Paisatges particulars

(Publicat al Diari de Sabadell, dimarts 25 d'octubre de 2016)

Bosc de Can Deu (Sabadell)
A la primera dècada d'aquest segle, el Govern català va encarregar un catàleg dels paisatges de Catalunya. L'objectiu era identificar els diferents paisatges que es podien trobar al país i establir un marc jurídic i tècnic per tenir en consideració a l'hora d'endegar noves obres públiques o processos d'urbanització. En concret es van determinar 135 unitats, des del Delta de l'Ebre fins a Cap de Creus o des de Montgarri al Delta del Llobregat. Una obra notable finançada, en molt bona part, pel Departament de Política Territorial i Obres Públiques encapçalat en aquell moment per l'incombustible i temperamental Joaquim Nadal, bregat a la batllia de Girona.

L'apologia del paisatge per part d'aquell Govern no perseguia cap altra fita que relegar les polítiques de conservació i valoració del patrimoni natural i la biodiversitat a un segon nivell o, senzillament, obviar-les. Els apòstols de la cultura del no a la natura consideraven prioritari evitar que les polítiques ambientals condicionessin les actuacions urbanitzadores i d'infraestructures promogudes pel sector públic o privat. Per molts, la natura era l'obstacle a vèncer per aplanar el bon camí d'una economia esperitada que pocs anys després ens va llegar una significativa i dolorosa crisi estructural i social. Milions d'euros invertits en formigó que no aportava cap benefici més enllà de la derivada de la mateixa activitat econòmica d'ocupar el territori.

A banda dels interessos polítics d'una època determinada, el paisatge és la percepció que tenim les persones d'allò que veiem; ja siguin muntanyes, llacs, camps, pobles o arbredes. Aquests paisatges ens poden agradar més o menys, però sempre serà una apreciació subjectiva i personal. L'actual llei del paisatge vigent "entén per paisatge qualsevol part del territori, tal com la col·lectivitat la percep, el caràcter de la qual resulta de l'acció de factors naturals o humans i de llurs interrelacions". En poques paraules, percepció per no dir opinió. Tot plegat una visió antropocèntrica individual o fins i tot col·lectiva d'observar el resultat temporal de la relació de milers d'espècies que actuen i conviuen en un mateix territori.

Els paisatges particulars els immortalitzem des de fa segles a través de l'art de la pintura o avui amb els dispositius mòbils. Infinitats d'eines i instantànies que capten els paisatges que configuren la natura i els elements que hi contenen. Entre ells la petjada humana. Si ens capbussem per exemple en un paisatge vallesà dominat per camps, boscos, rieres i muntanyes hi trobarem centenars d'espècies, molta vida i un munt d'interrelacions que el fan possible. Per aquest motiu, els paisatges són canviants, i no sempre per l'acció depredadora de les societats fabrils.

La ventada del desembre del 2014 va desfigurar la imatge que es tenia del bosc de Can Deu, però no va desaparèixer la vida en aquell espai ni la seva resiliència. Els ciutadans vàrem perdre temporalment molts dels béns i serveis ambientals que ens oferia generosament el bosc. Veure centenars d'arbres abatuts també ens va afligir i provocar un cert trasbals emocional. Per això s'ha actuat per afavorir la recuperació del bosc i els fruits de la seva generositat, però també per rescabalar un paisatge de la nostra identitat comuna.

Quan la cobdícia de la cultura de la societat industrial ens condueix a extingir la natura i malmetre-la irreversiblament en nom del progrés, de què serveix recorre a un catàleg de paisatges per reviure el nostre record? Només apaivagar l'enyorança d'aquella cosa viscuda? La clau és conviure respectuosament amb la natura que ens proporciona tot el que és bàsic per a la vida i dibuixa els paisatges d'ahir, avui i demà.

Sabadell, 23 d'octubre de 2016 Puedes leer y comentar el artículo completo en: Manel Cunill i Llenas