I les polítiques ambientals?

(Publicat al Diari de Sabadell, dimarts 29 de desembre de 2015)

Aquest diumenge, després la primera volta de les fartaneres de Nadal, la ciutat ha estat el centre d’atenció de la política nacional. La flamant pista coberta d’atletisme, una de les joies del bustisme, ha acollit als cupaires per prendre la decisió que el país esperava des del passat 27 de setembre: Mas o març. Sembla que els astres no han acompanyat i caldrà resoldre l’empat d'aquí a uns dies.

Les opcions polítiques, tant en l’àmbit local com nacional, enumeren i endrecen les seves propostes en el que s’anomena programa electoral, que no s’ha de confondre amb contracte electoral. En funció dels resultats, o del que ara se’n diu geometria variable, els partits i coalicions electorals s’entaulen per acordar l’acció de govern i l’equip que se'n responsabilitzarà de fer-lo rutllar. Aquestes litúrgies dels acords postelectorals de les democràcies representatives sempre ens ajuden a triar el gra de la palla d’allò que les parts consideren important i rellevant. En l’actual context, res millor que consultar els dos documents de referència en aquest procés d’acord: “Fil a l’agulla” (CUP) i “Acord cap a la independència” (Junts pel Sí) per veure quin pes han tingut els afers ambientals en el conjunt del debat. Els més mediàtics han estat l’afer de la privatització d’Aigües Ter Llobregat (ATL) i el projecte Barcelona World (BCN World).

El debat de l’ATL sembla que es tracti només d’un afer econòmic, que ho és, o bé de l’elecció d’un model de gestió públic o privat del subministrament en alta. Amb tot, el problema ambiental que hi ha darrere de l’ATL és la sobreexplotació del riu Ter. Un espoli ambiental que fa més 50 anys que es produeix malgrat que la gestió al llarg d’aquests anys hagi estat pública o recentment privada. La defensa dels cabals ecològics del riu Ter no reben la mateixa l’atenció i suport que els de l'Ebre. Una asimetria ambiental injustificada. Ara bé, la privatització de l’ATL pretenia finançar les obres fetes i previstes que el Govern no podia assumir pel deute acumulat. Tot i així, és cert que la privatització comportarà polítiques de foment del consum d’aigua i d’un increment del preu de la tarifa. Aquest es repercutiria a les empreses de distribució en baixa, és a dir als consumidors finals dels municipis. Un bé natural que cal evitar la seva mercantilització infinita i promoure un ús auster

El cas de BCN World és de manual de com especular amb el sòl. De fet, és la derivada del fallit projecte d’Eurovegas del magnat del joc Sheldon Adelson que volia aconseguir centenars d’hectàrees urbanes al costat de l’aeroport de Barcelona sense posar un euro. Els promotors d’aquestes actuacions exerceixen la seva influència econòmica i política per fer versemblants projectes que difícilment s’executaran. Tot plegat amb l’objectiu d’obtenir requalificacions urbanístiques en determinats indrets, més o menys extenses. Un model territorial que no convé ni aquí ni allà.

D’altra banda, la darrera proposta de Junts pel Sí a la CUP proposava recuperar la normativa que prohibia l’extracció d'hidrocarburs per fractura hidràulica i implementar l’impost ambiental sobre energia nuclear i emissions contaminants de la indústria. També es parlava de preparar-se per la gestió dels residus nuclears. Pel que fa el Pla de xoc s’inclouen quatre mesures: modificar del cànon de l’aigua, primar l'autoconsum d'energies renovables i assolir una producció energètica 100% renovable en l’horitzó 2050, deixar en suspens la tramitació del PDU de BCN World i debatre sobre el model de gestió de l’aigua. En relació a l’estructura del Govern la conselleria de Territori i Sostenibilitat s’inclouria a la Comissió de Govern d'Economia i Ocupació. Tot plegat poc substancial pels reptes ambientals que té el país.

Sabadell, 27 de desembre de 2015

Puedes leer y comentar el artículo completo en: Manel Cunill i Llenas.