Mancomunar l’aigua

Manel Cunill i Llenas

Publicado en: Manel Cunill i Llenas por Manel Cunill i Llenas. Texto original

(Publicat al Diari de Sabadell, dimarts 6 de setembre de 2016)

Pou d'aigua
En l'esfera de les polítiques públiques, i de la gestió dels recursos dels ciutadans, els verbs d'aquesta nova dècada seran els de municipalitzar i mancomunar en els àmbits que són transcendentals per al benestar de les persones. Per assolir aquest repte es requereix superar l'imaginari del municipi-frontera. Avui el que passa més enllà de la fita del terme municipal incideix en la nostra comunitat local de la mateixa manera que el què fem a casa nostra també transcendeix a altres localitats. Per aquest motiu, mantenir o alimentar el que s'anomena, en termes més col·loquials, disputes de campanar o expulsar-se les culpes és un disbarat.

Per tant, al Vallès s'hauria de mancomunar les polítiques i accions públiques de forma decidida, i superar les actuals barreres administratives i ideològiques. És evident que es pot començar per un munt de temes, però un d'ells podria ser, per l'exemple, l'aigua. Un dels béns naturals més decisiu en el desenvolupament de les ciutats i més importants per a la vida de tots els organismes vius. Vetllar pel cicle de l'aigua és un repte d'escala regional com seria el Vallès. És cert que quan parlem del cicle de l'aigua i dels sistemes fluvials és quelcom més que un líquid que entra per les canonades dins de les llars i edificacions on vivim i treballem. En aquest context, parlem de captació de l'aigua, distribució, sanejament, boscos i vegetació de ribera, depuradores, fonts, concessions, estalvi, fauna aquàtica, reg, cànons, pous i mines, activitat agrària i industrial, autoritzacions, impermeabilització, drenatges o aqüífers per citar-ne alguns dels ítems que ens evoca l'aigua.

Tornant al cicle de l'aigua, segurament es podrien detectar dos grans blocs o àmbits de treball conjunt. El primer seria la conservació i restauració dels béns i serveis ambientals dels ecosistemes fluvials, inclòs el sanejament, i el segon fa esment a la distribució de l'aigua de consum i ús industrial a domicili. Pel que fa al primer bloc, el Vallès disposa d'una experiència reeixida com és el Consorci per a la Defensa de la Conca del Riu Besòs amb seu a Granollers. Una iniciativa pública promoguda per diversos municipis, bàsicament del Vallès oriental, que avui gestiona 15 depuradores de la Conca del Besòs i del Ripoll. A més, al Vallès occidental, els ajuntaments de Sant Quirze de Vallès, Palau-Solità i Plegamans, Polinyà, Santa Perpètua de Mogoda i Sentmenat, tenen les competències de sanejament en alta delegades a aquest Consorci. Cal afegir que Barberà, Castellar del Vallès, Cerdanyola, Matadepera, Montcada i Reixac i Ripollet en són membres, tot i que sense delegar competències. A partir d'aquesta realitat, la decisió d'incorporar i delegar les competències dels municipis vallesans que avui no formen part del Consorci seria una excel·lent notícia. Com també ho seria incorporar els municipis del Vallès que tributen les seves aigües al Llobregat i al Tordera. Una oportunitat interessantíssima d'articular polítiques territorials i ambientals des de la cooperació entre els vallesans.

A l'altre bloc s'obren finestres d'oportunitats amb la municipalització del servei d'abastament d'aigua. Per exemple, el 2014 Montornès del Vallès, Vilalba Sasserra i Santa Maria de Palautordera recuperaven per al sector públic el servei d'abastament d'aigua en els seus municipis. També cal tenir en compte les imminents caducitats de les concessions de distribució d'aigua com és el cas de Terrassa o Parets del Vallès el 2016 i la seva possible municipalització, o bé la decisió d'altres municipis d'estudiar aquesta mateixa opció. Passes decidides per vertebrar en l'àmbit del Vallès un servei d'abastament d'aigua públic responsable, auster i ambiental.

