La llei dels espais agraris

Publicado en: Manel Cunill i Llenas por Manel Cunill i Llenas. Texto original

(Article publicat al Diari de Sabadell, dimarts 24 de novembre de 2015)

Font: ICC, Pla de distribució en zones del territori català Regional Planning (1932)

En les àrees metropolitanes o urbanes, els espais naturals que més han contribuït a l'extensió urbana han estat els ecosistemes agrícoles. Segurament la seva orografia, la proximitat a la ciutat i els cursos fluvials han estat decisius per a la seva transformació. Des de fa segles, la ubicació dels assentaments humans han estat condicionats a l’existència de béns naturals que els han proporcionat la capacitat per desenvolupar la seva funció d’hàbitat per a les persones. Per exemple, en el període 2001-2009 la Regió Metropolitana de Barcelona va perdre més de 9.000 hectàrees de terres de conreu. La pèrdua de sòl agrícola no és una dada positiva pel que fa a l’objectiu de garantir un entorn territorial capaç de proveir de béns i serveis ambientals pel benestar de la ciutadania. Els productes agraris de proximitat així com una pràctica agronòmica respectuosa amb l’entorn són dos elements clau i de futur per a la sostenibilitat dels territoris metropolitans.

En aquest context, les eines d’ordenació, planificació i protecció del territori han de preveure la dinamització, conservació, protecció i recuperació dels espais agrícoles com un element estructurador del territori, de garantia del subministrament d’aliments i de generació d’ocupació verda. I aquesta fita no ve d’ara. En Rubió i Tudurí en el Regional Planning de 1932 ja va delimitar i batejar un seguit d’espais agrícoles com a "Terrenys moderns que deuen reservarse preferenment a l'agricultura". Bona part de la Plana del Vallès estava dins d’aquesta zona.

Avui és necessari valorar els espais agrícoles dels entorns metropolitans que al mateix temps són una part molt important del sistema d’espais naturals de la matriu territorial. Aquest valor es pot avaluar a partir de dues premisses: una seria la qualitat intrínseca d'aquests espais i l'altra els béns i serveis que ofereixen i garanteixen el benestar de les persones. Aquests dos itineraris no són excloents per determinar el reconeixement social, jurídic i econòmic d'aquests espais.

En aquest marc, el març d’aquest any el Govern va trametre al Parlament el projecte de Llei del sòl d’ús agrari. Aquesta proposta de Llei estableix diferents disposicions, algunes de més rellevants i d’altres complementàries de les polítiques agràries. Segurament les més interessants són les que defineixen els instruments de la planificació territorial agrària i les de l’agricultura periurbana amb els parcs agraris. Val la pena destacar en l’àmbit de la planificació agrària la proposta dels Plans Territorials Agraris Específics. Aquests plans estan pensats per àrees concretes del territori on es consideri oportú una actuació motivada per les seves característiques, problemàtica o singularitat. No hi ha dubte que el Vallès podria ser motiu d’un Pla territorial d’aquesta naturalesa. Ara bé, caldrà veure què passarà en l’actual legislatura i si aquesta proposta de Llei es tramitarà.

D’altra banda, el Pla Territorial Metropolità de Barcelona en el seu apartat d’instruments de gestió supramunicipal proposa un Pla Director Urbanístic de la Plana Agroforestal del Vallès. Sembla que de bons propòsits no en falten, però sigui en el Parlament o al Govern, les eines des de fa temps, ni es disposen ni estan del tot esmolades. S’haurà d’esperar la decidida acció parlamentaria i del Govern per avançar en allò que els ciutadans no estan autoritzats a fer. Aquest compàs d’espera s'haurà d'omplir amb altres iniciatives cíviques i d’emprenedoria agroambiental. Salut i bons aliments!

Sabadell, 22 de novembre de 2015

Puedes leer y comentar el artículo completo en Manel Cunill i Llenas