Todas las entradas de: Manel Cunill i Llenas

I les polítiques ambientals?

Publicado en: Manel Cunill i Llenas por Manel Cunill i Llenas. Texto original

(Publicat al Diari ARA, 27 de març de 2018)

Fa unes setmanes al CCCB se celebrava la tercera edició del Congrés del Tercer Sector Ambiental. Un espai per debatre i compartir tot el que preocupa les entitats ambientalistes del país. I també per actualitzar l’agenda de les polítiques ambientals. Per atzar de les dates, el congrés va compartir escenari amb la visionària i reflexiva exposició Després de la fi del món, produïda per la institució sociocultural del Raval, que explica que ja hem entrat en una nova era geològica, anomenada antropocè. La idea que defineix aquest neologisme deriva de la industrialització, però especialment de la capacitat dels humans de generar canvis comparables als produïts a escala geològica.

La vitalitat de qualsevol moviment social es demostra amb l’activisme i amb la seva capacitat d’incidència sociopolítica. Habitualment són aquestes organitzacions ambientals les que innoven en la governança i en les noves polítiques ambientals a emprendre. Sovint això es manifesta en forma de conflicte amb l’establishment, preocupat de perpetuar fins al límit la seva posició dominant. Per exemple, el cas de la generació i la distribució centralitzada de l’energia o la crema dels combustibles d’origen fòssil. Probablement l’adveniment de la decadència de l’estat nació i l’eclosió del bioregionalisme, en forma de comunitats organitzades a escala local o regional, haurien de ser oportunitats per rehabitar (tornar a fer habitable) els ecosistemes que ens aixopluguen i que garanteixen el benestar a les persones i altres formes de vida.

A les portes d’una nova legislatura es fa avinent de fixar noves prioritats, però sense oblidar les tasques pendents. En aquest ordre, el nou Govern hauria d’accelerar i finalitzar el projecte de creació de l’Agència de la Natura de Catalunya -estroncada amb el final precipitat de l’anterior legislatura-, una agència pública capaç de gestionar els espais naturals protegits i d’ocupar-se de la conservació i protecció de la biodiversitat. També és prioritari la restauració de la llei catalana de canvi climàtic, aprovada l’agost del 2017. Una norma moderna en el context europeu, però també un exemple de consens polític i participació social, aprovada amb 122 vots favorables i 11 abstencions del Partit Popular. Malauradament, el govern espanyol ha impugnat gairebé el 50% dels seus articles al Tribunal Constitucional, una impugnació més política que no pas competencial.

Un altre tema pendent és l’accés de les entitats ambientals als recursos econòmics provinents del 0,7% de l’IRPF per a finalitat socials. Tot i les sentències favorables als recursos presentats pel govern català al Constitucional, encara avui les entitats ecologistes no poden accedir-hi. Aquest greuge també s’accentua per la manca d’una línia d’ajuts estables i fiables de la Generalitat per a les entitats del sector. D’altra banda, les retallades pressupostàries en l’àmbit de les polítiques ambientals han estat infinitament més severes que les aplicades en altres departaments. Un escenari que cal transformar amb diligència.

La represa de l’activitat parlamentària també hauria de facilitar un cert pacte social i ambiental pel territori. Això requeriria la capacitat de conjugar els tres projectes de llei necessaris, que són la llei de territori, la llei d’espais agraris i la llei de biodiversitat. És urgent una visió holística del territori i una atenció prioritària dels béns i serveis ambientals que ens proveeixen els ecosistemes naturals. La preponderància de la urbanització del territori s’hauria d’abandonar, i apostar per la rehabitació dels artefactes urbans, sotmesos a massa tensions provinents de la qualitat de l’aire, la mobilitat insostenible o la manca d’ambientalització dels espais urbans oberts i les edificacions. També s’ha d’incloure a l’agenda política la recuperació de la gestió pública dels béns ambientals bàsics, com l’aigua i l’energia. Sense sobirania ambiental, l’impacte i els passius ambientals de la industrialització es perpetuen.

Amb tot, la manca d’un departament de Medi Ambient amb competències plenes en aquest àmbit, i per tant un lloc a la taula del consell executiu del Govern, dificulta la visibilitat i reconeixement dels afers ambientals en l’acció de govern. És impensable que en l’Europa contemporània Catalunya encara no disposi de nou d’una conselleria de Medi Ambient, malgrat que no fa gaires anys existia. Sense eines actualitzades es fa difícil que el país avanci en un dels paradigmes d’esperança i futur per a la comunitat.

Puedes leer y comentar el artículo completo en Manel Cunill i Llenas

Percepció o realitat ambiental

Publicado en: Manel Cunill i Llenas por Manel Cunill i Llenas. Texto original

(Publicat al Diari de Sabadell, dimarts 6 de febrer de 2018)

Programa informatiu ambiental (1992-2014)
Moltes vegades ens veiem abocats a conèixer les coses des de la percepció dels fets, i no tant pel coneixement empíric de què passa. La percepció subjectiva que ens emana de copsar les coses mitjançant els sentits, siguin externs o interns, ens dibuixa una visió particular de tot plegat. Segurament un entorn on la comunicació audiovisual i la hiperconnectivitat és sempre present ens ajuda a consolidar aquesta visió perceptiva dels fets.

