Todas las entradas de: Manel Cunill i Llenas

Més bicis pel clima

(Article publicat al Diari de Sabadell, dimarts 20 de desembre de 2016)

Aquests dies es confirmava la proposta del nomenament de Scott Pruitt com a cap de l'Agència per a la Protecció del Medi Ambient dels EUA. Aquest fiscal de l'estat d'Oklahoma és un apòstol i activista de les teories negacionistes del canvi climàtic. Especialment ha destacat per pledejar als tribunals totes les mesures emanades de l'administració d'Obama en la lluita contra el canvi climàtic. Més concretament contra la Llei d'aire net (Clean Air Act). En aquest context polític, tampoc té pèrdua la famosa piulada d'en Donald Trump on deia que el concepte d'escalfament global va ser creat pels xinesos amb l'objectiu que els productes de fabricació americana no fossin competitius. Déu n'hi do pel què donen les teories conspiradores! Per sort, una de les virtuts dels EUA és l'existència d'una elevada diversitat de personatges i organitzacions que conviuen en l'esfera pública i política. En aquest estol sociopolític és on cal apel·lar per evitar l'actual onada que condueix, de nou, als dogmes del creixement il·limitat de l'era del petroli.

Més enllà dels EUA, a escala local, caldria liderar amb decisió les polítiques públiques i privades encaminades a reduir la nostra dependència del carbó. Un dels àmbits on cal treballar, sense cap mena de dubte, és la mobilitat amb els vehicles de motor. No només pel que fa a la reducció les emissions de CO2 sinó també de les partícules en suspensió i els òxids de nitrogen, molt perjudicials per a la salut de les persones. I, per fer-ho, s'ha de facilitar una mobilitat responsable dins de les ciutats i també entre les ciutats. En aquest darrer cas, s'hauria d'apostar per les xarxes cíviques de connexió entre municipis. S’entenen per xarxes cíviques, el conjunt de vies segregades de les carreteres que permeten desplaçar-se d'un municipi a un altre amb bicicleta o a peu. Aquestes haurien de ser degudament senyalitzades, il·luminades i pavimentades per facilitar un ús confortable i segur.

Precisament la bicicleta pot ser un vehicle idoni en aquesta connexió a escala entre municipis. Paga la pena, qui ho desitgi, recuperar les notes d'Ivan Illich en el text "Energia i Equitat" que el filòsof Jordi Pigem seleccionava pel Llibre "Ivan Illich. Textos Escollits" publicat per l'editorial valenciana 3i4. Malgrat que fa dècades que es va escriure el text és del tot suggeridor. Per exemple, desgrana els costos del cotxe en contraposició a la bicicleta i explica que un ciutadà nord-americà dedica una mitjana de 1.600 hores al seu automòbil. En concret, bona part d'aquestes hores es dediquen a treballar per pagar la compra del cotxe, el combustible diari, l'assegurança, les reparacions, les multes o els impostos.

Avui la bicicleta elèctrica (e-bike) ja truca a la porta. L'Agència Europea del Medi Ambient estima que l'any 2014 es varen vendre a la Unió Europea al voltant d'1.325.000 d'e-bike. La meitat d'aquestes noves bicicletes es varen fabricar fora de la UE. Precisament el 80% de les e-bikes procedents de fora de la UE es van manufacturar a Xina. Sembla que la fabricació de bicicletes, siguin elèctriques o convencionals, són una oportunitat per incrementar l'activitat econòmica per una societat post-petroli. El principal destí de les noves e-bikes a Europa és Alemanya seguit dels Països Baixos, Àustria, Bèlgica, Suïssa i el Regne Unit. A l'Estat espanyol l'adquisició és força baixa.

Esperem que en el marc del famós Pla de mobilitat del Vallès es prioritzin les vies cíviques i s'abandoni d'una vegada apostes petrolíferes com el quart cinturó. Tot sigui per un bon clima i un aire net!

Sabadell, 18 de desembre de 2016

Puedes leer y comentar el artículo completo en: Manel Cunill i Llenas.

