Pobres en quilowatts

(Publicat al Diari de Sabadell, dimarts 8 de novembre de 2016)

Panells fotovoltaics al marge d'una autopista (MA, 2016)
A les portes de la primera baixada de temperatures d'aquesta tardor, es va celebrar a la seu de l'antiga "La Electricidad" (ahir ABB i avui recinte firal) el 1r Congrés Català de Pobresa Energètica. Una iniciativa promoguda per un munt d'entitats i institucions, ja sigui en les tasques d'organització o amb la seva participació activa. Més de 400 participants i una colla de ponències es varen aixoplugar sota l'esperit de l'antiga fàbrica de ginys per a la propagació de l'energia elèctrica.

En el marc de la trobada es difonia que actualment a Catalunya la pobresa energètica s'ha incrementat de l'ordre d'un 11%, una xifra que s'ha duplicat respecte a les llars afectades al 2008. Aquest creixement equival a que entre 550.000 i 645.000 persones no poden mantenir l'habitatge a una temperatura digna durant el període hivernal. És evident que la urgència d'accés a l'energia és una prioritat social. I per aquest motiu les mesures com el bo social emparat per la normativa catalana (impugnada per l'estat espanyol), iniciatives com el banc de l'energia o els fons econòmics propis d'ajuntaments i organitzacions cíviques són necessaris i irrenunciables per ajudar els nostres conciutadans. Sense oblidar el suport de ciutadans anònims que ajuden a pagar factures d'altres persones pròximes que pateixen aquesta pobresa en una silenciosa intimitat.

D'altra banda, és del tot desitjable valorar l’eficàcia dels aïllaments dels habitatges, els consums dels electrodomèstics, els sistemes d'il·luminació emprats o el mètode per escalfar la llar o cuinar per recomanar mesures d'estalvi. I no pas només per aquells que pateixen la manca d'accés a l'electricitat o altres energies com l'aigua o el gas. A tots ens convé revisar el malbaratament d'energia que fem o ens indueixen a fer. La lògica de determinades empreses que venen serveis energètics és que mai paris d'incrementar el consum de la seva mercaderia. En el supòsit de limitació del bé sempre hi ha l'opció d'apujar la tarifa. Menys aigua, més cara. En el cas de les elèctriques tenen en l'increment dels preus de la “potència contractada” l'opció de cobrar més, tot i aconseguir estalviar en el consum diari.

Val a dir que aquestes necessàries mesures pal·liatives no seran suficients per resoldre un dels afers més importants que té qualsevol comunitat, el d’aconseguir la sobirania energètica. Sense sobirania energètica i la diversitat empresarial estarem en mans de les corporacions i oligopolis sempre ben encoixinats pel govern de torn que ocupi La Moncloa.

Tant els lideratges com la sobirania sovint no s'atorguen per decret, més aviat s'exerceixen. Ara s'hauria de superar l'etapa de la beneficència social per resoldre la pobresa energètica i promoure un nou règim del sistema de producció, distribució, comercialització i consum de l'energia elèctrica o de l'aigua. En aquesta etapa als ajuntaments els toca exercir la seva raó d'existir: servir la comunitat local. Cal anar més enllà de les actuals competències del segle XX com ara netejar carrers o recollir la brossa. Per exemple, emprendre una cooperativa participada pels ciutadans i l'Ajuntament per assumir la gestió integral de l'energia elèctrica seria un projecte socioinnovador, oportú i clar. D'entrada, centrar-se en la comercialització i consum seria una mesura fàcil de materialitzar i engrescadora. Les altres fites com la producció i distribució serien motivadores per armar un projecte compartit i sòlid que també actués com un fons públic per garantir els subministres bàsics a un preu just per a tothom. Em sembla que això de la nova política va per aquí.

Sabadell, 6 de novembre de 2016 Puedes leer y comentar el artículo completo en: Manel Cunill i Llenas