Archivo de la categoría: movilidad

Carrers entre ciutats

(Publicat al Diari de Sabadell, dimarts 15 de novembre de 2016)

El nostre és un país massa procliu a venerar les infraestructures, especialment les viàries. En termes generals s'espera que el Govern de torn ens ompli de rondes i carreteres on passar hores circulant o bé aturats. Sovint en la nostra condició de ciutadans-contribuents, tot i els elevats pressupostos que es mouen, som poc crítics amb les actuacions que es proposen o que, finalment, s'executen. A més, els projectes de carretera o variants són una pila de pàgines, plànols i documentació envoltada d'un argot tècnic i dades només apte per als entesos en la matèria. A voltes aquesta barrera tècnica dificulta la participació i valoració de moltes de les obres que es fan i desfan en el nostre territori.

Connecta amb els Reis macos from Envidiarte on Vimeo.

Avui molts dels trams de les carreteres del segle passat formen part de l'espai urbà de la ciutat. En poques paraules, han passat de carreteres a carrers. Tot i aquesta realitat s'han continuat tractant com a carreteres. Els principals titulars d'aquestes vies són la Generalitat de Catalunya i la Diputació. La titularitat de la via dificulta enormement la gestió d'aquests trams de carreteres com a "carrer". Per què? La Generalitat no actua en aquests trams de carreteres urbanes al nivell de detall que es requereix, ja que considera que no és de la seva competència. Per exemple, la C-1413a no té voreres per a vianants ni carril bici entre Sabadell i Sant Quirze. La Generalitat, tot i ser la titular de la via no considera prioritària ni competencial aquesta mena d'actuacions urbanes. Això comporta que l'Ajuntament no pugui actuar perquè no és competent sobre aquesta via. Un joc de competències que l'única solució seria traspassar aquests trams urbans als Ajuntaments i dotar-los d'un fons per a la seva millora i funcionalitat urbana.


Són només 5 minuts... from Envidiarte on Vimeo.

Uns dels reptes de les ciutats i viles del Vallès és garantir la seva connexió amb vies cíviques. Aquestes haurien de facilitar l'arribada amb bicicleta i a peu entre viles a través de vorals prou amples, pavimentats, arbrats i prudentment il·luminats. Avui és inexplicable la manca d'una connexió digna i segura entre les ciutats de Sabadell i Sant Quirze del Vallès, tant per la C-1413a com per la Ronda d'Arraona i l'Avinguda d'Arraona de Sabadell. El mur de la C-58 i els seus accessos ha condicionat la resta de vies que connecten Sabadell i Sant Quirze. S'ha prioritzat la infraestructura pel cotxe en contra del ciutadà que vol accedir a peu o en bicicleta. Dues maneres de moure's que esdevindran bàsiques per a les ciutats saludables i benestants que es requereixen per avui i demà. En aquest àmbit, esdevindria honorable que en el projecte d'ampliació de la C-58 que s'ha anunciat aquests dies s'hi inclogués una partida pressupostària per resoldre, entre d'altres, aquests dos accessos cívics entre Sabadell i Sant Quirze. Ambdues viles han pagat amb escreix el tribut de suportar la C-58 i veure condicionada la seva relació.

Les accions no s'acaben en aquesta via de Molins de Rei a Sentmenat (C-1413a), sinó que hi ha una llista d'altres carreteres que també s'hi haurien d'incloure. Per exemple, la N-150 entre Terrassa i les portes de Barcelona, la B-140 fins a Mollet, la B-124 fins a Castellar del Vallès o la BV-1248 fins a Matadepera. Aquestes i altres s'haurien d'integrar en un projecte liderat pel Govern català i els Ajuntaments amb l'objectiu de facilitar aquesta relació a peu o amb bicicleta entre ciutats i viles en unes condicions dignes i segures.

El Govern podria aprofitar en el marc del famós estudi de mobilitat del Vallès per estudiar aquesta xarxa de vorals cívics com una opció saludable i ambiental de moure's al Vallès. Al cap i a la fi, sobren cotxes i de petroli millor no cremar-ne gaire.

Sabadell, 13 de novembre de 2016

Puedes leer y comentar el artículo completo en: Manel Cunill i Llenas.

