Publicado en: Manel Cunill i Llenas por Manel Cunill i Llenas. Texto original

La socialització de la crisi ecològica s’ha situat de nou a l’aparador mediàtic. Uns fets que no són nous ni desconeguts per tots plegats. La paradoxa és la manca de capacitat política de transposar aquests reptes ambientals a una agenda d’acció amb capacitat de transformació social. Sabem moltes coses i en fem molt poques per aturar els desgavells ambientals que entre tots hem contribuït amb major o menor responsabilitat.
 
Malauradament, som un país massa dependent dels postulats i de la cultura del creixement il·limitat. D’altra banda, també ens sedueix apel·lar a la faula del dèficit d’infraestructures viàries i aeroportuàries amb certa frivolitat. Certament, tots portem en els nostres gens postindustrials una esperança infinita en el creixement, però sense uns fonaments reals de què significa apel·lar a aquesta infinitat.
 
L’actual escenari convuls de la nostra societat benestant, malgrat l’increment accelerat de les desigualtats, tenen un origen inequívoc sobre els límits dels béns i serveis ambientals. L’eclosió del que anomenem civilitat ha estat possible per la relació harmònica dels humans amb la natura i gràcies a l’agricultura, bressol de les ciutats i viles. Per tant, sense el respecte a la natura i els seus cicles vitals ho tenim complicat per preservar el benestar de tots plegats.
 
La devaluada agenda política ens portaria a esperonar noves actuacions per tal d’afrontar els reptes ambientals del nostre entorn. La immobilitat pot ser una decisió com també l’actitud de qui dia passa, any empeny. Una pràctica gens aconsellable. A més, les actuacions per mitigar la crisi ecològica no arribaran a temps. Probablement s’hauran d’intensificar les mesures de mitigació, però els resultats no seran prou satisfactoris. El desgavell de les dues darreres centúries s’albira extremadament dificultós de resoldre. Ara només podem apel·lar a l’adaptació. Situats en aquest l’àmbit de l’agenda, Sabadell i altres ciutats del Vallès haurien de promoure una aliança col·laborativa per regenerar els espais naturals que ens permetrien aquesta resiliència ambiental o adaptació. Per una altra banda, hi hauria una esmena a la totalitat amb relació al metabolisme de les ciutats. És a dir, tot allò que avui fem i generem a dins de la ciutat i que a voltes externalitzem a altres territoris limítrofs o fora del Vallès. Avui es requereix una visió de bioregió per compartir solidàriament els nostres actius, reduir els passius i garantir l’execució de les actuacions ambientals transformadores.
 
Entre els reptes, l’aigua és un dels vectors ambientals més importants, però no l’únic. A la natura tot està interrelacionat. Les darreres dècades hem tractat als rius com un flux ordinari aliè als seus ecosistemes i s’han ocupat les lleres fluvials on també s’hi ha construït. Així mateix, s’han entubat i domesticat rius amb formigó per arribar al mar el més aviat possibles. Fins i tot van esdevenir clavegueres a cel obert. El grau d’artifici dels rius vallesans ha estat més que notable. El visionat de les conques fluvials vallesanes a partir del vol aeri de l’exèrcit estatunidenc del 1945 facilita entendre com funciona un sistema fluvial i llurs espais per a la recàrrega dels aqüífers: els autèntics embassaments naturals.
 
En un context de ciutat és cert que l’asfalt i el formigó han guanyat la partida als carrers i places de la ciutat. Per tant, apostar per aixecar lloses i panots per ampliar els escocells de l’arbrat o facilitar nou parterres per renaturalitzar la ciutat hauria de ser una prioritat. Per exemple, promoure un sistema de pous de recàrrega d’aigües pluvials als aqüífers de Sabadell esdevindria innovador. Apostar per projectes com el promogut per l’ADENC, “Fes reviure el Ripoll!” és un encert que s’hauria de multiplicar a tota la conca del Ripoll.

(Publicat el 20 de setembre de 2022 al Diari de Sabadell)

Puedes leer y comentar el artículo completo en Manel Cunill i Llenas