Todas las entradas de: Manel Cunill i Llenas

91 incompliments europeus

Publicado en: Manel Cunill i Llenas por Manel Cunill i Llenas. Texto original

(Publicat al Diari de Sabadell, dimarts 19 de desembre de 2017)

Informe de la UE (juliol, 2016)
Retornar de nit, i sense parar de ploure, des de la capital administrativa de l’Europa de l’establishment dona per reflexionar de com ens van les coses a tots plegats. I si es pot rematar amb un parell de dies de descans a la vila occitana d’Avinyó, és un bàlsam immillorable. Una contrada per recuperar i renovar forces per traçar aquest viarany llarg que ens conduirà a una nova governança al servei del benestar i la fraternitat dels pobles d’Europa. Amb tot, aquest nou escenari que anhelem més ambiental i social requerirà un espai jurídic, que de ben segur no agradarà a les organitzacions avesades als interessos a curt termini.

Les normes son allò que les persones ens hem dotat per regir la nostra relació dins de la comunitat i amb altres comunitats. I com no podria ser de cap altra manera aquest pacte social no pot esdevenir mai un dogma. La llei sempre haurà d’estar sotmesa als drets humans i civils de caràcter universal. Interpretar la norma com un jou és propi de societats inhumanes. Una col·lectivitat avança a partir de reconèixer la diversitat i els drets de les persones, i també d’altres espècies que conviuen en el nostre medi. Ja sé que aquest darrer apartat pot estranyar, però hi ha més que certesa que moltes altres espècies també tenen altres formes d’intel·ligència i de relacionar-se entre elles i amb nosaltres. Per tant, no serà gens extemporani en un futur pròxim que es reconeguin drets a la natura. De fet, avui exigim a la natura el deure de facilitar-nos llum, aigua, terra i tants altres serveis per viure. I nosaltres, quins drets li atorguem?

Si optem per una visió europeista de la comunitat, és evident que per al nostre país la pertinença a la Unió Europea (UE) ens ha permès gaudir d’un grau més elevat de respecte al medi ambient. Les polítiques històriques d’altres països, la tasca de les organitzacions ambientals i socials han contribuït que el reconeixement del medi ambient avanci. Aquest context sociopolític europeu també ha afavorit canvis en països com el nostre, on la cultura del no a la natura ha dominat entre les esferes de poder públiques i privades. La normativa europea ens ha permès avançar al llarg d’aquestes dècades, però avui en l’àmbit global podríem dir que vivim un cert estancament de les polítiques ambientals com a motor de canvi. Un exemple és la conflictivitat derivada del compliment de la normativa ambiental a la UE. L’informe de la Comissió Europea del 2016 en relació al nombre d’infraccions efectuades pels Estats membres relacionades amb el medi ambient eren 471, bàsicament en el capítol de la protecció de la natura, l’avaluació d’impacte ambiental i la indústria química. A diferència d’altres anys, el 2016 s’han incrementat el nombre de vulneracions de la normativa ambiental europea.

Aquesta visió sectorial és una mostra del què passa amb la resta de normes de la UE. L’esmentat informe de la Comissió del 2016 també determina que l’Estat espanyol és el país que més infraccions ostenta, tant pel que fa a l’aplicació o transposició deficients de les normes europees com per l’incompliment dels terminis per aplicar-les. En relació al Tribunal de Justícia de la UE, el 2016 es varen dictar tres sentències favorables a la Comissió Europea i contràries a l’Estat espanyol. Amb aquestes dades, l’Estat figura en el primer lloc del rànquing dels 28 països de la UE amb 91 incompliments. Tota una sorprenen declaració de principis, malauradament real.

