Sentència del 0,7% ambiental

(Publicat al Diari de Sabadell, dimarts 31 de maig de 2016)

Durant els primers dies de maig els magistrats del Tribunal Suprem (TS) varen dictar sentència favorable al recurs presentat pel Govern de Catalunya en relació al 0,7% de l'IRPF ambiental. Aquesta no és la primera sentència propícia dels tribunals espanyols, inclòs l'extremadament polititzat Tribunal Constitucional (TC), en relació a l'accés de les entitats ambientals catalanes als fons econòmics 0,7% de l'IRPF per a finalitats socials.

L'origen d'aquesta sentència està en la impugnació del Reial Decret que emparava el pacte de les principals entitats ambientals espanyoles, autoanomenades G4, amb el ministre Miguel Arias-Cañete (2011-14). L'acord del ministre es va traduir en un Reial Decret de blindatge dels fons del 0,7% de l'IRPF ambiental i un increment de la partida pressupostària adreçada a les esmentades entitats de G4 i afins. Una norma que deixava fora a les entitats ambientals catalanes i d'altres territoris de l'Estat, malgrat que algunes d'elles fossin declarades d'utilitat pública pel mateix Govern de l'Estat.

Les raons que exposen els magistrats són clares i no donen opció a cap mena de dubte. Ara bé, la mare dels ous ha estat dirimir qui ostenta la competència per tramitar i atorgar subvencions relacionades amb les competències de la gestió ambiental. En paraules del TS, d'acord amb el marc jurídic, l'Estat tan sols pot intervenir en aquelles competències que li són pròpies. I en el cas del medi ambient l'article 149.1.23 de la Constitució Espanyola (CE) estableix que només ostenta la competència exclusiva per establir la legislació bàsica sobre la protecció del medi ambient. D'altra banda, els magistrats insisteixen en la sentència que l'article 148.1.9 de la CE estableix que la gestió en matèria de protecció del medi ambient és una competència intrínsecament pròpia de les Comunitats Autònomes. Per tant, qui té la competència de tramitar i atorgar ajuts en relació amb els afers de gestió ambiental són les comunitats. Per exemple, l'Estat pot fer una llei general forestal, però la gestió dels boscos és una competència de la Generalitat. La resolució del TC finalitza amb l'anul·lació del Reial Decret i imputant les costes del judici a l'Estat per un import màxim de 4.000 euros.

Sembla obvi que els diferents governs espanyols, tant d'en Rodríguez Zapatero com d'en Rajoy, han volgut interpretar la norma en funció dels seus interessos polítics que poc tenen a veure amb les competències constitucionals. En aquest cas, les accions per part del poder executiu de l'Estat per vulnerar la CE han estat evidents i, fins i tot, refrendades pels mateixos tribunals espanyols. En aquest context caldrà veure si els òrgans de l'Estat són capaços de fer complir les sentències tant del TS com del TC. També és notori constatar que l'ànima federalista d'uns o la concòrdia entre Comunitats dels altres són una quimera. En aquest itinerari de recursos i sentències s'ha de reconèixer la diligència i encert del Govern de Catalunya tant en l'àmbit social com especialment l'ambiental: pacificant i adaptant aquella dita de… “els únics litigis que es perden són els que s'abandonen”.

Arribats aquí, l'Estat pot optar per modificar la sacralitzada Constitució espanyola per retirar a les Comunitats Autònomes la gestió del medi ambient. Mesura poc probable. També té l'elecció d'assumir davant dels tribunals les responsabilitats polítiques i processals derivades de l'incompliment de la CE. O bé pot traspassar els fons del 0,7% de l'IRPF ambiental i social a la Generalitat de Catalunya per a la seva gestió i administració. Aquesta darrera opció seria la més equitativa, sensata i solidària per al conjunt de persones que des de l'associacionisme treballen per la justícia ambiental i social.

Sabadell, 29 de maig de 2016


Puedes leer y comentar el artículo completo en: Manel Cunill i Llenas.