Ciclistes? Persones!

(Publicat al Diari de Sabadell, dimarts 17 de maig de 2016)

Dècada dels vuitanta
Lamentablement cada vegada que hi ha implicats ciclistes i vianants en un accident es desferma una agra polèmica per atorgar el rol de culpable i víctima. I lògicament quan el cas és greu els atributs imputats encara són més sonats. Ara bé, els ciclistes com els vianants no són una classe social ni una ètnia o raça. Ras i curt, són persones que en un determinat moment utilitzen un mitjà de transport per desplaçar-se d'un indret a un altre. Sigui per motius laborals o de lleure.

Les persones utilitzem el cotxe, la bicicleta, la motocicleta, el ferrocarril, el metro, l'autobús, l'avió, el vaixell, el tramvia o les cames per moure'ns de casa a la feina o bé descobrir altres mons. Precisament l'actitud cívica o incívica amb la qual conduïm el cotxe o ens asseiem en el tren és el que diferencia les persones i no pas el mitjà. Els ciclistes no són incívics sinó les persones que utilitzen la bicicleta de forma impròpia. Per exemple, les curses de descens des del Puig de la Creu a Castellar del Vallès és una acció incívica i poc respectuosa amb els altres usuaris de l'espai natural? Depèn. Si es tracta d'una activitat senyalitzada, temporal i organitzada esdevindrà una cursa reglada i de fàcil convivència amb altres usuaris. Ara bé, si esdevé un “campi qui pugui” de ben segur que serà un conflicte amb una clara responsabilitat de qui ho fa.

Des de fa dècades els cotxes i els ginys motoritzats han desplaçat a altres mitjans de transport com anar peu o en bicicleta per moure'ns on vivim i treballem. Aproximadament, entre el 70 i el 80% de l'espai públic urbà és ocupat pels cotxes i es confina a les persones que van a peu o en bicicleta a l’espai restant. La convivència entre el cotxe i la bicicleta no ha estat fàcil i sovint també amb conseqüències traumàtiques. La virilitat de conduir certs vehicles, o senzillament un cotxe, atorga una superioritat mecànica, i fins i tot classista, que es tradueix amb una expulsió de les bicicletes del ferm dels carrers i carreteres. El més fort sempre guanya. La segregació de les bicicletes a un carril exclusiu només respon a una mesura d'autoseguretat i no pas de convivència entre els dos mitjans. I aquest és el moll de l'os del problema. A qui no l'han tocat el clàxon circulant pel carrer Sant Pere? Qui no ha estat víctima d'avançaments d'autobusos, camions i cotxes sense garantir la mínima distància de seguretat? La pressió de la motorització expulsa la bicicleta del carrer i la desplaça a la vorera. Un espai reduït on les persones van a peu, els nadons circulen dins de cotxets i les persones amb mobilitat reduïda amb cadires de rodes. Poc espai per a massa gent.

La bicicleta és una excel·lent oportunitat per facilitar pràctiques saludables i contribuir a la qualitat ambiental del nostre entorn. I per això, cal buscar-li un lloc entre la vorera i el carrer a partir de reduir espai al cotxe. D'altra banda, s'ha de permetre desplaçar-se a peu amb major seguretat tant pels infants com per la resta de persones. Itineraris a peu o l'eixamplar voreres hauria de ser una prioritat municipal. També seria oportú recuperar i actualitzar la feinada feta, als anys noranta, i posteriors, per l'Ajuntament amb relació a la bicicleta. No sempre s'ha de començar de nou i en aquest àmbit de treball a la ciutat hi ha talent més que excel·lent. Finalment, definir i executar la connectivitat amb bicicleta i a peu amb els municipis de Sant Quirze, Cerdanyola, Barberà, Santa Perpètua, Polinyà, Castellar del Vallès, Matadepera i Terrassa seria una oportunitat. I més en el context del creixent ús de les bicicletes elèctriques. Moure'ns diferent per viure millor.

Sabadell, 16 de maig de 2016


Puedes leer y comentar el artículo completo en: Manel Cunill i Llenas.