Sabadell, 17 de desembre de 2017

Puedes leer y comentar el artículo completo en Manel Cunill i Llenas

Desconstruir la ronda oest

Publicado en: Manel Cunill i Llenas por Manel Cunill i Llenas. Texto original

(Publicat al Diari de Sabadell, dimarts 28 de novembre de 2017)

La ciutat moderna va rebentar les muralles i la nova ciutat va fluir ocupant l'entorn més immediat. Salvant les distàncies, les noves muralles d'avui són les infraestructures, siguin autopistes, carreteres o vies de ferrocarril. Aquestes ensivellen les ciutats i pobles limitant o afavorint l'explosió de l'artefacte urbà. L'observació dels perímetres de les ciutats, i les barreres que les delimiten és una excel·lent tècnica per conèixer l'autoestima d'una vila i la seva identitat.

Ronda Oest de Sabadell (ICGC, 2015)
Al segle XIX el traçat del ferrocarril pel llevant de la ciutat va esdevenir una "muralla" contemporània. Més tard substituïda per la Gran Via. És cert que la permeabilitat d'una via de ferrocarril és molt menor que no pas una carretera. Sovint les infraestructures viàries es doten d'entrades i sortides que les fan més accessibles. Probablement aquesta és la diferència entre l'efecte barrera de la línia del ferrocarril del nord en relació a la Gran Via. Ara bé, ambdues han perpetuat amb més o menys intensitat aquest impacte sobre la ciutat. Si parlem d'autopistes o autovies la seva capacitat de separar el territori és molt similar al d'una via de ferrocarril. La disposició de les entrades i sortides de la via viària, a distàncies entre 10 o 20 quilòmetres, ho demostren. Per tant, l'amplada de la infraestructura, el traçat i l'ús que alberga són determinats per valorar l'efecte barrera i territorial que provoca. Malgrat que s'ha treballat força en millorar la permeabilitat de les infraestructures i adaptar-les a l'entorn sempre persisteix aquest efecte d'obstacle físic.

Tal vegada delimitar la ciutat amb un conjunt de traçats d'autopistes d'alta capacitat, tant pel nord, sud, ponent o llevant; no és una bona opció. Aquest model basat en la ciutat-cotxe arriba a la seva caducitat d'una forma accelerada. Les ciutats només tenen futur si garanteixen la seva sostenibilitat i el benestar dels seus conciutadans. Per aquest motiu el futur del perímetre tant del nord com de l'est de la ciutat és un afer de caràcter estratègic i de ciutat. Així i tot la resta del perímetre existent requereix una certa avaluació de què s'ha fet i el que convindria esmenar.

En relació al perímetre que roman ensivellat mereix una certa atenció el tram de la ronda oest que ha estat la darrera gran actuació viària a la ciutat inaugurada a finals de 2011. La discussió i disseny del projecte es va coure en un ambient d'elevada comunió política amb les doctrines del creixement il·limitats i de la banalització de deute públic per garantir el benestar de la comunitat. L'objectiu del traçat i dimensió de la ronda responia a la fita de connectar la C-58 amb el futur quart cinturó que passaria pel bosc de Can Deu i alimentar el sistema viari català insostenible econòmicament i ambiental. El bescanvi consistia que la Generalitat pagava una ronda tipus autovia (res a veure amb el que necessitava la ciutat) i l'Ajuntament s'esmerçava a demanar el quart cinturó. El resultat és una pila de tones de formigó i de carrils pels cotxes de dimensions desproporcionades i una megabarrera poc franquejable. Aquesta actuació tampoc es va traduir amb l'eliminació de la carretera de Pedralba (antic camí agrícola) i de l'aparcament "provisional" dels Mossos d'Esquadra al parc agrari de Sabadell, a tocar de la carretera Sabadell-Terrassa. Malauradament les noves actuacions no garanteixen la restauració dels espais agraris malmesos per una manca de planificació adequada. D'altra banda, l'actual model de ronda oest també ha condicionat la identitat econòmica i social de la façana urbana de ponent i la seva relació amb el medi natural del Rodal. Desconstruir la ronda oest seria una oportunitat per repensar aquest model obsolet de la ciutat-cotxe.

