Malbaratament alimentari

Publicado en: Manel Cunill i Llenas por Manel Cunill i Llenas. Texto original

(Publicat al Diari de Sabadell, dimarts 30 de gener de 2018)

Sovint es pregunta si hi ha prou terra al món per poder alimentar a la població mundial o bé si seria possible alimentar la humanitat majoritàriament transformant l’activitat agrària en ecològica. És cert que l’agricultura inaugurada per les polítiques de la Revolució Verda dels anys quaranta del segle XX, la propagació de l’ús de biocides químics, la mecanització de les feines del camp i l’agroindústria ens han portat a un escenari incert. En bona part per l’impacte a la salut i la petjada ecològica que implica aquest model de desenvolupament per abastar-nos d’aliments. Una crítica del model agro-industrial vigent pot ser oportuna i recomanable, però actualment bona part de la població en depenem en major o menor grau.

Per tant, tot procés de transformació socioeconòmic no s’escapa de la necessitat d’exercir mesures encaminades al canvi. Avui, i per les dècades vinents, s’albira la necessitat vital d’una nova etapa presidida per una dieta menys energètica i una producció agrària més respectuosa amb els ecosistemes que ens possibiliten la supervivència.

Una de les claus d’aquesta àgora del canvi és revisar la dieta que avui ingerim en els nostres àpats quotidians. La vida més sedentària de les societats de la post-industrialització ha comportat que les persones caminen menys, les feines ja no són tan físiques, gràcies a la mecanització i la tecnologia. Tot plegat comporta que la demanda de calories (d’energia) pel funcionament nostre organisme sigui inferior. En aquest entorn, les necessitats mitjanes d’energia per fer funcionar el nostre metabolisme segurament haurien d’estar de l’ordre de 1.800-2.000 Kcal/dia. Alguns informes que relacionen les necessitats de sòl agrícola per càpita apunten que el consum energètic mig per persona als països del sud d’Europa estaria al voltant de 3.000 Kcal/dia. Precisament un estudi d’una universitat dels Països Baixos fixava que una família holandesa requereix per satisfer la seva dieta 1.448 m2 a l’any per persona. Els mateixos estudis apunten que una disminució, per exemple, del consum de carn implicaria que les necessitats de sòl agrícola per persona per abastir-se decreixerien aproximadament un 30%.

A més, la vida “moderna” ha comportat un patró de compra d’aliments que ens incita a l’acumulació de determinats productes, que no sempre acabem consumint. Això a vegades implica que es malbaratin tones d’aliments que es desaprofiten. Un estudi de l’Agència Catalana de Residus i la Universitat Autònoma de Barcelona del 2012 fixava que a Catalunya es llençaven 262.471 tones d’aliments que serien aprofitables, i quasi ve un 58% d’aquestes es produïen a les llars. El mateix document concloïa que la ràtio per persona i any a Catalunya era de 34,9 quilos. Poca broma! A partir d’aquestes dades podem interpretar quina és la quantitat d’aliments que es poden arribar a malbaratar a Sabadell. En concret estaríem parlant de 7.326,59 tones a l’any. Curiosament es llencen 4,4 vegades més que les tones que va aplegar el Rebost Solidari l’any 2015 (1.659,8 tones d’aliments). Amb tot, només ens toca apel·lar a la nostra responsabilitat com a consumidors a l’hora de decidir què comprem i què mengem. El futur de la comunitat depèn de tots plegats!

Sabadell, 28 de gener de 2018

Puedes leer y comentar el artículo completo en Manel Cunill i Llenas

Entradas relacionadas