Més bicis pel clima

(Article publicat al Diari de Sabadell, dimarts 20 de desembre de 2016)

Aquests dies es confirmava la proposta del nomenament de Scott Pruitt com a cap de l'Agència per a la Protecció del Medi Ambient dels EUA. Aquest fiscal de l'estat d'Oklahoma és un apòstol i activista de les teories negacionistes del canvi climàtic. Especialment ha destacat per pledejar als tribunals totes les mesures emanades de l'administració d'Obama en la lluita contra el canvi climàtic. Més concretament contra la Llei d'aire net (Clean Air Act). En aquest context polític, tampoc té pèrdua la famosa piulada d'en Donald Trump on deia que el concepte d'escalfament global va ser creat pels xinesos amb l'objectiu que els productes de fabricació americana no fossin competitius. Déu n'hi do pel què donen les teories conspiradores! Per sort, una de les virtuts dels EUA és l'existència d'una elevada diversitat de personatges i organitzacions que conviuen en l'esfera pública i política. En aquest estol sociopolític és on cal apel·lar per evitar l'actual onada que condueix, de nou, als dogmes del creixement il·limitat de l'era del petroli.

Més enllà dels EUA, a escala local, caldria liderar amb decisió les polítiques públiques i privades encaminades a reduir la nostra dependència del carbó. Un dels àmbits on cal treballar, sense cap mena de dubte, és la mobilitat amb els vehicles de motor. No només pel que fa a la reducció les emissions de CO2 sinó també de les partícules en suspensió i els òxids de nitrogen, molt perjudicials per a la salut de les persones. I, per fer-ho, s'ha de facilitar una mobilitat responsable dins de les ciutats i també entre les ciutats. En aquest darrer cas, s'hauria d'apostar per les xarxes cíviques de connexió entre municipis. S’entenen per xarxes cíviques, el conjunt de vies segregades de les carreteres que permeten desplaçar-se d'un municipi a un altre amb bicicleta o a peu. Aquestes haurien de ser degudament senyalitzades, il·luminades i pavimentades per facilitar un ús confortable i segur.

Precisament la bicicleta pot ser un vehicle idoni en aquesta connexió a escala entre municipis. Paga la pena, qui ho desitgi, recuperar les notes d'Ivan Illich en el text "Energia i Equitat" que el filòsof Jordi Pigem seleccionava pel Llibre "Ivan Illich. Textos Escollits" publicat per l'editorial valenciana 3i4. Malgrat que fa dècades que es va escriure el text és del tot suggeridor. Per exemple, desgrana els costos del cotxe en contraposició a la bicicleta i explica que un ciutadà nord-americà dedica una mitjana de 1.600 hores al seu automòbil. En concret, bona part d'aquestes hores es dediquen a treballar per pagar la compra del cotxe, el combustible diari, l'assegurança, les reparacions, les multes o els impostos.

Avui la bicicleta elèctrica (e-bike) ja truca a la porta. L'Agència Europea del Medi Ambient estima que l'any 2014 es varen vendre a la Unió Europea al voltant d'1.325.000 d'e-bike. La meitat d'aquestes noves bicicletes es varen fabricar fora de la UE. Precisament el 80% de les e-bikes procedents de fora de la UE es van manufacturar a Xina. Sembla que la fabricació de bicicletes, siguin elèctriques o convencionals, són una oportunitat per incrementar l'activitat econòmica per una societat post-petroli. El principal destí de les noves e-bikes a Europa és Alemanya seguit dels Països Baixos, Àustria, Bèlgica, Suïssa i el Regne Unit. A l'Estat espanyol l'adquisició és força baixa.

Esperem que en el marc del famós Pla de mobilitat del Vallès es prioritzin les vies cíviques i s'abandoni d'una vegada apostes petrolíferes com el quart cinturó. Tot sigui per un bon clima i un aire net!

Sabadell, 18 de desembre de 2016

Puedes leer y comentar el artículo completo en: Manel Cunill i Llenas.

Fum, fum i fum!