Sabadell, 26 de novembre de 2017

Puedes leer y comentar el artículo completo en Manel Cunill i Llenas

Biodiversitat cultivada

Publicado en: Manel Cunill i Llenas por Manel Cunill i Llenas. Texto original

(Publicat al Diari de Sabadell, dimarts 21 de novembre de 2017)

El temps atmosfèric forma part de la nostra agenda diària, sigui pel canvi climàtic o per viure en una contrada on la meteorologia esdevé una passió col·lectiva. A més, dirimir si plou o fa massa fred és la tècnica més emprada per trencar el gel a l’hora d’empatitzar entre saludats i coneguts. I si es tracta de les dones i homes del camp ho podem considerar com una de les preocupacions més rellevants. Al cap i a la fi, els sembrats i les collites depenen de la pluja que cau dels núvols.

Les Refardes
Actualment les dades avalen certs escenaris de canvi motivats per les conseqüències de l’alteració del clima i de la meteorologia impredictible. Aquesta incertesa també la noten les plantes conreades que estan sotmeses a episodis que les persones els titllem d’anormals. És cert que els darrers anys les tardors esdevenen suaus, els hiverns les temperatures baixes es concentren en pocs dies i a la sortida de la primavera la calor canicular apareix sobtadament al maig o juny, per després recuperar la “normalitat” fins a entrar definitivament a l’estiu. Aquesta percepció acientífica observada és suficient per concloure que l’elecció de les varietats per sembrar serà cada vegada més important. En aquest escenari, disposar d’un ventall ampli d’espècies i varietats per cultivar es converteix en estratègic. Si no es disposa d’aquesta riquesa agrobotànica hi haurà més dificultats per facilitar l’obtenció de productes agraris en un entorn amb dificultats ambientals. La simplificació de les varietats cultivades i la millora per part de l’agroindústria ha comportat una pèrdua de diversitat de llavors. Segurament la priorització de l’increment de la producció ha anat en detriment de la pèrdua de varietats menys productives, però a vegades més adaptades al nostre entorn local i mediterrani. La pèrdua de diversitat genètica ens fa més vulnerables a la capacitat d’adaptació als canvis globals, sigui per la calor o la manca d’aigua.

Des dels inicis de l’agricultura, aquesta fita de conservar el patrimoni agrícola de llavors s’ha concretat en diferents iniciatives arreu del món a través dels bancs de llavors. Malauradament, ja sigui pels conflictes bèl·lics, com el cas del banc de llavors d’Alep a Síria, o bé per les polítiques de sembrar llavors més productives, la conservació o pèrdua de patrimoni agrogenètic és candent. Malgrat tot, existeixen arreu de món diverses iniciatives per conservar i utilitzar aquest patrimoni agrari. A Catalunya, l’acció del Departament d’Agricultura de crear un banc de llavors de les varietats locals d’interès agrari de Catalunya i l’elaboració del Catàleg de varietats ha esdevingut una bona iniciativa. Així i tot, s’ha de sumar les propostes pioneres de diverses organitzacions de conservació de varietats locals com la Fundació Miquel Agustí, el Consell Comarcal del Vallès Oriental, Esporus, Les Refardes i el banc de llavors de la Garrotxa. Precisament gràcies a la tasca constant de Les Refardes els agricultors poden accedir, fàcilment, a una gran varietats de llavors locals. L’accés a aquestes varietats per part dels pagesos, tal vegada és una de les fites més importants per garantir la conservació d’aquesta biodiversitat cultivada.

El repte no només es limita a disposar de diversitat de llavors, sinó d’incorporar noves pràctiques agronòmiques com ara la rotació de cultius i la millora de la fertilitat del sòl. I més quan la disponibilitat d’aigua serà un factor limitant pels conreus agrícoles. Una tècnica apropiada és millorar la fertilitat del sòl incrementant els nivells de matèria orgànica per sobre del 3%. A més matèria orgànica, més capacitat de retenció d’aigua tenen els sols. Noves pràctiques per garantir la producció agrícola i el benestar de tots.

