemple, medidors en tots els habitatges que informen sobre el consum d’energia i aigua calenta amb les seves emissions de carboni associades i comparades amb les del conjunt del barri i amb les dades històriques. Així mateix, en l’espai públic s’hi troben panells i indicadors que expliquen el funcionament de les ecosolucions aplicades en el projecte.
I això no es tot, ja que el projecte incorpora, entre d’altres, sistemes de gestió de l’aigua de pluja, tractament d’aigues residuals, està construït en una antiga zona industrial obsoleta i, una cosa que no és gaire comú en els desenvolupaments nord-americans- aposta per un model dens, compacte i amb misticitat d’usos, la qual cosa també facilita que es pugui afrontar amb millors expectatives l’estratègia de mobilitat. 
trobareu més informació sobre les característiques ambientals del projecte en aquests document.
Per acabar, m’agradat molt el lema que defineix els pilars del Nou Urbanisme que trobem en l’article: smart grouth, green building and sustainable community design (creixement intel·ligent, construcció verda i diseny comunitari sostenible.
Leer más

El barri més verd del món?

Així és com titula el seu article a la revista The Atlantic el cofundador del sistema de certificació LEED Kaid Benfield. Potser un pot pensar que en general s’acostuma a exagerar amb afirmacions tant contundents com aquesta, però pel que explica en el seu article, el nou barri Dockside Green de Victoria (Colúmbia Britànica, Canada) s’apropa molt a allò que a molts ens agradaria que fos un desenvolupament urbanístic.
Un pot estar més o menys d’acord amb els sistemes de certificació de construcció sostenible, però alguna cosa voldrà dir quan el projecte urbanístic va assolir el nivell platínum pel LEED for Neighborhood Development i una de les dues fases d’edificis residencials del projecte ha obtingut la classificació platinum en el programa LEED-NB, establint en un cas un nou rècord mundial amb la puntuació més alta mai assolida per un edifici LEED.

Un altre dels fets destacables del projecte és que Dockside Green acull una planta de gasificació de biomassa que, juntament amb els sistemes d’energies renovables instal·lats en els edificis tals com molins de vent i panells solars, permeten que el projecte sigui neutral en emissions de carboni.

Per altra banda, m’ha agradat també que elprojecte no hagi descuidat també l’apartat de comunicació i educació, incorrporant, per exemple, medidors en tots els habitatges que informen sobre el consum d’energia i aigua calenta amb les seves emissions de carboni associades i comparades amb les del conjunt del barri i amb les dades històriques. Així mateix, en l’espai públic s’hi troben panells i indicadors que expliquen el funcionament de les ecosolucions aplicades en el projecte.
I això no es tot, ja que el projecte incorpora, entre d’altres, sistemes de gestió de l’aigua de pluja, tractament d’aigues residuals, està construït en una antiga zona industrial obsoleta i, una cosa que no és gaire comú en els desenvolupaments nord-americans- aposta per un model dens, compacte i amb misticitat d’usos, la qual cosa també facilita que es pugui afrontar amb millors expectatives l’estratègia de mobilitat. 
trobareu més informació sobre les característiques ambientals del projecte en aquests document.
Per acabar, m’agradat molt el lema que defineix els pilars del Nou Urbanisme que trobem en l’article: smart grouth, green building and sustainable community design (creixement intel·ligent, construcció verda i diseny comunitari sostenible.
Leer más