L’Agència que no arriba

(Publicat al Diari de Sabadell, dimarts 20 de juny de 2017)

A l’inici d’aquesta legislatura el Govern, en compareixença al Parlament de Catalunya, es proposava tirar endavant diverses iniciatives en l’àmbit de les polítiques ambientals i de territori. Un programa ambiciós, però especialment necessari en matèria de conservació de la biodiversitat així com de la protecció dels espais agraris.

L’anterior legislatura el Govern ja havia entrat al Parlament un projecte de Llei del sòl d’ús agrari. Un projecte legislatiu la meitat del qual reordenava aspectes relacionats amb els regadius que res té a veure amb la gestió dels espais agraris. Coses de les males praxis legislatives: aprofitar la tramitació d’una llei per afegir altres temes d’interès del Departament promotor. Una tècnica legal, però que el seu abús desvirtua els continguts de la llei que es tramita en el seu moment. Ara sembla que ben aviat el Departament dels afers del camp tramitarà de nou una Llei d’espais agraris amb l’ànim que arribi a bon port. Veurem si la legislatura i les aritmètiques parlamentàries ho permetran.

Ara bé, és en les polítiques de conservació i protecció de la biodiversitat on els deures estan pendents des de fa massa temps. Tot i disposar de la Llei d’espais naturals (1985) fins ara ha estat impossible renovar i actualitzar-la. Ni els governs de Pasqual Maragall i José Montilla, ni els de CiU amb Artur Mas ho han aconseguit. En aquest període dos projectes de llei fracassats. I ara, amb Carles Puigdemont i Oriol Junqueras, tampoc no han estat capaços ni de presentar el projecte. Avui ja és coneguda la renúncia explicita de l’actual Govern a tramitar la Llei de la biodiversitat i patrimoni natural. Però per què ens passa això? Tal vegada, la contraposició eterna de la natura amb el progrés ha estat letal i efectiva. Això de relacionar que la conservació del medi ambient atura el progrés, ha fet forat. Una recepta simple, efectiva i populista promoguda per certes classes dirigents i assalariades. De fet, els governs de Pujol i posteriors varen promoure una “cultura del no a la natura”. Una fórmula d'èxit per tolerar l’economia extractiva, on només devorant i explotant la natura es genera suposadament riquesa. Una economia d’elits, sovint generosament finançada pels impostos dels ciutadans.

Sentenciada, per ara, la nova llei de biodiversitat s’enfila un nou repte de país amb la creació de l’Agència de la Natura. Un organisme públic al servei de la gestió de la conservació i protecció del patrimoni natural. Una eina moderna, àgil i efectiva que permetria agrupar les polítiques de biodiversitat i gestionar-les amb el concurs de la ciutadania i la sapiència. Les polítiques de conservació i protecció són clau per guarir els ecosistemes naturals que són els únics garants del nostre benestar. També és cert que cada vegada som més les persones que gaudim dels espais naturals, siguin protegits o no. Cada any són milers les persones que visiten els Parcs naturals i altres espais protegits de Catalunya. La diversitat d’hàbitats és un reclam tant per experimentats visitants com per neòfits, d’aquí i d’altres països d’arreu del món. El turisme de natura és un fenomen d’escala planetària. I Catalunya no és una excepció. Només per ordenar i atendre aquesta majoria silenciosa que es pot comptar es fa imprescindible la creació imminent d’aquest organisme públic. Esperem que els interessos partidistes d’ERC no obstaculitzin una decisió de consens que hauria de ser imminent. La natura no té veu ni vot, però necessita una Agència de la Natura que en tingui cura.

Sabadell, 18 de juny de 2017

Puedes leer y comentar el artículo completo en: Manel Cunill i Llenas.