L’aigua del nord

Publicado en: Manel Cunill i Llenas por Manel Cunill i Llenas. Texto original

(Publicat al Diari de Sabadell, dimarts 20 de setembre de 2016)

Des de la dècada dels seixanta el riu Ter contribueix generosament a subministrar aigua a una bona part de les comarques barcelonines. I el Vallès no és una excepció. Una aportació no sempre prou agraïda per la metròpoli que l'ha considerat una tributació obligatòria dels ecosistemes gironins. Segurament aquesta donació hídrica no esdevindria polèmica si al riu Ter hi baixés prou aigua al llarg de tot l'any.

El riu Ter al seu pas per Girona (setembre, 2016)
Des de fa anys es denuncia, amb bon criteri, que al Ter no hi baixa la suficient aigua per garantir el cabal ecològic. És a dir, aquella quantitat d'aigua mínima necessària per permetre la funcionalitat dels ecosistemes fluvials, també anomenats "cabals de manteniment", especialment en el seu tram des de l'embassament de Susqueda fins a la gola del Ter a Torroella de Montgrí. Vulnerar reiteradament el compliment d'aquest cabal ecològic mínim del riu és un afer dràstic. Si a aquest fet hi afegim l'opinió estesa entre determinats responsables públics i privats que pensen que l'aigua d'un riu quan arriba al mar es "llença", que no serveix per a res, la situació és greu. Per exemple, un adequat cabal del riu permet l'efecte barrera que impedeix la intrusió de l'aigua salada riu amunt. La salinització dels deltes i els aqüífers situats al tram final del riu implica la pèrdua d'un bé bàsic pel seu consum o per l'agricultura que ens aporta aliments. Un altre exemple de la importància que hi hagi suficient aigua al riu és que permet la recàrrega dels aqüífers al llarg de tot el seu recorregut. En tots dos casos, funcions naturals dels rius que difícilment es poden resoldre amb els pressupostos públics.

Aquests cabals mínims per als rius no són un caprici dels ecologistes o una dèria dels científics sinó que la mateixa administració ho contempla i ho reconeix en l'actual marc jurídic vigent. En concret, el 4 de juliol del 2006 el Govern de Catalunya va aprovar el Pla sectorial de cabals de manteniment de les conques internes de Catalunya. Aquest Pla sempre ha estat un reguitzell de bones intencions que mai s'han implementat en la seva plenitud. Malgrat tot, qui realment pateix restriccions importants, des de fa anys, són bona part dels rius i rieres de les conques internes de Catalunya, però especialment el riu Ter. La pressió sociopolítica per subministrar aigua a la metròpoli barcelonina és la patent que s'exhibeix per incomplir els criteris ambientals pel riu gironí. Cada vegada que s'obri una aixeta cal pensar que alguna d'aquelles gotes no hauria d'entrar a la vostra llar i hauria de tornar al riu.

Per tant, qualsevol política de gestió de l'aigua hauria d'aconseguir que els rius mantinguessin els cabals ecològics i la seva funcionalitat. Això vol dir que s'haurien d'ordenar o revisar els usos antròpics de l'aigua (reg, consum, serveis, indústria) dels sistemes fluvials per tal de garantir un cabal de manteniment o ecològic, fins i tot en temps de sequera. Per a aquesta tasca es requereix el compromís dels actuals usuaris d'aquesta aigua a les zones urbanes metropolitanes i els seus representants públics. L'objectiu hauria de ser la reducció de l'aigua del transvasament del Ter a Barcelona i recuperar els cabals ecològics del riu. Reduir la petjada hídrica dels milers de ciutadans metropolitans hauria de ser una prioritat.

La propagació i afiliació a una nova cultura de l'aigua requereix exercir uns valors i unes actituds determinades per tal d'introduir canvis a la política de la gestió d'aquest bé natural. La solidaritat i corresponsabilitat entre conques fluvials requereix aquest compromís a l'hora de garantir el cicle de l'aigua.

Sabadell, 18 de setembre de 2016.

Puedes leer y comentar el artículo completo en Manel Cunill i Llenas