Vies secundàries

(Publicat al Diari de Sabadell, dimarts 7 de març de 2017)

Aquesta setmana una delegació de la patronal terrassenca CECOT, ha visitat les obres del túnel de la B-40 en el seu tram entre Abrera i Viladecavalls. Acompanyats pels tècnics i els responsables polítics del Ministerio de Fomento, la delegació empresarial manifestava cert cofoisme de com avançava la perforació i s’insistia en la necessitat de garantir les aportacions milionàries del Ministerio per al 2017 i endavant. Les incerteses pressupostàries són notables i a ningú no se li escapa que destinar més milions d’euros en aquest projecte d’autovia estigui garantit.

En una societat i una regió com el Vallès, els recursos econòmics invertits pel sector públic provinents de les tributacions de l’Estat i la Generalitat són limitats. Segurament no formem part dels territoris prioritaris o d’altres capitalitats que reben un tracte més generós. Ara bé, el debat no va de gastar més sinó de fer-ho bé i austerament al servei de la ciutadania. Gastar més diners no vol dir gaudir de més benestar.

Les desenes de milions d’euros enterrats a la riera de Gaià per construir la B-40 és una de les inversions més desafortunades de les darreres dècades. És fàcil comprovar-ho si ho comparem, per exemple, amb la connexió de l’A-7 amb l’autovia A-2 a Castellbisbal. Mentre la connexió de les dues autovies existents, de pressupost modest, es demora any rere any, l’altra sembla que sigui la solució omnipotent a tots els problemes de mobilitat del Vallès. L’aposta per la B-40 al Vallès i l’anhel de certs sectors econòmics per fer-la arribar fins a Granollers és del tot inexplicable. Una inversió d’elevadíssim cost i de baix retorn socioeconòmic. Una peculiar visió de com malgastar i hipotecar el benestar ambiental i social del nostre territori.

Si parem atenció a les vies per a vehicles que comuniquen d’est a oest el Vallès, serà fàcil adonar-se que hi ha diferents opcions. Per una banda, existeix una autovia d’alta capacitat, l’A-7, que uneix la C-58 amb la C-17 i, fora comarca, l’AP-7 ens condueix al Penedès pel sud i a la Selva pel nord amb tot el que això comporta. D’altra banda, també disposem de dos corredors més. Un d’ells configurat per les vies secundàries que relliguen les viles de Rubí, Sant Quirze, Sabadell, Polinyà, Santa Perpètua, Palau-solità, Parets, Lliçà de Vall i Granollers. L’altre corredor, situat més al nord de l’anterior, connecta Terrassa, Matadepera, Castellar del Vallès, Sentmenat, Caldes de Montbui, Lliça d’Amunt, Canovelles, Les Franqueses i Granollers. A partir d’aquí, ambdós corredors es fusionen per seguir plegats fins a Cardedeu, Llinars i Sant Celoni. A part d’aquestes vies també en disposem de moltes més de nord a sud i d’altres que milloren els intercanvis en diagonal.

Precisament, és en aquesta xarxa viària històrica on caldria actuar de forma prioritària. De fet, és la xarxa capil·lar que drena el sistema viari del Vallès i permet arribar a lloc. Una autovia sense xarxa secundària i permeabilitat no pot donar servei al territori i esdevé poc útil, tal com succeïa amb l’AP-7 quan era de peatge. Això és el que passaria amb la B-40. Les inversions s’han de dirigir, prioritàriament, a modernitzar aquestes vies secundàries. Des de millorar el seu traçat, ferm i amplada fins a dotar-les de carrils-bici i de vianants. Són xarxes que ja donen servei a una realitat urbana i es tracta d’afegir-hi nous mitjans de transport, així com de facilitar el servei dels autobusos interurbans.

Sabadell, 5 de març de 2017

Puedes leer y comentar el artículo completo en: Manel Cunill i Llenas.