El Ripoll és vida

(Publicat al Diari de Sabadell, dimarts 30 d'agost de 2016)

http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/telenoticies-comarques/el-riu-ripoll-contaminat-per-labocament-duna-empresa/video/5613928/A les acaballes del mes de juliol, i a les portes de la sequera informativa, va arribar un aiguat en forma de notícies científiques. En concret, es tracta de la publicació a la revista Ecotoxicology and Environmental Safety d'un article de l'equip de l'ecòleg de la Universitat de Barcelona (UB), Narcís Prat, sobre l'impacte ecològic i la recuperació del Ripoll després de rebre l'efluent d'una indústria tèxtil de tints. El contingut de la publicació posa en evidència l'impacte de l'activitat industrial al riu Ripoll al seu pas per Castellar del Vallès. La sobreexplotació dels recursos hídrics i l'abocament d'aigües tractades per la indústria no permeten recuperar els cabals mínims necessaris i millorar la qualitat de l'aigua. Aquestes són, segurament, les dues conclusions més destacades i, alhora, l'assignatura que fa anys que el Ripoll no supera amb èxit. És evident que els passius ambientals generats per l'activitat industrial al llarg de dècades a la conca del riu encara perduren.

Als anys vuitanta el Govern de Catalunya va iniciar un ambiciós pla d'inversions adreçat a sanejar els rius i depurar les aigües residuals que generaven les viles, ciutats i activitats industrials d'arreu del país. L'aparició del cànon de sanejament i la construcció de desenes de depuradores han estat probablement les dues icones més conegudes del Pla de Sanejament de Catalunya. Precisament, a mitjans de juliol, el President de la Generalitat inaugurava la depuradora número 500.

Tanmateix, l'existència del Pla no ha estat suficient per evitar al llarg d'aquests anys episodis de contaminació i abocaments incontrolats a la llera de la conca del Ripoll. Durant les dècades dels vuitanta i noranta els incidents van ser diversos i arreu. Abocaments d'hidrocarburs i metalls pesants d'indústries de zincats, manca de connexió dels col·lectors d'aigües residuals urbanes a les depuradores, indústries sense sistemes de depuració adequats, extraccions il·legals d'aigües freàtiques i tantes altres incidències. Totes elles en espais com el Ripoll, Torrent de Colobrers, Can Bages, Mas Pinetó o bé el Rieral, per citar-ne alguns. En aquella època l'acció de la fiscalia i jutjats, els estudis de la universitat, la normativa de l'administració pública i les actuacions de les entitats socioambientals van incidir substancialment en un canvi de rumb davant dels desgavells que es produïen al Ripoll. Malgrat que hi ha hagut millores importants en l'àmbit públic i privat, aquesta actuació pretèrita, tot i notable, no ha permès resoldre els dos reptes que els científics de la UB destaquen i que s’esmenten al primer paràgraf d’aquest article. Segurament s'haurien de revisar, a l'alça, els estàndards de qualitat exigibles a les aigües depurades que s'aboquen a la llera.

D'altra banda, la sobreexplotació dels recursos hídrics locals és un afer a resoldre de manera enèrgica. I això vol dir limitar-ne l'extracció, incrementar l'estalvi de consum d'aigua, garantir el cicle de l'aigua i evitar-ne tant la contaminació com l'ús banal. Tot plegat amb l'objectiu de conservar aquest patrimoni local, com és l'aigua, per a usos socials i ambientals. Per aquesta finalitat, es requereix inventariar-lo i garantir la funcionalitat de séquies, mines, fonts i altres surgències, i evitar la contaminació d'aquest bé natural.

Els sistemes urbans també tenen el repte d'afavorir la permeabilitat de l'aigua de la pluja. L'artificialització de l'espai urbà afavoreix l'escorrentia, a través de les xarxes d'evacuació, i no pas la percolació i la consegüent acumulació als aqüífers. En el seu dia l'arquitecta Isabel Vega explicava en aquest mateix diari que a Sabadell l'àrea total d'impermeabilització era del 48%. Aquestes dades apunten i recomanarien establir un sistema de drenatge urbà sostenible amb l'objectiu d'una major frugalitat hídrica.

Sabadell, 26 d'agost de 2016 Puedes leer y comentar el artículo completo en: Manel Cunill i Llenas