Carrers entre ciutats

(Publicat al Diari de Sabadell, dimarts 15 de novembre de 2016)

El nostre és un país massa procliu a venerar les infraestructures, especialment les viàries. En termes generals s'espera que el Govern de torn ens ompli de rondes i carreteres on passar hores circulant o bé aturats. Sovint en la nostra condició de ciutadans-contribuents, tot i els elevats pressupostos que es mouen, som poc crítics amb les actuacions que es proposen o que, finalment, s'executen. A més, els projectes de carretera o variants són una pila de pàgines, plànols i documentació envoltada d'un argot tècnic i dades només apte per als entesos en la matèria. A voltes aquesta barrera tècnica dificulta la participació i valoració de moltes de les obres que es fan i desfan en el nostre territori.

Connecta amb els Reis macos from Envidiarte on Vimeo.

Avui molts dels trams de les carreteres del segle passat formen part de l'espai urbà de la ciutat. En poques paraules, han passat de carreteres a carrers. Tot i aquesta realitat s'han continuat tractant com a carreteres. Els principals titulars d'aquestes vies són la Generalitat de Catalunya i la Diputació. La titularitat de la via dificulta enormement la gestió d'aquests trams de carreteres com a "carrer". Per què? La Generalitat no actua en aquests trams de carreteres urbanes al nivell de detall que es requereix, ja que considera que no és de la seva competència. Per exemple, la C-1413a no té voreres per a vianants ni carril bici entre Sabadell i Sant Quirze. La Generalitat, tot i ser la titular de la via no considera prioritària ni competencial aquesta mena d'actuacions urbanes. Això comporta que l'Ajuntament no pugui actuar perquè no és competent sobre aquesta via. Un joc de competències que l'única solució seria traspassar aquests trams urbans als Ajuntaments i dotar-los d'un fons per a la seva millora i funcionalitat urbana.


Són només 5 minuts... from Envidiarte on Vimeo.

Uns dels reptes de les ciutats i viles del Vallès és garantir la seva connexió amb vies cíviques. Aquestes haurien de facilitar l'arribada amb bicicleta i a peu entre viles a través de vorals prou amples, pavimentats, arbrats i prudentment il·luminats. Avui és inexplicable la manca d'una connexió digna i segura entre les ciutats de Sabadell i Sant Quirze del Vallès, tant per la C-1413a com per la Ronda d'Arraona i l'Avinguda d'Arraona de Sabadell. El mur de la C-58 i els seus accessos ha condicionat la resta de vies que connecten Sabadell i Sant Quirze. S'ha prioritzat la infraestructura pel cotxe en contra del ciutadà que vol accedir a peu o en bicicleta. Dues maneres de moure's que esdevindran bàsiques per a les ciutats saludables i benestants que es requereixen per avui i demà. En aquest àmbit, esdevindria honorable que en el projecte d'ampliació de la C-58 que s'ha anunciat aquests dies s'hi inclogués una partida pressupostària per resoldre, entre d'altres, aquests dos accessos cívics entre Sabadell i Sant Quirze. Ambdues viles han pagat amb escreix el tribut de suportar la C-58 i veure condicionada la seva relació.

Les accions no s'acaben en aquesta via de Molins de Rei a Sentmenat (C-1413a), sinó que hi ha una llista d'altres carreteres que també s'hi haurien d'incloure. Per exemple, la N-150 entre Terrassa i les portes de Barcelona, la B-140 fins a Mollet, la B-124 fins a Castellar del Vallès o la BV-1248 fins a Matadepera. Aquestes i altres s'haurien d'integrar en un projecte liderat pel Govern català i els Ajuntaments amb l'objectiu de facilitar aquesta relació a peu o amb bicicleta entre ciutats i viles en unes condicions dignes i segures.

El Govern podria aprofitar en el marc del famós estudi de mobilitat del Vallès per estudiar aquesta xarxa de vorals cívics com una opció saludable i ambiental de moure's al Vallès. Al cap i a la fi, sobren cotxes i de petroli millor no cremar-ne gaire.

Sabadell, 13 de novembre de 2016

Puedes leer y comentar el artículo completo en: Manel Cunill i Llenas.