Sabadell, 19 de novembre de 2017

Puedes leer y comentar el artículo completo en Manel Cunill i Llenas

Transitorietat ambiental

Publicado en: Manel Cunill i Llenas por Manel Cunill i Llenas. Texto original

(Article publicat al Diari de Sabadell, dimarts 7 de novembre de 2017)

--> Els drets i deures de qualsevol comunitat només es poden exercir en un marc de pau, llibertat i respecte a la diversitat ideològica i social. L’empresonament arbitrari d’una part del Govern electe de Catalunya és una evidència més que l’Estat de dret s’ha substituït, de facto, per l’Estat d’excepció. Aquests dies planyo als juristes que veuen com el Govern espanyol desdibuixa tot allò que fins ara configurava les bases de l’Estat de dret. L’aplicació de l’article 155 i els empresonaments són fets que avalen aquesta deriva de l’Estat espanyol. Malauradament el conglomerat de poder a Europa, format per l’Estat-nació i les corporacions econòmic-financeres, toleren aquesta vulneració dels drets polítics i humans. Només la resposta de la ciutadania europea i llur acció fraternal obrirà la porta a un nou ordre econòmic i sociopolític a Europa, més equitatiu, respectuós amb la diversitat i cooperatiu. Instal·lats en aquest espai d’esperança, la ciutadania intenta fer vida normal on sigui compatible la mobilització pels drets civils i la llibertat dels presos polítics amb tirar endavant el país.

En aquest camí de la transitorietat cap a un nou projecte comunitari s’hauria d’evitar que els afers ambientals, com d’altres, se’n vagin pel pedregar. Tal vegada en aquest àmbit hi ha dos reptes importants, per una banda evitar la involució de les polítiques ambiental i, per l’altra, garantir-ne de noves que ens condueixin a una societat més sostenible.

Tristament, divendres passat el Consell de Ministres espanyol va aprovar la presentació d’un recurs d’inconstitucionalitat en contra de la Llei catalana de canvi climàtic. Precisament una llei que es va aprovar amb 122 vots favorables i 11 abstencions, aquestes a càrrec dels parlamentaris del PP. Un gerro d’aigua freda o una evidència que l’acció del Govern espanyol està encaminada a laminar la sobirania dels parlamentaris catalans. I en aquest cas, perjudicar les polítiques ambientals de progrés adreçades a millorar el benestar de les persones. Tot plegat, en el marc d’una estratègia d’assetjament a les institucions catalanes d’autogovern.

Aquesta política d’embat de l’Estat espanyol també ha comportat i comportarà conseqüències en diferents mesures de caràcter ambiental que s’estaven debatent en el Parlament de Catalunya. En concret, la paralització dels dos projectes de llei que es tramitaven en relació a la creació de l’Agència de la natura de Catalunya i la Llei d’espais agraris. Dues eines llargament reivindicades pel sector i necessàries per garantir, per una banda, la conservació i gestió dels espais naturals i, per l’altra, l’estabilitat de l’activitat agrària. L’actual normativa parlamentària autonòmica obligarà de nou a iniciar els tràmits quan es constitueixi el Govern, si finalment se celebren eleccions el 21 de desembre. També s’ha quedat a les portes del Parlament el projecte de Llei de Territori, un nou text que ordenaria els usos dels espais urbans i ambientals del conjunt del país. De la mateixa manera, dol que l’esperat projecte de Llei de Biodiversitat romangui encallat des de fa anys.

A banda dels afers pendents, hi ha àmbits que requereixen un nou ordre polític que permeti la plena sobirania ambiental del conjunt dels sistemes fluvials i aigües dolces, com també del medi marítim i del litoral de Catalunya. La gestió integral d’aquests ecosistemes és bàsica per la coherència i salut ambiental del territori. Segurament el dret a l’autogeneració d’energia elèctrica d’origen renovable facilitaria la reducció de la dependència del carbó. Tot plegat, mesures per viure millor i més lliures!