(Publicat al Diari de Sabadell, dimarts 13 de desembre de 2016)

Sabadell-Estació (octubre, 2016)
Això és el que esbufegaven els trens de vapor per recórrer centenars i centenars de quilòmetres per portar les persones i les mercaderies d'un lloc a un altre del país fa pocs segles. Bona part del fum era vapor d'aigua i també una pila de partícules i elements químics resultants de la combustió. Per cert, no gaire saludables. Ara bé, també la paraula fum s'utilitza per fermar l'expressió "vendre fum". Una eloqüent dita que significa que res d'allò que s'enuncia és sòlid o existent. Potser això és el que està passant des de fa anys amb el projecte de perllongament del soterrament del tren fins a Can Feu.

Fa pocs dies la Plataforma Soterrament FGC Ara! manifestava, a través dels mitjans de comunicació, la manca de claredat i resposta de les autoritats. I més concretament del Conseller d'Economia, Oriol Junqueras i l'actual alcalde de Sabadell, Juli Fernàndez. Malgrat l'accent de la plataforma en aquests dos polítics, potser seria més encertat fer-ho al conjunt dels dos governs, tant a la Generalitat com a l'Ajuntament. La decisió de no executar el perllongament del soterrament del FGC fins a Can Feu durant les actuals obres ja està presa fa mesos per part d'ambdues institucions, però el que ara toca és marejar la perdiu. I això és el que està passant.

Si es reconstrueix el relat dels esdeveniments serà fàcil entendre què està passant. Per una banda, se sap que en el projecte de pressupostos del Govern de Catalunya pel 2017 no existeix cap partida destinada al perllongament del soterrament dels FGC fins a Can Feu. El diputat socialista sabadellenc, Pol Gibert, explicava als mitjans de comunicació que als pressupostos de la Generalitat es contempla una partida de 28,1 milions d'euros destinada a continuar les actuals obres de perllongament del FGC només cap al nord. Aquesta decisió de la Generalitat de no incloure una partida destinada al soterrament fins Can Feu és del tot lògica des de la perspectiva administrativa. I per què? Doncs perquè si no hi ha l'expedient del projecte constructiu aprovat, la llei no permet incloure una partida pressupostària per fer l'obra. Arribats aquí, l'actuació de la Generalitat és impecable i ajustada a dret.

Segurament caldria preguntar-se per quina raó no està aprovat el projecte constructiu. El mes de març el Secretari d'Infraestructures i Mobilitat de la Generalitat de Catalunya, Ricard Font, publicava en aquest diari un article d'opinió on deia que "Hem pretès buscar la millor solució pel soterrament de Can Feu. I ha estat amb l'Ajuntament que hem decidit aquest mes de febrer quina solució finalment dibuixaven del projecte constructiu." Tot i aquest esperat consens, i l'encàrrec de la Generalitat aprovat el 02/11/2015 per un termini de 5 mesos a la consultora responsable de redactar el projecte constructiu, aquest encara no s'ha aprovat. L'estratègia de dilació de l'expedient del projecte constructiu per part dels responsables del Departament de Territori i Sostenibilitat ha assolit el seu objectiu: evitar que al pressupost del 2017 fos possible incloure una partida pel soterrament fins a Can Feu. La Generalitat sap que executar aquesta obra després de finalitzar la construcció del perllongament fins a Ca n'Oriac la fa pràcticament inviable. I aquesta és la seva fita que inesperadament compta amb la passivitat de l'equip de govern de l'Ajuntament de Sabadell.

El perllongament del soterrament dels FGC fins a Can Feu és un projecte de ciutat que indiscutiblement contribuiria a millorar la qualitat de vida dels seus ciutadans. Malauradament, la Generalitat no ho veu així i es mostra insensible a reparar l'impacte històric que la ciutat ha sofert amb aquesta infraestructura. Sense una resposta municipal contundent no hi ha res a fer.

Sabadell, 11 de desembre de 2016

Puedes leer y comentar el artículo completo en: Manel Cunill i Llenas.

Fum, fum i fum!