Pujar i baixar a l’estació

(Publicat al Diari de Sabadell, dimarts 4 d'octubre de 2016)

Ja fa dies de la flamant inauguració de les dues noves estacions dels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya (FGC) a Sabadell. Per ara s'han posat en servei les de Gràcia-Can Feu i la del Passeig de la plaça Major, i s'ha deixat per a més endavant les de Creu Alta, plaça Espanya i Ca N'Oriac. Coses dels calendaris d'obres. L'acte oficial va comptar amb els honors del President de la Generalitat i d'una bona colla d'autoritats nacionals i locals. Tal com toca en aquesta mena d'esdeveniments: bons propòsits, salutacions fraternals, paraules insípides i poca cosa més.
Accés a l'estació dels FGC del Passeig (Sabadell, setembre 2016)

Després d'indagar en àmbits polítics i socials de la capital es confirma que el bateig de l'estació del Passeig com a "Plaça Major" és una responsabilitat estrictament municipal. Segurament és l'únic que han pogut decidir i, quan ho han fet, ha estat per esborrar el nom de Passeig, no fos cas que els ciutadans recordessin massa sovint de reclamar el Passeig per a les persones. D'altra banda, no fa ni quatre dies que s'aparcaven els dos nous flamants autobusos locals en ple Passeig. El que tocaria fer a les cotxeres s'ha traslladat al Passeig. Una subtil manera de reivindicar aquest espai pels autobusos per part dels responsables municipals i de la companyia de transports.

Pocs dies després de l'acte inaugural, l'Entesa per Sabadell i el PSC local alertaven que mancaven més ascensors i escales mecàniques a les estacions. Denúncia oportuna, i alhora sorprenent, ja que en el seu dia es varen projectar. Malgrat l'existència d'una comissió de seguiment d'aquest projecte, i les reiterades i recents visites a les obres per part de responsables municipals, no és fins pocs dies després de la inauguració que es fa notori i públic aquest nyap. Apel·lar a les retallades sembla una burla si ens atenim a la dimensió del pressupost i l'opulència de certes actuacions. Només amb un disseny de les estacions més auster i funcional hauria permès disposar del segon ascensor i de les escales mecàniques oportunes. Sovint fem befa de la xarxa espanyola del TGV, però a casa nostra tampoc ens estem de res.

L'actual capacitat per a 13 persones de l'ascensor per baixar o pujar del vestíbul és del tot insuficient. I més a les hores de màxima afluència. També s'ha de tenir en compte que és relativament fàcil imaginar una avaria de l'ascensor o bé una parada per a la realització de tasques de manteniment. En aquests casos l'accés serà impossible. A l'estació del Passeig entristeix veure tapat amb planxes de ferro l'espai destinat a les segones escales mecàniques. L'actual resultat evidencia dèficits en el disseny i execució dels accessos a les andanes. Sense una bona accessibilitat no hi ha qualitat de servei. D'altra banda, el nombre d'aparcaments per a bicicleta són del tot deficients.

La resposta municipal a les denúncies públiques de l'Entesa i el PSC local han estat tèbies i poc explícites, tot i afectar a centenars d'usuaris d'aquest mitjà de transport. Una ciutat que no fa valer els seus drets esdevé suburbi de la metròpoli. En aquest cas fa mesos que l'actual consistori s'hauria haver plantat davant de la tot poderosa companyia de ferrocarril i el Departament de Territori i Sostenibilitat per tal que fos escoltada i atesa. El bunyol dels accessos a les dues noves estacions o la manca, encara, del projecte de perllongament del soterrament fins a Can Feu en són dos exemples clars. Esperem que a les tres properes estacions no torni a passar el mateix i que el projecte de continuació del soterrament fins a Can Feu no es fossilitzi en algun calaix del Govern. La política és acció i vocació de servei públic. I d'això no n’anem sobrats.

Sabadell, 2 d'octubre de 2016

Puedes leer y comentar el artículo completo en: Manel Cunill i Llenas.