Això passa, per exemple, quan parlem del paisatge. La valoració i la qualificació d’allò que delectem des d’un cim és la percepció que tenim les persones d’allò que estem observant. I sovint l’acompanyem amb alguna exclamació sonora com ara “camacu!”, que els nord-orientals tant els hi agrada encolomar-nos. Infinitat de paisatges com el Cap de Creus, els secans de Ponent, Sant Llorenç del Munt i la Serra de l’Obac, el Delta de l’Ebre, la serra del Cadí i el Pedraforca, els Ports de Beseit, les Illes Medes o el Bosc de Can Deu, entre altres indrets, els percebem de forma diferent. En bona part es deu als sentiments que ens desperten a cadascú de nosaltres. De fet, la mateixa normativa catalana vigent "entén per paisatge qualsevol part del territori, tal com la col·lectivitat la percep”. Tal vegada una visió antropocèntrica individual o col·lectiva d'observar el nostre entorn. En cap cas, la percepció és suficient per conèixer el valor intrínsec de molts d’aquests ecosistemes, els serveis que ens proveeixen i el patrimoni genètic que alberga la infinitat d’espècies que hi conviuen.

Periòdicament el Govern de Catalunya, a través del Departament encarregat de les coses del medi ambient, elabora una enquesta des del 2008 amb el propòsit de disposar dels indicadors de percepció i opinió sobre el medi ambient i la sostenibilitat. A la darrera edició (2016) els ciutadans, de forma majoritària, varen manifestar que els tres problemes ambientals que més els preocupaven de forma destacada eren la contaminació en general, el canvi climàtic i la contaminació de l’aire. En relació amb el canvi climàtic també se’ls va preguntar quines mesures adoptaven per tal de reduir-ne els seus efectes. Sorprenentment, la resposta majoritària va ser el reciclatge, amb un 37%. D’altra banda, la segona mesura que s’adoptava era l’ús del transport públic per desplaçar-se, amb una proporció del 19%. És lògic pensar que la ciutadania percep l’acció de reciclar com la mesura ambiental més important que desenvolupa, gairebé diàriament, per contribuir a la millora del medi ambient. Segurament per combatre el canvi climàtic i la contaminació en general la mesura de reciclar no és la més prioritària. Aquestes respostes delaten que les coses no es fan prou bé. El que ens cal és abandonar la dependència del petroli. I això són paraules majors.

Tal vegada, la retirada dels programes ambientals de TV3 i altres mitjans públics, la manca d’un informe periòdic d’avaluació dels problemes ambientals i la inexistència d’un Departament de medi ambient al Govern català no ajuden gaire que les polítiques ambientals vagin més enllà d’una llista de percepcions subjectives de què ens passa i què podem fer. Sense polítiques i institucions ambientals a l’agenda ambiental s’acumulen les tasques sense resoldre.

Sabadell, 4 de febrer de 2018

Puedes leer y comentar el artículo completo en Manel Cunill i Llenas

Malbaratament alimentari

Publicado en: Manel Cunill i Llenas por Manel Cunill i Llenas. Texto original

(Publicat al Diari de Sabadell, dimarts 30 de gener de 2018)

Sovint es pregunta si hi ha prou terra al món per poder alimentar a la població mundial o bé si seria possible alimentar la humanitat majoritàriament transformant l’activitat agrària en ecològica. És cert que l’agricultura inaugurada per les polítiques de la Revolució Verda dels anys quaranta del segle XX, la propagació de l’ús de biocides químics, la mecanització de les feines del camp i l’agroindústria ens han portat a un escenari incert. En bona part per l’impacte a la salut i la petjada ecològica que implica aquest model de desenvolupament per abastar-nos d’aliments. Una crítica del model agro-industrial vigent pot ser oportuna i recomanable, però actualment bona part de la població en depenem en major o menor grau.

Per tant, tot procés de transformació socioeconòmic no s’escapa de la necessitat d’exercir mesures encaminades al canvi. Avui, i per les dècades vinents, s’albira la necessitat vital d’una nova etapa presidida per una dieta menys energètica i una producció agrària més respectuosa amb els ecosistemes que ens possibiliten la supervivència.

Una de les claus d’aquesta àgora del canvi és revisar la dieta que avui ingerim en els nostres àpats quotidians. La vida més sedentària de les societats de la post-industrialització ha comportat que les persones caminen menys, les feines ja no són tan físiques, gràcies a la mecanització i la tecnologia. Tot plegat comporta que la demanda de calories (d’energia) pel funcionament nostre organisme sigui inferior. En aquest entorn, les necessitats mitjanes d’energia per fer funcionar el nostre metabolisme segurament haurien d’estar de l’ordre de 1.800-2.000 Kcal/dia. Alguns informes que relacionen les necessitats de sòl agrícola per càpita apunten que el consum energètic mig per persona als països del sud d’Europa estaria al voltant de 3.000 Kcal/dia. Precisament un estudi d’una universitat dels Països Baixos fixava que una família holandesa requereix per satisfer la seva dieta 1.448 m2 a l’any per persona. Els mateixos estudis apunten que una disminució, per exemple, del consum de carn implicaria que les necessitats de sòl agrícola per persona per abastir-se decreixerien aproximadament un 30%.