(Publicat al Diari de Sabadell, dimarts 13 de desembre de 2016)

Sabadell-Estació (octubre, 2016)
Això és el que esbufegaven els trens de vapor per recórrer centenars i centenars de quilòmetres per portar les persones i les mercaderies d'un lloc a un altre del país fa pocs segles. Bona part del fum era vapor d'aigua i també una pila de partícules i elements químics resultants de la combustió. Per cert, no gaire saludables. Ara bé, també la paraula fum s'utilitza per fermar l'expressió "vendre fum". Una eloqüent dita que significa que res d'allò que s'enuncia és sòlid o existent. Potser això és el que està passant des de fa anys amb el projecte de perllongament del soterrament del tren fins a Can Feu.

Fa pocs dies la Plataforma Soterrament FGC Ara! manifestava, a través dels mitjans de comunicació, la manca de claredat i resposta de les autoritats. I més concretament del Conseller d'Economia, Oriol Junqueras i l'actual alcalde de Sabadell, Juli Fernàndez. Malgrat l'accent de la plataforma en aquests dos polítics, potser seria més encertat fer-ho al conjunt dels dos governs, tant a la Generalitat com a l'Ajuntament. La decisió de no executar el perllongament del soterrament del FGC fins a Can Feu durant les actuals obres ja està presa fa mesos per part d'ambdues institucions, però el que ara toca és marejar la perdiu. I això és el que està passant.

Si es reconstrueix el relat dels esdeveniments serà fàcil entendre què està passant. Per una banda, se sap que en el projecte de pressupostos del Govern de Catalunya pel 2017 no existeix cap partida destinada al perllongament del soterrament dels FGC fins a Can Feu. El diputat socialista sabadellenc, Pol Gibert, explicava als mitjans de comunicació que als pressupostos de la Generalitat es contempla una partida de 28,1 milions d'euros destinada a continuar les actuals obres de perllongament del FGC només cap al nord. Aquesta decisió de la Generalitat de no incloure una partida destinada al soterrament fins Can Feu és del tot lògica des de la perspectiva administrativa. I per què? Doncs perquè si no hi ha l'expedient del projecte constructiu aprovat, la llei no permet incloure una partida pressupostària per fer l'obra. Arribats aquí, l'actuació de la Generalitat és impecable i ajustada a dret.

Segurament caldria preguntar-se per quina raó no està aprovat el projecte constructiu. El mes de març el Secretari d'Infraestructures i Mobilitat de la Generalitat de Catalunya, Ricard Font, publicava en aquest diari un article d'opinió on deia que "Hem pretès buscar la millor solució pel soterrament de Can Feu. I ha estat amb l'Ajuntament que hem decidit aquest mes de febrer quina solució finalment dibuixaven del projecte constructiu." Tot i aquest esperat consens, i l'encàrrec de la Generalitat aprovat el 02/11/2015 per un termini de 5 mesos a la consultora responsable de redactar el projecte constructiu, aquest encara no s'ha aprovat. L'estratègia de dilació de l'expedient del projecte constructiu per part dels responsables del Departament de Territori i Sostenibilitat ha assolit el seu objectiu: evitar que al pressupost del 2017 fos possible incloure una partida pel soterrament fins a Can Feu. La Generalitat sap que executar aquesta obra després de finalitzar la construcció del perllongament fins a Ca n'Oriac la fa pràcticament inviable. I aquesta és la seva fita que inesperadament compta amb la passivitat de l'equip de govern de l'Ajuntament de Sabadell.

El perllongament del soterrament dels FGC fins a Can Feu és un projecte de ciutat que indiscutiblement contribuiria a millorar la qualitat de vida dels seus ciutadans. Malauradament, la Generalitat no ho veu així i es mostra insensible a reparar l'impacte històric que la ciutat ha sofert amb aquesta infraestructura. Sense una resposta municipal contundent no hi ha res a fer.

Sabadell, 11 de desembre de 2016

Puedes leer y comentar el artículo completo en: Manel Cunill i Llenas.