Sabadell, 4 de novembre de 2017

Puedes leer y comentar el artículo completo en Manel Cunill i Llenas

Menys accidents, menys col·lapses

Publicado en: Manel Cunill i Llenas por Manel Cunill i Llenas. Texto original

(Publicat al Diari de Sabadell, Dimarts 5 de setembre de 2017)

Bici
Aquests dies, bona part de la ciutadania acostumem a voltar amb el nostre vehicle per indrets poc habituals. Això ens permet observar i experimentar com circulem tots plegats i quin ús fem de la xarxa viària d'alta capacitat o de les carreteres comarcals. Els dies de vacances moltes viles d'estiueig experimenten rècords d'ocupació dels diferents serveis que ofereixen.

Històricament, al mes d'agost l'autopista AP-7 és quan més cotxes hi circulen i quan el nombre de camions disminueix de l'ordre d'un 25%. Avui encara podríem dir que aquesta via de pagament encara és de turistes. Independentment de les dades estivals, és evident que un dels reptes més importants que té el Vallès és gestionar la xarxa d'autovies i autopistes que hi passen i el connecten tant amb Barcelona com amb la Selva i el Penedès. A banda de la xarxa d'alta capacitat, també és bàsic refer la xarxa capil·lar que ens permet accedir a qualsevol llogarret de la comarca. Per aquesta fita es requereix una pràctica poc invasiva i oblidar-se dels buldòzers. Per tant, s'ha de socialitzar que ens convé moure'ns amb aquells mitjans que disminueixen l'impacte ambiental, sigui a peu, bici o transport col·lectiu. Aquest canvi cultural no és fàcil, però és necessari si volem aconseguir viure en entorns més saludables. El repte de construir la ciutat ambiental ens truca a la porta insistentment.

En aquest procés de reforma de la conurbació urbana del Vallès, s'ha d'evitar la construcció de noves vies d'alta capacitat i redirigir les inversions públiques a altres projectes. Es tracta de canviar el destí de la inversió i no pas apel·lar a la inacció. Malauradament, refer els passius ambientals de l'era de la industrialització del carbó no és una tasca fàcil, per tant, s'ha d'evitar agreujar-la amb noves actuacions com la B-40. Tot i així, esperem que el famós pla de mobilitat específic del Vallès que prepara el Govern de Catalunya amb certes complicitats locals estigui a l'altura.

Sense fugir d'estudi, paga la pena reflexionar sobre el conjunt de la xarxa d'autovies i autopistes que travessen el Vallès. Si partim de la hipòtesi que no ens convé més ocupació del territori i millorar la mobilitat amb estratègies més sostenibles, convindria definir un Pla de millora i adaptació al territori del Vallès d'aquestes vies com ara l'AP-7, A-7, C-60, C-17, C-33, C-58 i C-16. Més de 130 quilòmetres de vies d'alta capacitat que conviuen entre nosaltres.

En una altra ocasió s'ha parlat de la regulació variable de velocitat d'aquestes vies com a mesura per garantir la seva funcionalitat i evitar certes retencions o bé l'execució de certes obres de microcirurgia. Per exemple, actualment s'està executant el desdoblament de l'accés des de l'A-7 en direcció nord per accedir a la C-17 a Parets del Vallès, a tocar de la Torre de Cellers. Tot i aquestes mesures i d'altres que s'haurien d'aplicar, es requereix una major acció per reduir l'accidentalitat en aquestes vies i altres. Cada vegada que en una d'aquestes autovies es produeix un accident immediatament es tradueix amb aturades, i fins i tot col·lapses temporals, a les vies. L'any passat al Vallès es varen produir 3.149 accidents, més d'un 11% que els succeïts el 2011. Aquestes incidències també comporten pèrdua d'hores hàbils pel que s'escaigui, risc de més accidents, l'efecte babau, malestar entre els usuaris o bé conduccions més agressives. I dissortadament algunes vegades hi ha persones que hi perden la vida. A la carretera, sigui urbana o interurbana, ens convé serenitat, prudència i atenció per evitar un dels flagells que ens fustiguen diàriament.