Pujar i baixar a l’estació

(Publicat al Diari de Sabadell, dimarts 4 d'octubre de 2016)

Ja fa dies de la flamant inauguració de les dues noves estacions dels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya (FGC) a Sabadell. Per ara s'han posat en servei les de Gràcia-Can Feu i la del Passeig de la plaça Major, i s'ha deixat per a més endavant les de Creu Alta, plaça Espanya i Ca N'Oriac. Coses dels calendaris d'obres. L'acte oficial va comptar amb els honors del President de la Generalitat i d'una bona colla d'autoritats nacionals i locals. Tal com toca en aquesta mena d'esdeveniments: bons propòsits, salutacions fraternals, paraules insípides i poca cosa més.
Accés a l'estació dels FGC del Passeig (Sabadell, setembre 2016)

Després d'indagar en àmbits polítics i socials de la capital es confirma que el bateig de l'estació del Passeig com a "Plaça Major" és una responsabilitat estrictament municipal. Segurament és l'únic que han pogut decidir i, quan ho han fet, ha estat per esborrar el nom de Passeig, no fos cas que els ciutadans recordessin massa sovint de reclamar el Passeig per a les persones. D'altra banda, no fa ni quatre dies que s'aparcaven els dos nous flamants autobusos locals en ple Passeig. El que tocaria fer a les cotxeres s'ha traslladat al Passeig. Una subtil manera de reivindicar aquest espai pels autobusos per part dels responsables municipals i de la companyia de transports.

Pocs dies després de l'acte inaugural, l'Entesa per Sabadell i el PSC local alertaven que mancaven més ascensors i escales mecàniques a les estacions. Denúncia oportuna, i alhora sorprenent, ja que en el seu dia es varen projectar. Malgrat l'existència d'una comissió de seguiment d'aquest projecte, i les reiterades i recents visites a les obres per part de responsables municipals, no és fins pocs dies després de la inauguració que es fa notori i públic aquest nyap. Apel·lar a les retallades sembla una burla si ens atenim a la dimensió del pressupost i l'opulència de certes actuacions. Només amb un disseny de les estacions més auster i funcional hauria permès disposar del segon ascensor i de les escales mecàniques oportunes. Sovint fem befa de la xarxa espanyola del TGV, però a casa nostra tampoc ens estem de res.

L'actual capacitat per a 13 persones de l'ascensor per baixar o pujar del vestíbul és del tot insuficient. I més a les hores de màxima afluència. També s'ha de tenir en compte que és relativament fàcil imaginar una avaria de l'ascensor o bé una parada per a la realització de tasques de manteniment. En aquests casos l'accés serà impossible. A l'estació del Passeig entristeix veure tapat amb planxes de ferro l'espai destinat a les segones escales mecàniques. L'actual resultat evidencia dèficits en el disseny i execució dels accessos a les andanes. Sense una bona accessibilitat no hi ha qualitat de servei. D'altra banda, el nombre d'aparcaments per a bicicleta són del tot deficients.

La resposta municipal a les denúncies públiques de l'Entesa i el PSC local han estat tèbies i poc explícites, tot i afectar a centenars d'usuaris d'aquest mitjà de transport. Una ciutat que no fa valer els seus drets esdevé suburbi de la metròpoli. En aquest cas fa mesos que l'actual consistori s'hauria haver plantat davant de la tot poderosa companyia de ferrocarril i el Departament de Territori i Sostenibilitat per tal que fos escoltada i atesa. El bunyol dels accessos a les dues noves estacions o la manca, encara, del projecte de perllongament del soterrament fins a Can Feu en són dos exemples clars. Esperem que a les tres properes estacions no torni a passar el mateix i que el projecte de continuació del soterrament fins a Can Feu no es fossilitzi en algun calaix del Govern. La política és acció i vocació de servei públic. I d'això no n’anem sobrats.

Sabadell, 2 d'octubre de 2016

Puedes leer y comentar el artículo completo en: Manel Cunill i Llenas.

Caso danés: Adiós a los combustibles fósiles

Dinamarca es un pequeño país que pretende adelantar a los “gigantes europeos” en cuanto a futuro energético y cambio climático se refiere. A día de hoy es una de las potencias europeas en eficiencia energética y su compromiso con las renovables es sorprendente, y bastante envidiable. En los años 70, Dinamarca importaba petróleo, suponía el … Sigue leyendo Caso danés: Adiós a los combustibles fósiles

Puedes leer y comentar el artículo completo en: Exácato.