A més, la vida “moderna” ha comportat un patró de compra d’aliments que ens incita a l’acumulació de determinats productes, que no sempre acabem consumint. Això a vegades implica que es malbaratin tones d’aliments que es desaprofiten. Un estudi de l’Agència Catalana de Residus i la Universitat Autònoma de Barcelona del 2012 fixava que a Catalunya es llençaven 262.471 tones d’aliments que serien aprofitables, i quasi ve un 58% d’aquestes es produïen a les llars. El mateix document concloïa que la ràtio per persona i any a Catalunya era de 34,9 quilos. Poca broma! A partir d’aquestes dades podem interpretar quina és la quantitat d’aliments que es poden arribar a malbaratar a Sabadell. En concret estaríem parlant de 7.326,59 tones a l’any. Curiosament es llencen 4,4 vegades més que les tones que va aplegar el Rebost Solidari l’any 2015 (1.659,8 tones d’aliments). Amb tot, només ens toca apel·lar a la nostra responsabilitat com a consumidors a l’hora de decidir què comprem i què mengem. El futur de la comunitat depèn de tots plegats!

Sabadell, 28 de gener de 2018

Puedes leer y comentar el artículo completo en Manel Cunill i Llenas

91 incompliments europeus

Publicado en: Manel Cunill i Llenas por Manel Cunill i Llenas. Texto original

(Publicat al Diari de Sabadell, dimarts 19 de desembre de 2017)

Informe de la UE (juliol, 2016)
Retornar de nit, i sense parar de ploure, des de la capital administrativa de l’Europa de l’establishment dona per reflexionar de com ens van les coses a tots plegats. I si es pot rematar amb un parell de dies de descans a la vila occitana d’Avinyó, és un bàlsam immillorable. Una contrada per recuperar i renovar forces per traçar aquest viarany llarg que ens conduirà a una nova governança al servei del benestar i la fraternitat dels pobles d’Europa. Amb tot, aquest nou escenari que anhelem més ambiental i social requerirà un espai jurídic, que de ben segur no agradarà a les organitzacions avesades als interessos a curt termini.

Les normes son allò que les persones ens hem dotat per regir la nostra relació dins de la comunitat i amb altres comunitats. I com no podria ser de cap altra manera aquest pacte social no pot esdevenir mai un dogma. La llei sempre haurà d’estar sotmesa als drets humans i civils de caràcter universal. Interpretar la norma com un jou és propi de societats inhumanes. Una col·lectivitat avança a partir de reconèixer la diversitat i els drets de les persones, i també d’altres espècies que conviuen en el nostre medi. Ja sé que aquest darrer apartat pot estranyar, però hi ha més que certesa que moltes altres espècies també tenen altres formes d’intel·ligència i de relacionar-se entre elles i amb nosaltres. Per tant, no serà gens extemporani en un futur pròxim que es reconeguin drets a la natura. De fet, avui exigim a la natura el deure de facilitar-nos llum, aigua, terra i tants altres serveis per viure. I nosaltres, quins drets li atorguem?

Si optem per una visió europeista de la comunitat, és evident que per al nostre país la pertinença a la Unió Europea (UE) ens ha permès gaudir d’un grau més elevat de respecte al medi ambient. Les polítiques històriques d’altres països, la tasca de les organitzacions ambientals i socials han contribuït que el reconeixement del medi ambient avanci. Aquest context sociopolític europeu també ha afavorit canvis en països com el nostre, on la cultura del no a la natura ha dominat entre les esferes de poder públiques i privades. La normativa europea ens ha permès avançar al llarg d’aquestes dècades, però avui en l’àmbit global podríem dir que vivim un cert estancament de les polítiques ambientals com a motor de canvi. Un exemple és la conflictivitat derivada del compliment de la normativa ambiental a la UE. L’informe de la Comissió Europea del 2016 en relació al nombre d’infraccions efectuades pels Estats membres relacionades amb el medi ambient eren 471, bàsicament en el capítol de la protecció de la natura, l’avaluació d’impacte ambiental i la indústria química. A diferència d’altres anys, el 2016 s’han incrementat el nombre de vulneracions de la normativa ambiental europea.

Aquesta visió sectorial és una mostra del què passa amb la resta de normes de la UE. L’esmentat informe de la Comissió del 2016 també determina que l’Estat espanyol és el país que més infraccions ostenta, tant pel que fa a l’aplicació o transposició deficients de les normes europees com per l’incompliment dels terminis per aplicar-les. En relació al Tribunal de Justícia de la UE, el 2016 es varen dictar tres sentències favorables a la Comissió Europea i contràries a l’Estat espanyol. Amb aquestes dades, l’Estat figura en el primer lloc del rànquing dels 28 països de la UE amb 91 incompliments. Tota una sorprenen declaració de principis, malauradament real.

Sabadell, 17 de desembre de 2017

Puedes leer y comentar el artículo completo en Manel Cunill i Llenas