Reforestació i municipalització

(Publicat al Diari de Sabadell, dimarts 29 de novembre de 2016)

Aquesta és la proclama que més de 3.000 persones han rubricat per aconseguir la recuperació del bosc de Can Deu. La pertorbació natural del desembre del 2014 va afligir una ferida física notable al patrimoni natural de Can Deu. Un patrimoni, d’altra banda també emocional per a moltes persones. Als ciutadans agrupats en la Plataforma del bosc de Can Deu no els manca raó en la seva reivindicació tenaç. Dos anys després de la ventada les coses no rutllen prou bé. Segurament part del problema rau en l'absència d'un lideratge municipal clar i decidit, la poca virtuositat del projecte tècnic i el paper erràtic de la propietat. Si acordem que aquests són els factors clau de l'actual atzucac, potser podrem trobar el desllorigador. Anem a pams.

El rol de l'equip de govern de l'Ajuntament no passa per rebutjar la moció del darrer Ple. Més aviat per interpretar quin és el clam popular i evitar que la recuperació del bosc de Can Deu esdevingui matèria de politiqueig. El que cal és dirimir entre les millors opcions.

Bosc de Can Deu (ICC, 2014)
Una opció podria ser la compra o municipalització de la finca de Can Deu per a què l’Ajuntament exerceixi de propietari responsable i engrescat en el projecte de recuperar aquest espai ambiental, i irrevocablement social, del Rodal. Aquesta decisió dependria de tres factors. El primer, seria la voluntat de la Fundació “Antiga Caixa Sabadell 1895” de vendre a l'Ajuntament el bosc de Can Deu. El segon conèixer el preu que se'n podria demanar. I el tercer, avaluar si l'adquisició garantiria la seva recuperació. En relació a la voluntat de la propietat de traspassar la finca, no n'hi ha constància públicament. Per tant, cal pensar que vol continuar el compromís de 1964 de conservar el bosc quan les promocions urbanístiques de Vimusa (empresa municipal) s'abraonaven sobre els arbres i camps de Can Deu. Però, quin preu s'hauria de pagar per la finca de Can Deu? Per respondre amb rigor caldria encarregar una valoració o taxació als pèrits acreditats i avesats a fer aquesta feina. Ara bé, i per fer-se una idea, el preu mitjà ponderat d'una hectàrea de terra de conreu de secà a la província de Barcelona l'any 2015 era de 13.792 euros segons el Departament d'agricultura. En el cas de les zones forestals el preu és inferior. A partir d'aquí, i pel cas de Can Deu, podríem estimar, no pas afirmar, que el valor econòmic se situaria entre 2,5 i 3 milions d'euros, inclosa la masia. Un xifra que pica. Tot i així, la propietat municipal tampoc és garantia que les coses es facin adequadament. I d'exemples d'acció dels diferents governs municipals al llarg de la història recent en tenim més que suficients.

Arreu del món hi ha centenars d'exemples de gestió dels espais naturals on la participació de la societat civil, l'administració i la propietat acorden fórmules de cogestió i responsabilitat compartida. Tothom en una mateixa taula decidint el què s'ha de fer i què aporta cada part en igualtat de condicions i a partir de contribucions diverses. A casa nostra els acords de custòdia del territori en són un exemple. Precisament l'Ajuntament de Sabadell és membre de la Xarxa de Custòdia del Territori, entitat que promou aquesta mena d'acords. Sense una gestió pactada i una coresponsabilitat reconeguda serà difícil aconseguir la recuperació del bosc de Can Deu. L'acord podria articular-se en format de pla especial, protocol o conveni, per citar algunes de les eines disponibles en el marc jurídic. I perquè s'ha de fer així? Senzillament perquè el bosc de Can Deu va més enllà d'un títol de propietat o un acord del Ple municipal. És un espai que forma part del patrimoni emocional i ambiental de milers de ciutadans que des de 1964 se l'han fet seu.

Sabadell, 27 de novembre de 2016

Puedes leer y comentar el artículo completo en: Manel Cunill i Llenas.