Sabadell, 3 de setembre de 2017

Puedes leer y comentar el artículo completo en Manel Cunill i Llenas

L’Agència que no arriba

Publicado en: Manel Cunill i Llenas por Manel Cunill i Llenas. Texto original

(Publicat al Diari de Sabadell, dimarts 20 de juny de 2017)

A l’inici d’aquesta legislatura el Govern, en compareixença al Parlament de Catalunya, es proposava tirar endavant diverses iniciatives en l’àmbit de les polítiques ambientals i de territori. Un programa ambiciós, però especialment necessari en matèria de conservació de la biodiversitat així com de la protecció dels espais agraris.

L’anterior legislatura el Govern ja havia entrat al Parlament un projecte de Llei del sòl d’ús agrari. Un projecte legislatiu la meitat del qual reordenava aspectes relacionats amb els regadius que res té a veure amb la gestió dels espais agraris. Coses de les males praxis legislatives: aprofitar la tramitació d’una llei per afegir altres temes d’interès del Departament promotor. Una tècnica legal, però que el seu abús desvirtua els continguts de la llei que es tramita en el seu moment. Ara sembla que ben aviat el Departament dels afers del camp tramitarà de nou una Llei d’espais agraris amb l’ànim que arribi a bon port. Veurem si la legislatura i les aritmètiques parlamentàries ho permetran.

Ara bé, és en les polítiques de conservació i protecció de la biodiversitat on els deures estan pendents des de fa massa temps. Tot i disposar de la Llei d’espais naturals (1985) fins ara ha estat impossible renovar i actualitzar-la. Ni els governs de Pasqual Maragall i José Montilla, ni els de CiU amb Artur Mas ho han aconseguit. En aquest període dos projectes de llei fracassats. I ara, amb Carles Puigdemont i Oriol Junqueras, tampoc no han estat capaços ni de presentar el projecte. Avui ja és coneguda la renúncia explicita de l’actual Govern a tramitar la Llei de la biodiversitat i patrimoni natural. Però per què ens passa això? Tal vegada, la contraposició eterna de la natura amb el progrés ha estat letal i efectiva. Això de relacionar que la conservació del medi ambient atura el progrés, ha fet forat. Una recepta simple, efectiva i populista promoguda per certes classes dirigents i assalariades. De fet, els governs de Pujol i posteriors varen promoure una “cultura del no a la natura”. Una fórmula d'èxit per tolerar l’economia extractiva, on només devorant i explotant la natura es genera suposadament riquesa. Una economia d’elits, sovint generosament finançada pels impostos dels ciutadans.

Sentenciada, per ara, la nova llei de biodiversitat s’enfila un nou repte de país amb la creació de l’Agència de la Natura. Un organisme públic al servei de la gestió de la conservació i protecció del patrimoni natural. Una eina moderna, àgil i efectiva que permetria agrupar les polítiques de biodiversitat i gestionar-les amb el concurs de la ciutadania i la sapiència. Les polítiques de conservació i protecció són clau per guarir els ecosistemes naturals que són els únics garants del nostre benestar. També és cert que cada vegada som més les persones que gaudim dels espais naturals, siguin protegits o no. Cada any són milers les persones que visiten els Parcs naturals i altres espais protegits de Catalunya. La diversitat d’hàbitats és un reclam tant per experimentats visitants com per neòfits, d’aquí i d’altres països d’arreu del món. El turisme de natura és un fenomen d’escala planetària. I Catalunya no és una excepció. Només per ordenar i atendre aquesta majoria silenciosa que es pot comptar es fa imprescindible la creació imminent d’aquest organisme públic. Esperem que els interessos partidistes d’ERC no obstaculitzin una decisió de consens que hauria de ser imminent. La natura no té veu ni vot, però necessita una Agència de la Natura que en tingui cura.

Sabadell, 18 de juny de 2017

Puedes leer y comentar el artículo completo en Manel Cunill i Llenas