Ciclistes? Persones!

(Publicat al Diari de Sabadell, dimarts 17 de maig de 2016)

Dècada dels vuitanta
Lamentablement cada vegada que hi ha implicats ciclistes i vianants en un accident es desferma una agra polèmica per atorgar el rol de culpable i víctima. I lògicament quan el cas és greu els atributs imputats encara són més sonats. Ara bé, els ciclistes com els vianants no són una classe social ni una ètnia o raça. Ras i curt, són persones que en un determinat moment utilitzen un mitjà de transport per desplaçar-se d'un indret a un altre. Sigui per motius laborals o de lleure.

Les persones utilitzem el cotxe, la bicicleta, la motocicleta, el ferrocarril, el metro, l'autobús, l'avió, el vaixell, el tramvia o les cames per moure'ns de casa a la feina o bé descobrir altres mons. Precisament l'actitud cívica o incívica amb la qual conduïm el cotxe o ens asseiem en el tren és el que diferencia les persones i no pas el mitjà. Els ciclistes no són incívics sinó les persones que utilitzen la bicicleta de forma impròpia. Per exemple, les curses de descens des del Puig de la Creu a Castellar del Vallès és una acció incívica i poc respectuosa amb els altres usuaris de l'espai natural? Depèn. Si es tracta d'una activitat senyalitzada, temporal i organitzada esdevindrà una cursa reglada i de fàcil convivència amb altres usuaris. Ara bé, si esdevé un “campi qui pugui” de ben segur que serà un conflicte amb una clara responsabilitat de qui ho fa.

Des de fa dècades els cotxes i els ginys motoritzats han desplaçat a altres mitjans de transport com anar peu o en bicicleta per moure'ns on vivim i treballem. Aproximadament, entre el 70 i el 80% de l'espai públic urbà és ocupat pels cotxes i es confina a les persones que van a peu o en bicicleta a l’espai restant. La convivència entre el cotxe i la bicicleta no ha estat fàcil i sovint també amb conseqüències traumàtiques. La virilitat de conduir certs vehicles, o senzillament un cotxe, atorga una superioritat mecànica, i fins i tot classista, que es tradueix amb una expulsió de les bicicletes del ferm dels carrers i carreteres. El més fort sempre guanya. La segregació de les bicicletes a un carril exclusiu només respon a una mesura d'autoseguretat i no pas de convivència entre els dos mitjans. I aquest és el moll de l'os del problema. A qui no l'han tocat el clàxon circulant pel carrer Sant Pere? Qui no ha estat víctima d'avançaments d'autobusos, camions i cotxes sense garantir la mínima distància de seguretat? La pressió de la motorització expulsa la bicicleta del carrer i la desplaça a la vorera. Un espai reduït on les persones van a peu, els nadons circulen dins de cotxets i les persones amb mobilitat reduïda amb cadires de rodes. Poc espai per a massa gent.

La bicicleta és una excel·lent oportunitat per facilitar pràctiques saludables i contribuir a la qualitat ambiental del nostre entorn. I per això, cal buscar-li un lloc entre la vorera i el carrer a partir de reduir espai al cotxe. D'altra banda, s'ha de permetre desplaçar-se a peu amb major seguretat tant pels infants com per la resta de persones. Itineraris a peu o l'eixamplar voreres hauria de ser una prioritat municipal. També seria oportú recuperar i actualitzar la feinada feta, als anys noranta, i posteriors, per l'Ajuntament amb relació a la bicicleta. No sempre s'ha de començar de nou i en aquest àmbit de treball a la ciutat hi ha talent més que excel·lent. Finalment, definir i executar la connectivitat amb bicicleta i a peu amb els municipis de Sant Quirze, Cerdanyola, Barberà, Santa Perpètua, Polinyà, Castellar del Vallès, Matadepera i Terrassa seria una oportunitat. I més en el context del creixent ús de les bicicletes elèctriques. Moure'ns diferent per viure millor.

Sabadell, 16 de maig de 2016


Puedes leer y comentar el artículo completo en: Manel Cunill i Llenas.