Reforestació i municipalització

(Publicat al Diari de Sabadell, dimarts 29 de novembre de 2016)

Aquesta és la proclama que més de 3.000 persones han rubricat per aconseguir la recuperació del bosc de Can Deu. La pertorbació natural del desembre del 2014 va afligir una ferida física notable al patrimoni natural de Can Deu. Un patrimoni, d’altra banda també emocional per a moltes persones. Als ciutadans agrupats en la Plataforma del bosc de Can Deu no els manca raó en la seva reivindicació tenaç. Dos anys després de la ventada les coses no rutllen prou bé. Segurament part del problema rau en l'absència d'un lideratge municipal clar i decidit, la poca virtuositat del projecte tècnic i el paper erràtic de la propietat. Si acordem que aquests són els factors clau de l'actual atzucac, potser podrem trobar el desllorigador. Anem a pams.

El rol de l'equip de govern de l'Ajuntament no passa per rebutjar la moció del darrer Ple. Més aviat per interpretar quin és el clam popular i evitar que la recuperació del bosc de Can Deu esdevingui matèria de politiqueig. El que cal és dirimir entre les millors opcions.

Bosc de Can Deu (ICC, 2014)
Una opció podria ser la compra o municipalització de la finca de Can Deu per a què l’Ajuntament exerceixi de propietari responsable i engrescat en el projecte de recuperar aquest espai ambiental, i irrevocablement social, del Rodal. Aquesta decisió dependria de tres factors. El primer, seria la voluntat de la Fundació “Antiga Caixa Sabadell 1895” de vendre a l'Ajuntament el bosc de Can Deu. El segon conèixer el preu que se'n podria demanar. I el tercer, avaluar si l'adquisició garantiria la seva recuperació. En relació a la voluntat de la propietat de traspassar la finca, no n'hi ha constància públicament. Per tant, cal pensar que vol continuar el compromís de 1964 de conservar el bosc quan les promocions urbanístiques de Vimusa (empresa municipal) s'abraonaven sobre els arbres i camps de Can Deu. Però, quin preu s'hauria de pagar per la finca de Can Deu? Per respondre amb rigor caldria encarregar una valoració o taxació als pèrits acreditats i avesats a fer aquesta feina. Ara bé, i per fer-se una idea, el preu mitjà ponderat d'una hectàrea de terra de conreu de secà a la província de Barcelona l'any 2015 era de 13.792 euros segons el Departament d'agricultura. En el cas de les zones forestals el preu és inferior. A partir d'aquí, i pel cas de Can Deu, podríem estimar, no pas afirmar, que el valor econòmic se situaria entre 2,5 i 3 milions d'euros, inclosa la masia. Un xifra que pica. Tot i així, la propietat municipal tampoc és garantia que les coses es facin adequadament. I d'exemples d'acció dels diferents governs municipals al llarg de la història recent en tenim més que suficients.

Arreu del món hi ha centenars d'exemples de gestió dels espais naturals on la participació de la societat civil, l'administració i la propietat acorden fórmules de cogestió i responsabilitat compartida. Tothom en una mateixa taula decidint el què s'ha de fer i què aporta cada part en igualtat de condicions i a partir de contribucions diverses. A casa nostra els acords de custòdia del territori en són un exemple. Precisament l'Ajuntament de Sabadell és membre de la Xarxa de Custòdia del Territori, entitat que promou aquesta mena d'acords. Sense una gestió pactada i una coresponsabilitat reconeguda serà difícil aconseguir la recuperació del bosc de Can Deu. L'acord podria articular-se en format de pla especial, protocol o conveni, per citar algunes de les eines disponibles en el marc jurídic. I perquè s'ha de fer així? Senzillament perquè el bosc de Can Deu va més enllà d'un títol de propietat o un acord del Ple municipal. És un espai que forma part del patrimoni emocional i ambiental de milers de ciutadans que des de 1964 se l'han fet seu.

Sabadell, 27 de novembre de 2016

Puedes leer y comentar el artículo completo en: Manel Cunill i Llenas.