Sabadell, 4 de setembre de 2016

Puedes leer y comentar el artículo completo en Manel Cunill i Llenas

Entradas relacionadas

ambientologosfera

Més aigua per viure

La socialització de la crisi ecològica s’ha situat de nou a l’aparador mediàtic. Uns fets que no són nous ni desconeguts per tots plegats. La paradoxa és la manca de capacitat política de transposar aquests reptes ambientals a una agenda d’acció amb ca...
Manel Cunill i Llenas

L’aigua del nord

(Publicat al Diari de Sabadell, dimarts 20 de setembre de 2016)

Des de la dècada dels seixanta el riu Ter contribueix generosament a subministrar aigua a una bona part de les comarques barcelonines. I el Vallès no és una excepció. Una aportació no sempre prou agraïda per la metròpoli que l'ha considerat una tributació obligatòria dels ecosistemes gironins. Segurament aquesta donació hídrica no esdevindria polèmica si al riu Ter hi baixés prou aigua al llarg de tot l'any.

El riu Ter al seu pas per Girona (setembre, 2016)
Des de fa anys es denuncia, amb bon criteri, que al Ter no hi baixa la suficient aigua per garantir el cabal ecològic. És a dir, aquella quantitat d'aigua mínima necessària per permetre la funcionalitat dels ecosistemes fluvials, també anomenats "cabals de manteniment", especialment en el seu tram des de l'embassament de Susqueda fins a la gola del Ter a Torroella de Montgrí. Vulnerar reiteradament el compliment d'aquest cabal ecològic mínim del riu és un afer dràstic. Si a aquest fet hi afegim l'opinió estesa entre determinats responsables públics i privats que pensen que l'aigua d'un riu quan arriba al mar es "llença", que no serveix per a res, la situació és greu. Per exemple, un adequat cabal del riu permet l'efecte barrera que impedeix la intrusió de l'aigua salada riu amunt. La salinització dels deltes i els aqüífers situats al tram final del riu implica la pèrdua d'un bé bàsic pel seu consum o per l'agricultura que ens aporta aliments. Un altre exemple de la importància que hi hagi suficient aigua al riu és que permet la recàrrega dels aqüífers al llarg de tot el seu recorregut. En tots dos casos, funcions naturals dels rius que difícilment es poden resoldre amb els pressupostos públics.

Aquests cabals mínims per als rius no són un caprici dels ecologistes o una dèria dels científics sinó que la mateixa administració ho contempla i ho reconeix en l'actual marc jurídic vigent. En concret, el 4 de juliol del 2006 el Govern de Catalunya va aprovar el Pla sectorial de cabals de manteniment de les conques internes de Catalunya. Aquest Pla sempre ha estat un reguitzell de bones intencions que mai s'han implementat en la seva plenitud. Malgrat tot, qui realment pateix restriccions importants, des de fa anys, són bona part dels rius i rieres de les conques internes de Catalunya, però especialment el riu Ter. La pressió sociopolítica per subministrar aigua a la metròpoli barcelonina és la patent que s'exhibeix per incomplir els criteris ambientals pel riu gironí. Cada vegada que s'obri una aixeta cal pensar que alguna d'aquelles gotes no hauria d'entrar a la vostra llar i hauria de tornar al riu.

Per tant, qualsevol política de gestió de l'aigua hauria d'aconseguir que els rius mantinguessin els cabals ecològics i la seva funcionalitat. Això vol dir que s'haurien d'ordenar o revisar els usos antròpics de l'aigua (reg, consum, serveis, indústria) dels sistemes fluvials per tal de garantir un cabal de manteniment o ecològic, fins i tot en temps de sequera. Per a aquesta tasca es requereix el compromís dels actuals usuaris d'aquesta aigua a les zones urbanes metropolitanes i els seus representants públics. L'objectiu hauria de ser la reducció de l'aigua del transvasament del Ter a Barcelona i recuperar els cabals ecològics del riu. Reduir la petjada hídrica dels milers de ciutadans metropolitans hauria de ser una prioritat.

La propagació i afiliació a una nova cultura de l'aigua requereix exercir uns valors i unes actituds determinades per tal d'introduir canvis a la política de la gestió d'aquest bé natural. La solidaritat i corresponsabilitat entre conques fluvials requereix aquest compromís a l'hora de garantir el cicle de l'aigua.

Sabadell, 18 de setembre de 2016.
Manel Cunill i Llenas